dissabte, 22 de gener de 2011

Różewicz, sense contemplacions

La de Tadeusz Różewicz és una poesia que poden llegir amb plaer fins i tot els poc aficionats a llegir poesia. Això potser es deu, almenys en part, al seu caràcter sec, nu. Fa poc, l’Exemplator en deia “petri”, i em sembla molt encertat. Amb el benentès que, en la meua opinió, això no es deu a l’absència d’articles del polonès, sinó a la transparència mateixa de la seua exposició, a la seua sintaxi generalment no gens alambinada i, en resum, a tot allò que associem a la brevitas. I a l'absència de puntuació també, i no pas poc.

Tot això són característiques que Różewicz explicita amb una certa freqüència en els seus poemes “metapoètics”, allà on reflexiona sobre la creació mateixa. Reconec que aquest és un dels temes que menys m’interessen, especialment entre els poetes. No faig excepció amb TR. Aquesta temàtica es presta molt a l'autoreferència narcisista, a les justificacions, a les excuses. TR no cau en aquests excessos, per fortuna, tot i que algunes de les explicacions que dóna no em fan el pes. La seua idea de defugir la retòrica, les metàfores, etc. és essencialment contradictòria amb el fet d'ordenar les frases en ratlles irregulars, d'emprar imatges que al capdavall són metàfores i comparacions, etcètera. Amb la poesia, en fi. Però les afirmacions del nostre autor no s'han d'agafar al peu de la lletra, sinó com a declaració d'intencions. I en aquest aspecte Różewicz no ens enganya.

La seua poesia ens parla des d'un nihilisme no gens abstrús, més aviat transparent ("dic que el no-res és en nosaltres", 145). La vida, buida de sentit (25), té en la seua reflexió un què fins i tot d'irrisori, però ben fàcilment ens glaça el somriure: "bé doncs això / és tot / mare // sí fill meu / això és tot // i bé doncs només això / només això // doncs això és tota la vida // sí tota la vida). Ell és un dels "creients en No-res" (253), però alhora és un moralista, i d'ací la tensió que travessa tota la seua poesia. Em sembla entreveure, darrere d'aquestes forces oposades, lectures de Nietzsche, d'existencialistes francesos i de Heidegger, noms que apareixen de tant en tant, però que no sé exactament com lligar amb TR. No vull ser desagraït amb els meritoris esforços erudits del meu estimat Exemplator, però ja se'm perdonarà que diga que aquestes connexions m'interessen molt més que no els vincles de TR amb Julian Przyboś o amb Tadeusz Peiper. I la connexió entre aquesta complexitat (de nihilista moralista) i la seua experiència de guerra, molt més que no alguns trets anecdòtics com la seua voracitat lectora o la seua obsessió amb el cinema i la televisió.

Són contradiccions fascinants, que Różewicz expressa amb versos tallants i alhora plens de vida incandescent. Tan aviat ens recorda la falta de benvolença de les persones (15) com dedica una bellíssima elegia als desertors de guerra. I és que, al cap i a la fi, "el mateix pesen la virtut i la depravació (45), i si les dones velles són sàbies i tendres, els megalòmans dels seus fills porten el món cap a la destrucció. La vida, certament, "no coneix moralitat" (20), però alguns dels humans que passen per aquest món, paradoxalment, sí. I ell n'és un. Per això es permet atacar amb vehemència aquest món de solitud en què cada persona viu en una illa (137), aquest món de fantasmagories deformades (221) en què, si apareix algú clarivident, sembla com si fos el Jesucrist del "Gran Inquisidor" dels Karamàzov (127).

S'ha abusat moltíssim, i es continuarà abusant, d'aquell famós apotegma d'Adorno en Prismen sobre la poesia després d'Auschwitz. Tothom sembla oblidar, no sé si desinteressadament, que, des que va llegir la tremenda "Todesfuge" de Paul Celan, Adorno era plenament conscient que certa poesia era senzillament imprescindible després d'Auschwitz. Doncs bé: Różewicz representa la poesia marcada no sols per Auschwitz, sinó per la vivència completa i activa de tota aquella fi del món, la Segona Guerra Mundial. Ell és el poeta que no creu en el lirisme ni en les floritures de la poesia, ell és l'agnòstic nihilista capaç d'indignació moral, ell és l'home bondadós que recorda amb devoció els éssers estimats i alhora creu en la maldat de la gent i en l'amoralitat de la vida. Aquestes contradiccions, expressades amb una poètica de llenguatge esmoladíssim, són el que m'ha fet més plaent la lectura d'aquest important llibre que Josep A. Ysern ha regalat als lectors de bona literatura.

*******

Per a la pròxima trobada, el nostre company Josep J. Conill proposa el següent llibre, que us convide a aconseguir i llegir:

-- Jonathan Littell, El sec i l'humit: Una breu incursió en territori feixista. Barcelona: Quaderns Crema, 2008.

