dilluns, 27 de maig del 2013

El Romanticisme segons Safranski



No dic res de nou si afirmo que Rüdiger Safranski és des de fa temps un dels més brillants historiadors de les idees que hi ha en l’actualitat, així com un dels que millor escriuen. Entre la seva producció podem trobar intel·ligents assaigs sobre el mal o la globalització, però la seva dedicació més sostinguda té a veure amb l’estudi de les aportacions d’alguns dels pensadors alemanys fonamentals d’ençà del Sturm und Drang. M’estic referint a gent de la importància de Goethe i Schiller, Schopenhauer, Nietzsche o Heidegger, a les aportacions dels quals ha dedicat llibres fonamentals, caracteritzats per l’abundància d’informació, la lucidesa de l’enfocament i la claredat expositiva, que una traducció inepta (en el cas dels poemes arriba a extrems vertaderament ridículs) com la de l’obra que comentem no aconsegueix enterbolir. Aquestes són també les virtuts fonamentals del present assaig, centrat en la presentació del Romanticisme com un dels principals, si no el principal, fils conductors de la cultura alemanya moderna, sense la interpretació del qual no arribaríem a entendre la peculiar i alhora dramàtica trajectòria d’una nació que ha gaudit d’un desmesurat protagonisme en la història dels últims dos-cents anys.
El llibre, doncs, a diferència d’obres anteriors de Safranski, en comptes de concentrar-se en un pensador singular, ens acosta a un panorama vastíssim, impossible de resumir en el breu espai d’una entrada com aquesta. La matèria hi apareix dividida en dues parts: la primera constitueix una exposició del Romanticisme stricto sensu, mentre que la segona recorre l’empremta fascinant que el pensament romàntic ha deixat en algunes de les principals figures de la vida literària, artística i política del país fins a l’actualitat. Sens dubte, aquesta distribució repercuteix en l’estratègia expositiva adoptada en cada cas, de manera que la caracterització del Romanticisme exhibeix un grau de detall, de profunditat i coherència comparable als millors textos existents sobre l’assumpte com ara L'âme romantique et le rêve (1939) d’Albert Béguin, amb l’avantatge que la mirada de l’autor no s’adreça exclusivament a la literatura sinó que abasta també el món del pensament de l’època.
Una època, val a dir, en la qual es produeix una ampliació del terreny de joc de la raó, que acaba incloent-hi (no sense conflictes) el seu contrari dialèctic, la desraó. No és per casualitat, doncs, que la ironia, tal com explica Safranski en unes pàgines admirables, esdevingui el recurs expressiu preferit d’uns autors aclaparats per la inquietant duplicitat que descobreixen constantment en el món real. No debades el tema del doble esdevé una constant de la literatura romàntica, en tant que encarnació sinistra d’una consciència que ha perdut la ingenuïtat i ja no confia en la seva capacitat per accedir de manera directa i transparent al coneixement de la realitat i de les altres consciències. Estem parlant, òbviament, d’una profunda crisi espiritual, també en el sentit religiós del terme, que constitueix el punt de partida de la idea de la mort de Déu i la correlativa divinització de l’individu, de primer en la seva versió estrictament atomística, però temps a venir també en tant que comunitat unida per lligams espirituals, tal com l’encarnaran a la seva manera la nació o la massa. Apareix així una poètica del sublim, que desembocarà més endavant en una política del sublim. I què és el totalitarisme, sinó la perfecta i monstruosa encarnació d’una política del sublim?
Aquesta és precisament la qüestió que es ventila a la segona part del llibre, com es va fer aquest pas, a través d’un recorregut molt atent a la creació d’una mitologia substitutòria a càrrec de figures tan fascinants i ambigües com Feuerbach, Marx, Wagner, Nietzsche o els representants de la revolució conservadora, encapçalats per Thomas Mann, que en Doktor Faustus (1947) tractarà de desentranyar el sentit de l’hecatombe originada per una concepció del món fortament arrelada en el Romanticisme, com la que va provocar la Segona Guerra Mundial, amb els instruments espirituals forjats pel Romanticisme mateix. El resultat final, com no podia ser d’altra manera, es troba lluny de convèncer, per bé que l’ambició artística que guia la temptativa resulti en tot moment digna d’admiració. Enfront d’aquesta tendència a contemplar el món per elevació, sobreinterpretant la realitat a còpia de saturar-la d’Esperit, Safranski sembla decantar-se en les pàgines finals de l’obra per una estratègia partidària de “refredar” el funcionament de la societat, evitant que la política acabi sent presonera dels monstres engendrats pel son de la raó. Es tracta d’una conclusió que podem compartir, em penso, tot i que no deixa de ser irònic que el mateix Safranski acabi presentant-nos l’objecte del seu llibre com “una odissea de l’esperit alemany”, amb un subtítol amerat de la mateixa empenta èpica que tracta de defugir.
Ens trobem, doncs, al davant d’un estudi altament recomanable, com tots els de l’autor, tot i que potser no tan rodó com alguna de les seves semblances de figures emblemàtiques del pensament alemany. Segurament, la dispersió del tema n’és la responsable. Una anàlisi exhaustiva de “tota” la matèria hauria constituït una tasca inacabable, enciclopèdica, superior a les forces d’un sol home. En qualsevol cas, cadascú hi trobarà, segons els seus interessos i afinitats, matèria per a les més diverses reflexions. Ja m’he referit abans a les magnífiques pàgines dedicades a l’ús romàntic de la ironia; el mateix podria dir de les dedicades a Schiller, Novalis o Hölderlin, per no parlar de l’adequada inserció de Wagner en el marc argumental de l’obra. Ara bé, també hi he trobat a faltar moltes coses: la referència al pensament de Schelling, per exemple, brilla per la seva absència; Hegel, Feuerbach, Schopenhauer, Stirner i Marx són despatxats d’una manera excessivament sumària; dels primers músics romàntics no se’n diu res de res; etc., etc., etc. Un detall final: l’autor, que analitza amb tanta subtilesa la ironia romàntica, passa per alt, en canvi, el fet que la profunditat alemanya està del tot renyida amb el sentit de l’humor, si no és que aquest apareix carregat de mala llet. Està vist que la perfecció no és d’aquest món... Per acabar, com que el tema és apassionant, no em sé estar de recomanar com a lectura complementària de l’excel·lent volum de Safranski una altra obra d’una vàlua similar: es tracta d’El misterioso caso alemán: Un intento de comprender Alemania a través de sus letras de la traductora i germanista Rosa Sala Rose (Barcelona: Alba, 2007). Ben mirat, no estaria gens malament comentar-la també en el futur en aquest blog.

