dilluns, 25 de juny de 2018

No som res

Abans de les "xarxes socials" telemàtiques, la qüestió era si els mitjans de comunicació de masses manipulaven més o manipulaven menys. Ara, aquesta qüestió ha quedat obsoleta davant l'evidència que nosaltres mateixos, que difonem massivament notícies a través de les xarxes, ja no sols som "consumidors" dels MCM, sinó treballadors gratuïts seus, les 24 hores del dia. A mesura que augmenta la nostra implicació somnàmbula en els seus negocis (de capital dinerari o de capital simbòlic), ens creiem cada vegada més el mite autocomplaent de la nostra independència de criteri. Com més ens posem en les seues mans, més "informats" ens pensem que estem. I la pura veritat és que els temes de conversa duren el que ells volen que duren; el nostre interès, la nostra indignació, la nostra alegria, segueixen els tempos que marquen les notícies que ells han triat prèviament, focalitzat, subratllat i amanit. Totes les conclusions sobre tots els temes d'actualitat han estat prèviament digerides per editorialistes, redactors, articulistes, presentadors, comentaristes i "cuiners" diversos, als quals atorguem estúpidament la nostra confiança (es parla de la "fiabilitat" d'un periodista quan es vol dir el nivell de credulitat dels seus lectors), i acuradament distribuïdes per parròquies, tribus, tendències i fílies, mentre per sota els esperen les nostres boques obertes de catecúmens de la vida postmoderna, àvids de la nostra ració contínua de doctrina i prejudici. Nosaltres mateixos, acomplexats per la por de "no estar al dia" o de "saber-ne menys que els nostres coreligionaris", ens hem avingut a convertir-nos, de subjectes més o menys enganyables, en engranatges d'una gran maquinària de discurs i, sobretot, figurants en una obra de teatre horrible que han escrit altres. Som més patètics que els titelles. Repetim paraules i expressions que han inventat altres i que ens inoculen les mateixes actituds i ideologies que, en el nostre deliri, diem i creiem que combatem; parlem en les nostres tertúlies dels temes que altres han decidit que siguen els nostres temes de conversa, els que ens emocionen i els que ens enfureixen, i en parlem mentre aquells altres decideixen que n'hem de continuar parlant. Els altres temes, els que abans tant ens importaven i que semblaven decisius, ara ens avergonyim d'evocar-los per por que se'ns considere gent obsoleta i, al límit, perillosa. No veiem qui toca la simbomba, però nosaltres ballem al ritme que ens mana la simbomba, i quan la simbomba vol. Estem convençuts que gràcies a la tecnologia fem que el món siga cada vegada més transparent, i la veritat és que som uns zombis incapaços de veure que estan morts.