Tant ell com jo el llegirem en paral·lel amb aquest altre:

-- Eric HOFFER, El verdadero creyente (1951). Madrid: Tecnos, 2009.

*******

Endavant amb els comentaris!

10 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

K., como haces referencia a Celan, quiero decir que, para mí, una de las grandes virtudes de Rozewicz es, precisamente, la renuncia a los "lenguajes privados" a los que tan acostumbrados nos tienen las luminarias vanguardistas, así que yo colocaría su poesía entre la Escila de lo facilón y la Caribdis de lo impenetrable. Curiosamente, esa característica se encuentra ya en los primeros poemas, por lo cual no creo que sea imputable a ningún intento de hacer equilibrismos con las imposiciones del realismo socialista.

Por otra parte, tu comentario sobre el tipo de conexiones que te interesan son una variación de aquel de Broch que recoge Kundera en "Los testamentos traicionados": su deseo de que se lo mida no por los autores de su medio próximo (nacional), sino por los del medio lejano (internacionales). Ahora bien, parece evidente que todo autor escribe con (y contra) los dos medios, y que a menudo lo hace de forma más consciente (más informada, más atenta) contra el primero que contra el segundo, sobre todo si escribe en una lengua "periférica", como en el caso de T.R.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Ummm..., la verdad es que el argumento de la lengua periférica no acaba de convencerme ni a mí mismo... pero dejaré que otros le metan caña. Es que, en realidad (y entre otras cosas) no hay (o así, al menos, me parece a mí) literaturas grandes o pequeñas, periféricas o "centrales", sino autores grandes y pequeños, periféricos y "centrales". Es más: en ocasiones, estar a cierta distancia, incluso geográfica, de los gigantes, puede ser de ayuda.

Exemplator ha dit...

Evidentment, Guillem, quan al·ludia al caràcter "petri", l'esment del tema de l'article n'era només un exemple. Un exemple força vistós, però res més. La nuesa li ve de molts llocs i crec que l'epíleg intenta aclarir una mica aquest tret. El contrast, per exemple, que establesc amb la poesia de Przyboś i altres autors -d'altra banda també força interessants- va per aquest costat. I no sols, és clar.

Quant a les reflexions metapoètiques, expressen perfectament la contradicció que tu mateix assenyales. Ell mateix s'hi refereix en alguns dels textos inclosos en l'epíleg. La seua al·lusió a la mala consciència que sent per la fruïció estètica que deriva de determinades experiències; la reflexió sobre què queda de la poesia en eliminar-ne la bastida retòrica… etc., fa pensar que no rebutja tant tota mena de retòrica, sinó uns procediments expressius deteronats, que substitueix per uns altres. A això es refereix amb l'excurs sobre el nas i els seus dos forats. Evidentment, la creació artística exigeix aquestes manipulacions. Efectivament, com molt bé assenyales, TR -i Celan i altres- representen el tipus de poesia -o un dels tipus de poesia- factibles després de la tragèdia.

Efectivament, totes les contradiccions que assenyales -i altres- són centrals en la poesia de TR. I nodreixen els seus temes més interessants. En el fons la seua poesia és filla de la gran contradicció que és viure quan sembla que ja tot s'ha acabat, que res no té sentit… però, tanmateix, alguns continuen endavant i s'entesten a crear un món, amb mots, que, tanmateix, recull i dóna expressió majestàticament a les mateixes tensions de què neix. Crec que el nostre company "Uno que pasaba por aquí" l'encerta quan assenyala la posició de TR entre els dos extrems: no cau els expedients fàcils en absolut, però també evita l'hermetisme narcicista de certs "especialistes".

Ah, i no et preocupes, Guillem, per les dissensions en fet d'eleccions de temes i punts d'interès a l'hora de redactar l'epíleg. Ja saps, cascú és cascú! A mi el pensament poètic -o cert pensament poètic- sí m'interessa -i molt; pensament que té les seues arrels filosòfiques, ètiques i estètiques. Però si amb prou feines si em sent autoritzat a parlar sobre la poesia de TR, imagina't si hagués d'entrar a fons en l'immens món de les seues profundíssimes arrels en tota l'herència intel·lectual occidental! Si vaig començar per l'al·lusió a la voracitat lectora de TR no era sols perquè em semblava una bona captatio benevolentiae -que també- sinó perquè dóna una clau de lectura important i posa el lector sobre avís quant a "amb qui se les ha". Ara, és impossible complaure tots els gustos i no em sent competent com per a tocar tots els instruments! També ací em limite a recollir el que diu "Uno…" en el sentit que el creador s'enfronta a tot allò que ha llegit -de proper i de llunya`-. Des d'aquesta perspectiva, presentar el context immediat, polonès, tan desconegut per ací, també té el seu interès.