19 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Josep, estoy de acuerdo, en líneas generales, con tu comentario. Estamos ante un libro valioso, que en ocasiones "sabe a poco". La traducción de los poemas es muy floja, ciertamente; la de la prosa, a mí no me ha disgustado, aunque, como no sé alemán, aquí no puedo ser juez fiable. Discrepo de la valoración de las últimas páginas: para mí han sido un verdadero "anticlímax", una adhesión inexplicable a una línea de pensamiento similar a la de Berlin, que tan bien se ha encargado el propio Safranski de desmontar -o, como mínimo, de matizar, fundadamente- en las páginas anteriores. Pero, ante la abundancia de exposiciones que permiten acceder a ideas apasionantes, en las que tantas veces reconocemos nuestro propio mundo, la verdad es que me quito el sombrero. La misma admiración me produce el establecimiento de conexiones tan curiosas como la existente entre la construcción de la marina militar alemana y el romanticismo (p. 287) o el desmontaje del proyecto de Mann en la redacción de "Dr. Faustus", o el tino a la hora de unir la historia de las ideas con episodios históricos tan curiosos como la "furia de danza" en Turingia en 1920 (p. 301). El libro abunda en párrafos brillantísimos, que merecen reflexión y cita. Por otro lado, tiene una gran virtud: no es reiterativo; es más, en muchas ocasiones deja al lector un espacio muy amplio para que sea él mismo quien establezca conexiones entre las distintas partes. Tal vez Safranski actúe sobre todo como divulgador, pero bienvenida sea esta divulgación, que, por otro lado, también debe de tener cierto éxito en el mercado en lengua española, dada la creación de una "Biblioteca Rüdiger Safranski" por parte de Tusquets, caso poco menos que único en el mercado editorial patrio, tratándose de un ensayista vivo que aborda temas y autores como los que tú has desgranado al comienzo de tu comentario.

