divendres, 30 de novembre de 2007

Un exemple del "new speak" actual

Ahir vaig assistir a una jornada sobre l´ensenyament de la filosofia en secundària. En una de les ponències, que tractava sobre la tan controvertida assignatura d´"Educació per a la ciutadania", la ponent obsequià els oients amb un bell discurs sobre la funció d´aquesta matèria i de la filosofia en general: la de formar ciutadans crítics, reflexius i participatius. Sense entrar ara en detalls d´una qüestió que és molt complexa, val a dir que díficilment hom podria estar en desacord amb aquest objectiu mínim, tan lloable (una altra cosa és debatre com es pot concretar això, però, com he dit, no entraré en aquest tema). El cas és que, enmig d´uns raonaments aparentment tan respectables, una determinada expressió em crida poderosament l´atenció: es tracta de la fòrmula "capital humano" per a referir-se a les persones, òbviament. Aquestes dues parauletes em produïren el mateix efecte que el d´una ventada sobre un castell de cartes. De què valien els arguments més sofistificats i benintencionats si hom era capaç de referir-se a les persones com a "capital humano"? L´ús d´aquesta expressió em va recordar una lectura que tenia bastant recent, una reflexió d´Imre Kértesz a propòsit de la contaminació del llenguatge per les ideologies totalitàries. Concretament, diu Kértesz: "A mi juicio, el acontecimiento más grave y quizá no del todo valorado de nuestro siglo XX es que el lenguaje se contagió de las ideologías y se convirtio en algo sumamente peligroso. Wittgenstein, en sus apuntes publicados bajo el título "Cultura y valor" señala que en tales casos conviene retirar una u otra expresión de la lengua y "mandarla a limpiar" antes de usarla de nuevo." (Un instante de silencio en el paredón: el holocausto como cultura, pàg. 15-16). L´expressió "capital humano" constituiria un clar exemple de la "nova parla" actual, que diria Orwell, segons la qual el món, en el sentit tant físic com espiritual, es reduiria a una mercaderia. Els filòsofs, que teòricament ens hem de dedicar a qüestionar el sistema, acabem assumint el llenguatge del poder, i aquesta assumpció contamina els nostres arguments, que es converteixen en lloances disfressades a l´statu quo. Definitivament, quanta raó tenia Foucault quan deia la tasca del filòsof consisteix a intentar pensar d´una altra manera!

4 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

Efectivament. Tu, en aquest cas, vas reaccionar immediatament, però hi ha una quantitat innombrable d'ocasions en què no reaccionem perquè estem immersos en usos capciosos i contaminats del llenguatge. No es tracta només del discurs totalitari, sinó també d'altres: o és que no estem contaminats fins a les orelles de discurs mercantilista ultraliberal? El mateix concepte de "capital humà" es podria entendre així. I de segur que els contertulians en podrien afegir més. Aquesta atenció als contagis de discurs, que recorde jo també del passatge de Kertész que cites, apareix en molts altres pensadors lúcids. Recorda quan Milosz deia allò que "el material humà no es deixa considerar com a tal". O la fabulosa col·lecció de "contagis" que recull Viktor Klemperer en el seu LTI. Lingua Tertii Imperii. De fet, el corrent actual del "language awareness" de Fairclough e tutti quanti és un intent acadèmic de mantindre encesa aquesta flama. I, per cert, jo crec que el llenguatge políticament correcte i els eufemismes de camuflatge són exemples del mateix: violència simbòlica invisible i, doncs, assumida acríticament, "naturalitzada".

Sebastià Moranta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sebastià Moranta ha dit...

La reflexió d’Enric Gil la trobo prou intel•ligent. Ara bé, és probable que el sintagma ‘capital humano’ entri –sense gaires més implicacions– dins la categoria del clixé periodístic, com un instrument per a sortir del pas en mans de reporters atrafegats a la recerca desesperada de sinònims, expressions equivalents i llocs comuns amb pinta d’agudesa estilística. No faria falta recordar que totes aquestes expressions postisses acostumen a ser en castellà, i els (pocs) mitjans catalanoescrivents es limiten a calcar-les i santes pasqües. Un dels que més m’agrada és ‘espectro político’ (molt adequat si tenim en compte el panorama polític ibèric, més o menys espectral o fantasmagòric segons cada lloc). Altres com les ‘merecidas vacaciones’ o ‘la antesala de los Oscar’ (referit als premis Golden Globes) ja les tenim tan interioritzades que ni tan sols ens criden l’atenció. Però vaja, no negaré que alguns d’aquests casos puguin convidar a l’especulació filosòfica.

Salut,

Sebastià

Guillem Calaforra ha dit...

Jo crec que l'explicació de Sebastià és correcta, però que no es contradiu ni gens ni mica amb la interpretació de l'Enric. No sols són compatibles, sinó que fins i tot hi pot haver una relació de causalitat recíproca. Vull dir, que la recerca i la invenció de sinònims es fà clavant la mà en camps semàntics concrets, i les metàfores resultants poden estar motivades (i, de fet, ho estan) per una estructura profunda en la qual es troben naturalitzades assumpcions inconscients de caràcter ideològic. A banda que en aquest cas no era un periodista qui parlava, sinó un pretès educador, és obvi que darrere d'aquest llenguatge no hi ha reflexió filosòfica, ni politològica, ni antropològica, ni res de res. Com havia d'haver-n'hi, pobrets meus, si amb prou feines saben on tenen el nas! El que hi ha són metàfores que actuen de manera cognitiva, inconscientment i preverbal, sobre la mentalitat de qui les empra. Sóc enemic de la imbecil·litat aquesta del "llenguatge no sexista" ("tots els companys i companyes que hi estiguen interessats i interessades"...), però estic convençut --i està més que comprovat-- que el llenguatge no és només un instrument neutre, sinó que nosaltres també som instruments del discurs. Una cosa són les creences que creiem tenir, i una altra són les creences que ens tenen, i aquestes darreres només es deixen entreveure a través de lapsus com el del "material humano". Una metàfora, per cert, inventada al segle de l'enginyeria demogràfica i de la mercantilització física del cos humà. És clar que ells no ho saben ni ho admetrien de cap de les maneres, però "material humano" enllaça pel sentit amb aquelles piles de cabells humans que hi ha a Birkenau. Pot parèixer una exageració, però no ho és. Ni tan sols la variatio synonymica no s'escapa d'aquestes associacions... Insistesc: l'observació de Sebastià no és incompatible amb el language awareness.