Ahir, mentre llegia el llibre de Hans Magnus Enzensberger Hammerstein o el tesón (Barcelona: Anagrama,
2011; reeditat a la col·lecció «Compactos» el 2013), traducció espanyola de l’original alemany
Hammerstein oder Der Eigensinn
(Frankfurt: Suhrkamp, 2008), una biografia novel·lada del general del mateix nom, em va sorprendre trobar-hi el passatge que cito a continuació,
autèntica mostra de lucidesa aplicada al paper desenvolupat pels diversos
tipus humans en l’interior de les organitzacions. Sens dubte, el general Kurt von Hammerstein (1878-1943) va ser un fulano d'un caràcter peculiar i d'una sagacitat fora de discussió i si bé la seva observació es refereix específicament
a l’exèrcit, es podria aplicar sense forçar-ne el sentit als membres d’una
església, d’una acadèmia, etc., per no parlar de la societat en general.
Impossible no connectar, d’altra banda, les seves remarques
amb les iròniques precisions sobre l'assumpte efectuades per Carlo Cipolla al
seu magnífic Allegro ma
non troppo, que ja van ser objecte de comentari en una entrada anterior
d’aquest blog, o amb les excel·lents notes d’ecologia de la ment que hi ha
prodigat el nostre amic K. En qualsevol cas, llegiu-hi i jutgeu vosaltres mateixos:
«Todos los colaboradores militares de Hammerstein coincidían
en que, si bien no le gustaba el trabajo de oficina, tenia el raro don de
entender las situacions en un santiamén y sin darles muchas vueltas, y de expresar
sus ideas por escrito con una concisión clásica. A su ayudante, como cuenta su
hijo Ludwig, le describió así el estilo de trabajo de un comandante en jefe: “Libérese
del trabajo pequeño; para eso búsquese un puñado de hombres inteligentes. Pero
déjese mucho tiempo para pensar y para aclararse. Sólo así podrá mandar como es
debido.”
»Una vez, cuando le preguntaron desde qué puntós de vista
juzgaba a sus oficiales, dijo: “Distingo cuatro clases: los inteligentes, los
trabajadores, los tontos y los vagos. En la mayoría de los casos concurren dos
cualidades. Los inteligentes y trabajadores son para el Estado Mayor; los
otros, los tontos y vagos, forman el noventa por ciento de todos los ejércitos
y son muy aptos para las tareas de rutina. El que es inteligente y, a la vez,
vago, se califica para las más altas tareas de mando, pues aporta la claridad
mental y el aplomo necesarios para tomar decisions de peso. Del que es tonto y
trabajador hay que protegerse; en ése no se puede delegar ninguna
responsabilidad, pues siempre causará alguna desgracia.”
»De esas màximas hay una traducción inglesa que se descubrió
en un lugar cuando menos raro. Eric M. Warburg era un oficial norteamericano
destinado a un puesto de mando secreto del ejército, de la marina y la fuerza
aérea británicas que en octubre de 1942 se había instalado en Buckinghamshire,
en la propiedad de Lord Latimer. “No pudo más que sorprenderme”, cuenta
Warburg, “ver en la pared, detrás del escritorio del oficial de Servicio, y en
letras bien grandes, una cita del general Von Hammerstein: “I divide my officers into four groups”, etcétera. Los británicos
habían hecho suyos, en plena guerra, los principios de un general de Estado
Mayor alemán»
5 comentaris:
Lo suscribo: mejor un tonto vago que un tonto trabajador. Por cierto, que, hace muchos años, tuve el placer de asistir a una conferencia de Enzensberger. Curiosamente, no recuerdo absolutamente nada de ella; me parece -pero no pongo la mano en el fuego- que la leyó en español y que en parte versaba sobre las matemáticas. Olvidos como éste, tan incómodos, demuestran la utilidad de llevar un di(et)ario.
Molt interessant, certament. Seria també interessant saber en quin dels grups se situaria cadascú, allò que els psicòlegs socials anomenen autocategorització. I precisament sobre la base d'això podríem esbrinar fàcilment les mancances secretes de cadascú. El llibre de Cipolla, que és molt divertit, planteja (a mi em va plantejar, almenys) aquest mateix tipus d'interrogants. Alguns se situarien naturalment en l'Estat Major sense més dilacions, perquè ser intel·ligent és intrínsecament bo, i ser treballador està molt ben vist moralment. D'altres, més amb mentalitat de marquesos, salvarien la primera virtut però deixarien caure la segona, que fa per a prolos i xusma masoquista variada. Pocs admetrien estar dins la categoria dels tontos ganduls, que fa lleig. Tontos treballadors n'hi ha molt pocs que reconeixerien ser-ho, en tot cas admetrien ser intel·ligents però sense més remei que treballar com els que més. En fi, cadascú que calcule. A mi, aquestes combinatòries de quatre elements sempre m'han semblat molt divertides, però no passen de ser un joc de cartes amb la baralla marcada.
Tampoc no es tractava de fer grans filosofies, sinó de distraure's una mica, que és segurament també el que pretenia el general. En qualsevol cas, és obvi que aquestes classificacions resulten enginyoses, però diuen tantes coses sobre els classificats com sobre aquell que els classifica. I estudiar-les des d'aquesta última perpectiva, tal com suggereixes, tampoc no estaria gens malament i ens endinsaria en la qüestió del pensament jeràrquic. En qualsevol cas, Enzensberger és un d'aquells assagistes que gairebé mai donen una puntada sense fil, tractin el tema que tractin.
Ho sé, i tant que ho sé, i tampoc no pretenia posar-me estupendo. Feia una mena de lectura d'aquestes jerarquies en clau reflexiva. En realitat, aquests jeux d'esprit m'agraden molt. Fins i tot més que a tu, si jutgem pel debat que hi hagué al voltant de Steiner... ;-)
Touché!
Publica un comentari a l'entrada