Josep J. Conill ha dit...

Sense cap dubte, Safranski és un divulgador de molta volada, d'aquells que només es poden permetre cultures tan consolidades com l'Alemanya. Ara bé, com tu dius, el seu èxit entre nosaltres demostra que almenys existeix una minoria culta d'una certa extensió interessada pel pensament. Millor això que res!
Veig que coincidim, d'altra banda, en l'apreciació de les virtuts i les mancances (jo no parlaria de defectes) del llibre, producte sobretot de la perspectiva panoràmica adoptada. Discrepem, en canvi, a l'hora de valorar la recomanació final, referida a la necessitat de posar-hi el pathos "a refrescar", per dir-ho amb una fórmula que m'acabo d'empescar ara mateix. Certament, no sembla una sortida massa airosa, després del gloriós panorama intel·lectual que l'autor hi ressenya, però a un intel·lectual com Safranski, educat en l'Alemanya de la postguerra deu semblar-li en molts sentits inexcusable, tenint en compte la quantitat de bajanades i necedats amb pretensions de transcedència filosòfica o científica que la cultura alemanya hereva del Romanticisme, posseïda pel vertigen de la "profunditat", va acabar engendrant. No debades, ahir acabava el meu comentari amb la referència a un excel·lent llibre de Rosa Sala Rosé, que considero una lectura indispensable a fi de completar la informació aportada per Safranski. Si hi afegim el Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Barcelona: Acantilado, 2003), de la mateixa autora, aleshores ens trobarem en condicions òptimes per jutjar fins a quin punt calia una neteja urgent de l'enorme quantitat de vapors mefítics que havien enverinat des de feia un segle i escaig les masses alemanyes. Però això ja és tota una altra història, i podria ser motiu de futures lectures.

Francisco López Martín ha dit...

Por mi parte, yo aceptaría más que encantado la lectura de "El misterioso caso alemán". En cuanto a la parte final del libro, el problema que le veo es que, planteadas las cosas como él las plantea, queda oculto que vivimos en un sistema político bien poco romántico, pero que, sin embargo, produce "sufrimiento y tragedia" por un tubo. A mi juicio, decir que " 'La imaginación al poder' no era una buena idea" es dar por bueno el actual estado de las cosas. Deslegitima lo que a sus ojos es una tendencia que ha resultado catastrófica para la historia de su país, sin decir ni palabra de que vivimos ya en otro: el de una presunta racionalidad económica, una presunta moderación, un presunto compromiso que continúa repartiendo injustamente la riqueza que creamos, porque es evidente que no todos los agentes tienen la misma fuerza para negociar un pacto o para hacer respetar su voz. También es cierto que me falta contexto, que son apenas dos páginas, que no conozco el libro del autor sobre la globalización del que hablabas el otro día, que, incluso, en realidad para corregir muchas taras del sistema tal vez no hiciera falta más que un sentido de la realidad agudizado. Por otro lado, su invitación a la "doble vida" me parece la postura típica del filisteo: arrobamiento romántico en la esfera privada, "racionalidad" (es decir, sumisión al "statu quo" y contribución a él) en la esfera público-política. También es cierto que esta posición es coherente con muchas observaciones vertidas a lo largo del libro, como la de que en la Alemania posterior a 1945 faltó "un pensamiento centrado en el pragmatismo político" (p. 338), o las reflexiones sobre las razones por las que en Alemania faltaba históricamente una cultura política, una formación del sentido político (pp. 324-325). Y todo eso está muy bien, pues, ¿quién quiere un nuevo Hitler? Pero la cuestión es que, si miramos así las cosas, estamos ciegos ante la realidad, no la captamos en toda su complejidad, trazamos un cuadro incompleto en el que ni siquiera podemos hacernos las preguntas políticas apropiadas. La distinción entre lo representable y lo vivilble de la página 353 invita a una honda reflexión: no son palabras banales. Pero es también un rasgo típico de ciertos individuos y sociedades vivir como peligrosa amenaza para la existencia momentos y transformaciones que, en realidad, probablemente la enriquecerían. Dice Safranski que la realidad se desertiza cuando se quiere vivir algo a cualquier precio. Pero el problema político actual no es ése: no se trata de una elección sin más, sino de una necesidad. No es que yo pueda elegir entre luchar por mis derechos o dejarme aplastar, y que lo haga precisamente en razón de que, aunque no haya vivido la plena realización de mis derechos, puedo representármelos. No es una elección: es una elección y, además, es otra cosa, una autodeterminación ética que puede no parar mientes incluso en la conservación de la propia existencia individual. Por la regla de tres de Ssfranski, nunca habría habido un Stonewall, ni disidentes en los países comunistas, ni, desde luego, habrá la menor posibilidad de cambio dentro de las democracias capitalistas en las que vivimos, que es el momento histórico en el que esas líneas están escritas.