K. ha dit...

Si voleu podem debatre aquests temes amb detall, però potser seria preferible que hi aparegueren altres opinions sobre altres temes, no ho sé. En qualsevol cas, us responc.

Sobre els "contextos locals": és una qüestió de prioritats. Si TR és un excel·lent escriptor, això és gràcies al fet que el podem vincular amb altres escriptors no menys importants. A mi, el modernisme polonès, Peiper i Przyboś em poden interessar poc o molt, més aviat poc, o en qualsevol cas tant com, què sé jo, José Martí o Franz Werfel, però m'interessen infinitament més Heidegger o Wittgenstein. A més, si avui TR desvetlla interès fora de Polònia no és per les seues historietes "familiars", sinó pel valor intrínsec de la seua literatura. No estic del tot convençut que la millor manera de difondre la seua obra siga fixar-se en el líquid amniòtic del seu context "familiar", especialment si tenim en compte que ací ningú no pot comparar la poesia de TR amb la literatura d'aquest context: per què estendre's amb noms que en el context hispànic no diuen res a ningú? Això només pot interessar els polonistes, i aquests no llegeixen textos divulgatius, ni traduccions, i menys encara en català.

A més, qualificar els Peiper i companyia de "pròxims", i els Wittgenstein i Camus de "llunyans", és un quid pro quo més que discutible, sobretot si es té en compte que TR està pensant constantment en les seues lectures i dialogant amb els autors que l'han marcat en la seua formació mig germànica mig francòfila. Fa un parell de setmanes vaig veure a Cracòvia un volum publicat per WL i dedicat tot ell a les lectures alemanyes de Różewicz. Per tant, jo no diria que Awangarda Krakowska siga el seu context "natural" i pròxim, sinó una cotilla estreta que TR ultrapassa tothora amb les seues lectures. I els pensadors alemanys i francesos no són "llunyans", sinó ben pròxims.

Un altre debat interessant, però, i que jo ja he mantingut amb altres amics, podria ser el de el pes de l'historicisme en els nostres judicis estètics. Però això supera els límits d'aquest fil. Seguint les idees de la Segona intempestiva, pense que l'historicisme tradicionalista i castrant ens ha clavat l'obsessió de confondre el relleu històric amb el valor en si. A mi m'importa cada vegada menys el lloc de cada creador en la història, el que m'interessa és si té coses importants a dir-me. Per això em deixen cada vegada més indiferent les apel·lacions al "context" en un sentit tan limitat com "el context de TR és el modernisme polonès, la resta són coses llunyanes". Doncs mire vostè, per a mi són molt més importants les seues atraccions gravitatòries cap a autors veritablement poderosos.

I és que els polonesos ho saben, això. En un recent article en Polityka dedicat al premi que la revista ha atorgat a TR, la frase final de la justificació ho diu tot per ella mateixa: "Różewicz ha inserit la poesia polonesa en el centre de la discussió europea sobre les possibilitats de l'humanisme". Ho sent, però la cosa és per a mi claríssima.

Exemplator ha dit...

Precisament perquè es tracta d'autors poc coneguts convé donar-los a conèixer per a entendre millor el punt de partença de la poesia de TR. Els polonistes també llegeixen traduccions. Si llegeixen o no les catalanes, no és el meu problema. Ara, entre el públic al qual m'adreço hi ha també els estudiants d'eslaves del nostre àmbit lingüístic. Potser a ells un pròleg així els resulti útil.

De tota manera és absurd mantenir per aquest costat la conversa, perquè els motius obeeixen a criteris del tot subjectius, A mi m'ha fascinat molt del que he descobert sobre el món de la poesia polonesa del s. XX i m'ha plagut oferir-ne un tast, precisament per tan desconegut com és a casa nostra. Res més. Amb això no dic que no sigui interessant explorar les connexions que tu indiques -algunes d'elles molt evidents; simplement he triat les que a mi m'interessen, però, òbviament, ací hi ha feina per a tots.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Bueno, yo acabo de pedir "Lo seco y lo húmedo". Voy a comprarlo en castellano, porque está traducido por dos colegas cuya labor me interesa mucho.

Rózewicz: uno de los aspectos en que poesía me parece más genuina es en una vivencia que a mí me resulta muy cercana. Me refiero a la del extrañamiento, entendida en múltiple sentidos. Éste, por ejemplo: yo me descubro a mí mismo siendo diferente de mí, pero es en ese descubrirme diferente en el que yo, entonces, soy idéntico a mí, en el que yo soy yo. Es más: sólo soy yo al descubrirme diferente de mí. "si no t'has encegat/ si no ets un babu de categoria/t'apartes de tu mateix" (p. 221). Y este apartamiento, me parece, tiene lugar en el acto de creación poética. Es decir, es la creación del poema, del "tumor", de la nueva obra" (p. 207), aquello que, desdoblándome, enajanándome, matándome incluso (destrucción abierta también a muchas interpretaciones, no todas ellas forzosamente negativas), me hace ser yo.