Josep J. Conill ha dit...

Puc compartir perfectament els teus puntsde vista, Paco, sobretot en relació amb la pudoreta filistea que destil·la la invitació de Safranski a destriar entre una esfera espiritual, on encara seria realitzable el projecte romàntic, i el pragmatisme polític. L'únic que constato és que l'adscripció biogràfica de l'autor, així com la seva posició estelar en el camp intel·lectual alemany poden contribuir a explicar moltes coses, entre elles aquest conformisme partidari d'experimentar només a casa i amb gasosa (com deia Eugeni d'Ors). Ja sé que pot semblar una reductio ad hominem de la posició de l'autor, però jo diria que es tracta més aviat de contextualitzar-la sociològicament. Aleshores, potser comencem a comprendre millor certes coses que no tenim perquè compartir. Encara que, insisteixo, tenint en compte la magnitud de l'assalt a la raó que es va produir a Alemanya, la necessitat de posar-hi el pathos "a refredar" em sembla inqüestionable. El problema, com sempre, té a veure tant amb els procediments triats per dur a terme aquesta empresa com en les conseqüències indesitjables que tals procediments poden portar aparellades. Per aquesta banda, estic plenament d'acord amb la teva crítica, que coincideix també en bona mesura amb la visió d'Alemanya que presentava Fassbinder a la seva excel·lent (i al·legòrica) pel·lícula Die Ehe der Maria Braun (El matrimoni de Maria Braun, 1979).

Francisco López Martín ha dit...

Ciertamente, mi crítica se sitúa un paso más allá de las coordenadas en las que se mueve el libro. Si no salimos de ellas y nos atenemos al relato que ofrece el libro del romanticismo político, está claro que Safranski se sitúa en la línea de Max Weber, advierte contra la tentación de no aceptar el desencantamiento del mundo y contra la de convertirse en un "profeta de la cátedra". Por tanto, para no ser injusto con S. (no se trata de eso), me ha parecido una buena idea copiar mis anotaciones sobre el asunto que nos ocupa, a modo de resumen y recordatorio: «Notable es también la reflexión sobre la importancia que con la Nueva Objetividad adquiere el instante, entendido como desgarro, rotura en la evolución, pero también como ocasión que hay que aprovechar. S. remonta la idea del “misterio del instante” a Kierkegaard y Nietzsche, y habla, entre otros, de Heidegger (pp. 308-313). Sobre la posición de éste en los años del auge nacionalsocialista, hace una afirmación muy atinada: «Todo gira en torno al peligro, aunque se pierde de vista el simple hecho de que en esta situación era más peligroso no pertenecer a las ominosas tropas de choque de la revolución». Precisamente en el último párrafo, y ante el ejemplo de Heidegger, articula S. la idea con la que concluye el libro, a saber, la de la necesidad de mantener el romanticismo alejado de la política, y caracteriza el Romanticismo político con esta fórmula de Paul Tillich: el intento «“de engendrar a la madre a partir del hijo y de hacer venir al padre desde la nada”». En este sentido, resulta muy interesante el capítulo 17, en el que S. se enfrenta críticamente a Berlin y Voegelin. El examen de la figura de Hitler (esa “figura de pesadilla romántica”, según T. Mann, «anticipadas ya en los sueños febriles de los románticos, por ejemplo, en las figuras demoniacas y nihilistas del poder que había trazado Jean Paul, o en la figura del gran magnetizador de Hoffmann», p. 331) y del ascenso del nacionalsocialismo le sirve, además, para remachar la idea de una conexión entre extrañeza romántica frente al mundo y furor destructor del mundo (p. 332). Este furor, por cierto, como la referencia a la de que «lo extraordinario se busca […] en la realidad del matar» en Jünger (p. 297), remiten al análisis que ha hecho de la figura de Kleist (pp. 170-173), de quien afirma: «Ningún otro escritor del siglo XIX representó con tanto placer como Kleist el acto de matar», fantasías que, según S., «no resultan de la enemistad con esta u otra realidad, sino de la enemistad con la realidad en general, en cuanto ésta se resiste a su exigencia de intensidad» (p. 171). Es esa intensidad a cualquier precio, llevada al ámbito de la política, lo que repugna a S. en el romanticismo político, tal como se encarnó, por ejemplo, en Hitler: «La toma del poder por parte de Hitler desató un estado de ánimo revolucionario en el momento en que se notó con espanto, pero también con admiración y alivio, que los nazis pretendían efectivamente triturar el sistema de Weimar […] Era como si se hubiese disuelto un hechizo paralizante […] Parecía cumplirse finalmente la añoranza de una política apolítica […] El afecto antipolítico no quiere avenirse con el hecho de la pluralidad de los hombres, sino que busca el gran singular: el alemán, el pueblo, el trabajador, el espíritu. Lo que había quedado de prudencia política perdió todo crédito de la noche a la mañana; y lo que ahora contaba era la emoción profunda. […] Era como una redención, un salto mortal a la gran sencillez y, podemos decir también, al primitivismo». (pp. 326-327)»

Josep J. Conill ha dit...

Veig que has llegit el llibre amb un deteniment i un esperit analític excepcional. De fet, les teves notes així ho demostren i incideixen en una característica molt alemanya, com ara la revolució conservadora, que és com dir la necessitat de realitzar l'acte polític suprem i definitiu, capaç de deixar enrere per sempre més la banalitat de tota política i, amb ella, de la política mateixa. És amb aquesta tradició que va trencar molt conscientment la RFA (i, d'una altra manera, la RDA) i no estic gens segur que en la nova Alemanya unida no se'n puguin detectar reminiscències inquietants. En d'altres mots, fins a quin punt l'actual "austericidi", podríem preguntar-nos, no obeeix en alguna mesura també a un retorn per altres mitjans de la pulsió de "redención, un salto mortal a la gran sencillez y, podemos decir también, al primitivismo»?

Guillem Calaforra ha dit...

Ja em perdonareu que no haja intervingut en el col·loqui en tots aquests dies, per bé que he seguit amb gran interès les vostres intervencions. Han estat unes setmanes complicades i m'he sentit poc motivat per a qualsevol activitat d'aquesta mena, i la ratxa encara no ha acabat, però no voldria deixar el mes sense dir un parell de coses. Al marge del comentari i del debat, que són de molta altura.

Pel que fa a la traducció havia pres un parell de notes que he perdut. La traducció dels poemes és absolutament ridícula, és el més amable que en puc dir. D'altra banda, un senyor que quasi comença el llibre traduint Kompass ('brúixola') per compás, en fi, ja pot ser catedràtic de Mesudalapolla General, que com a traductor fa les coses amb el forat del cul.

Les mancances que assenyala Josep són certes, però seria pretensiós plantejar-les a un llibre que no aspira a ser l'enciclopèdia del seu tema, sinó una reflexió històrica i interpretativa molt ben travada. Més criticable és, per a mi, l'enfocament alemany tan estrictíssim; hauria estat millor no allargar-se fins al segle XX i presentar més connexions no alemanyes, al meu parer. Sí, el subtítol del llibre ja n'avisa, però hauria preferit un plantejament de xarxes més que no la idea d'estirar el concepte de romanticisme com un xiclet, de manera que valga tant per a un trau com per a un esgarró.