Hay también poemas en que ese extrañamiento se manifiesta al modo de una toma de conciencia del propio cuerpo: el latido del corazón aparece entonces como "una criatura desconeguda/reclosa en mi/hi havia en tota plegat la desagradable sensació/que allò colpejava així sense cap vincle/amb mi/amb el meu pensament abstracte" (229). En otros, el acto de creación es, además, extrañamiento del mundo y de las coordenados temporales normales: "encara no pot respondre/a les preguntes més senzilles/ha sentit/l'alé de l'eternitat". En otros, el extrañamiento es más bien de la humana locura: la reflexión sobre la guerra hace decir al sujeto poético "i jo/poeta ni disgustat ni enganyat/només estranyat i trist/m'en vaig a poc a poc".

Exemplator ha dit...

Molt interessant el teu comentari, Uno que pasaba por aquí. En realitat, l'estructuració del "jo" de TR en els sues poemes és molt complexa i canviant. I els especialistes s'hi han referit des de diverses perspectives. Efectivament, aquest distanciament existeix i és fonamental. En uns casos serveix per a esborrar qualsevol mena de patetisme; en altres, li permet jugar millor amb el poema mateix, convertint-se el subjecte, explícitamnt, en una mena de personatge. En altres, és expressió d'un malestar íntim o d'una consciència de la falta de unitat del subjecte mateix, com un element més de la crisi derivada del cataclisme bèl·lic.

Al costat d'aquest tret n'hi ha un altre que m'agrada també força. És el to de veu emprat. Malgrat l'actitud crítica i dura que pren en molts dels seus poemes -sobretot de la primera època- no predomina ni la invectiva ni l'escarafall, sinó l'anàlisis compromès d'una realitat en la qual se sent immers. I diria qu amb una tranquil·litat d'ànim semblant a la que ressona en La ment captiva del Miłosz, per exemple, un altre testimini directe de l'apocalipsi.

En fi, tinc curiositat per saber què pensaran de tot plegat els nostres poetes, si és que una veu com la de TR els interessa i els aporta alguna cosa. Perquè, com és lògic, quan traduïm, anostrem i, teòricament, allò que esdevé nostre hauria de produir alguna reacció, d'acceptació, de rebuig, de crítica, d'anàlisi. Però no em faig gaires il·lusions. Pura curiositat de lector -caòtic- de poesia que sóc.

K. ha dit...

Un dels poemes que més m'han interessat té a veure amb això que comenteu, tot i que potser des d'una altra perspectiva. Es tracta de "Rozebrany"/"Despullat" (116-117), on TR expressa una de les idees més típiques de la modernitat i postmodernitat: la inexistència d'un self unitari (no m'agrada aquesta terminologia anglosaxona, però la tradicional del "jo poètic" em sembla molt pitjor). "Tots els records imatges sentiments informacions / idees experiències que s'havien acumulat en mi / no s'uneixen no formen cap unitat / en mi" [...] "no mentiré / no formo cap unitat he estat destrossat i despullat / qui doncs s'inclinarà qui s'interessarà per aquests fragments" (la falta de puntuació m'irrita especialment en aquest magnífic poema, no tant en altres). L'experiència de desballestament i de fragmentació de la personalitat en els abundants rols socials que ha d'atendre, una vivència tan del nostre temps, rep una formulació molt intensa en aquest poema. I TR no s'atura a constatar-ho i a traure'n un corol·lari diguem-ne sentimental ("qui s'interessarà per aquests fragments?"), sinó que tira pel dret fins a una afirmació que, irònica i tot, assenyala cap a un escepticisme radical: "diuen de mi que visc". Em sembla molt interessant, molt més que altres reflexions morals de poemes posteriors (sobre la solitud del món modern, etc.), que trobe massa ingènues per al meu gust. "Despullat" és, en aquest sentit, un poema molt modern, en la meua opinió. A Erving Goffman, o a Heidegger (o fins i tot a Freud!) crec que els hauria agradat molt.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

"Despullat" es para mí uno de los poemas perfectos de toda la antología. Uno de esos poemas que te hacen recordar por qué, para qué leer y escribir poesía. A mí, de todos los Rózewicz del libro, éste es uno de los que más me interesan. Encuentro muchos menos logrados experimentos como "Sempre un fragment" y no me convencen los poemas finales, a pesar de haberlos leído con bastante detenimiento y repetidas veces, como "Zona Grisa" o "Credo".

K. ha dit...

M'alegra que coincidim de manera tan exacta!