Una altra cosa que m'ha provocat una certa sorpresa, i no agradable, és el que li critiqueu de les darreres pàgines. Després d'un llibre tan brillant, ho llegia i no hi donava crèdit: "Però què fa ara, aquest home?", pensava jo. No diré que estiga totalment d'acord amb la vostra crítica, que aplica a Safranski una severitat que no he vist aplicada a algun altre autor molt menys seriós i creïble en la meua opinió. Supose que em faig entendre. Al cap i a la fi, quina radicalitat esperàveu d'un estudiós de la filosofia, benpensant i burgès, i sobretot alemany? No exagerem i entenguem-lo en el seu context. Safranski recupera, per a aquest propòsit, la idea de les "dues cambres" (una que escalfa la maquinària i una que la refreda) que ja va emprar amb èxit en el seu magnífic Nietzsche. Però ací la seua aplicació sembla fora de lloc, sobretot perquè no descriu res sinó que transmet un judici de valor molt personal. Sense fer-ne un gra massa, estic d'acord que en aquest punt Safranski la caga. Què hi farem, nobody is perfect.

Guillem Calaforra ha dit...

De tota manera, amics, he de dir (per contrapesar una mica les meues reticències del comentari anterior) que he llegit aquest llibre amb un gran plaer, tal com m'ha passat amb quasi tots els de Safranski fins ara. La seua habilitat per a trenar de manera natural i fluïda la biografia, la descripció d'un ambient cultural, les observacions personals sobre els autors i el contingut filosòfic "dur" em sembla absolutament admirable. Safranski és el contrari del pedant acadèmic i de la porn-star intel·lectual: ell és un senyor que sap un ou de filosofia, i la converteix (juntament amb la biografia i la història cultural) en uns productes intel·lectuals alhora accessibles i de gran qualitat. La lectura d'aquest llibre és, de tot aquest mig any, una de les que més goig m'han produït, al nivell de En la orilla de Chirbes. Cadascú té els seus gustos i les seues maneres de llegir, això és així.

Una altra cosa interessant, i digna d'estudi, és Safranski com a fenomen. Vull dir, un senyor que viu dels llibres sobre filosofia que publica, i que precisament per això el porten a la televisió i és una estrella mediàtica en un programa en horari de màxima audiència, juntament amb el Sloterdijk, en fi. Sí, són el Quart Reich, i tot el que ja sabem, però aquell país té algunes coses que ací no és que siguen impossibles, és que ni tan sols no s'han plantejat per quina raó són incapaços d'imaginar-les en un univers paral·lel. Quan algú em diu que "va, tots els països són igual de cafres i d'ignorants que aquest" m'entren ganes de traure'm la Magnum i dir-li: Go ahead, make my day. No, cavallers, no totes les merdes són iguals. En algunes merdes creixen bolets preciosos, mentre que en altres no hi poden sobreviure ni els cianobacteris.

Bé, rapsòdies expressives i destarifos a banda, aquest llibre és per a mi el millor de tot el curs del Laboratori de Lectures. Amb el permís del meu amic Bayarri, que també hi queda en molt bon lloc.

Josep J. Conill ha dit...

Només vull afegir una cosa al teu comentari: hi has posat en relleu una observació que tenia entre ls meves notes i que finalment se'm va passar per alt. Té a veure amb el fet que hauria estat preferible circumscriure més el marc temporal i obrir el panorama esbossat a d'altres àmbits culturals imprescindibles. Com parlar cabalment del Romanticisme sense al·ludir als grans respresentants anglesos del moviment, a Leopardi o als simbolistes, fascinats per Wagner?

Francisco López Martín ha dit...

Yo dejaré aquí una reflexión que liga con las vuestras: ¿hasta qué punto es realmente "lo alemán" una especificidad aislable de sus conexiones con otros "casos" más o menos "misteriosos"? ¿Se trata de estrategias editoriales o autorales, de limitaciones incluso por parte de los especialistas, o realmente hay en la realidad histórica e intelectual de Alemania unos rasgos tan sumamente específicos que justifican la delineación del objeto de estudio?

Josep J. Conill ha dit...

Efectivament, aquest robinsonisme intel·lectual ens l'hauria d'explicar algú. Més encara tenint en compte que s'oposa del tot al concepte goethia de Weltliteratur formulat per un dels grans autors alemanys de l'època, que Safranski estudia al començament del seu llibre.

Guillem Calaforra ha dit...

Si carreguem massa les tintes per aquest cantó, crec que distorsionarem el tema. Seria bo prendre en consideració que:
a) L'interès per la Weltliteratur i la circumscripció (nacional) de l'objecte d'estudi no són necessàriament contradictoris.
b) Si blasmem Safranski perquè se centra en Alemanya, aleshores hauríem de liquidar el 90% dels estudis literaris i culturals, que s'emmarquen en l'esquema de la nació (amb estat o sense). Don't throw away the baby with the bathwater per molt postnacionals que vulguem ser (o no).
c) Per descomptat que estem per damunt de simplificacions escolars del tipus de "el romanticisme va nàixer a Alemanya", però seria xorra negar que en gran part és un malson germànic, postkantià per a més senyes. Per tant, Safranski tampoc no és un "robinsonià", encara que la seua especialitat siga la filosofia alemanya del segle XIX. I des d'aquell món, des del segle XVIII i el Sturm und Drang, el romanticisme és un fenomen que es contagia.
d) El que jo pose en qüestió del llibre (i tampoc és que em parega criticable: era la seua aposta, l'ha jugada conseqüentment, ergo chapeau) és que opte per la via de l'analogia (i la cronologia àmplia) i no per la descripció de xarxes. Però bé, no deixa de ser un comentari pedant, per la meua part.
e) Té una especificitat, el romanticisme alemany? Home, tot és una qüestió de graus. Jo diria que sí, però els arguments que adduiria són tan poc sòlids i tan impressionistes que preferisc optar per l'epokhé. Però intuïtivament sí, té trets peculiars: la claríssima naturalitat amb què es deriva de la Il·lustració (Berlin ja ho va mostrar millor que ningú), una vena mística inconfusible, una necessitat de metafísica que no es veu tan clara fora d'allà, una seriositat malaltissa, en fi...

Que conste que el llibre m'ha agradat molt tot i que personalment sent una repulsió profunda enfront d'aquell moviment, de la seua estètica i de les seues premisses. O potser precisament per això.

Francisco López Martín ha dit...

Un comentario breve: en nuestros comentarios, han aparecido ya varias referencias al carácter serio o a la falta de sentido del humor de lo alemán. Pero yo creo que aquí deberíamos matizar, y que destacar la ironía de lo alemán no sería tampoco una caracterización injusta. Hegel es un buen botón de muestra, pero también Thomas Mann. Seguro que, si orientáramos la búsqueda en ese sentido, encontraríamos mucho más ejemplos.

Francisco López Martín ha dit...

Vaya, he escrito Hegel, cuando quería escribir Heine, pero, como pone de manifiesto Manuel Jiménez en su edición de La fenomenología del Espíritu", hay también mucha retranca incluso en un libro tan "gafapasta" como ése.

Guillem Calaforra ha dit...

No et diré que no. Però ironia i sentit de l'humor no són sinònims. La ironia és una mostra d'intel·ligència, diu el tòpic, mentre que el sentit de l'humor és una manera d'encarar la vida. I, d'això, els alemanys en tenen ben poc. I quan apareix l'autoironia entre alemanys té un to tràgic, morbós i feixuc. Per cert: Heine, per a molts alemanys no és del tot alemany... encara ara! En qualsevol cas, entre els alemanys i els eslaus, per exemple, hi ha un abisme pel que fa al sentit de l'humor. És un tret que es percep molt més enllà dels llibres i de les ironies (més o menys erudites) d'uns o altres.

Guillem Calaforra ha dit...

Això que he dit abans sobre els alemanys i sobre els eslaus no passa de ser, per descomptat, una opinió personal i sense pretensions "científiques". Qualsevol podria trobar exemples del contrari a tot arreu. Però vaja, per entendre'ns, és la diferència entre Bruckner (o Brahms) i... Mahler, que a tot arreu era estranger. O entre el mateix Mann i Hašek. O entre... bua, ho deixe estar, estic encadenant pedanteries i bajanades. Corto y cierro.

Josep J. Conill ha dit...

Sobre aquest tema del sentit de l'humor (o la seva absència), a El misterioso caso alemán: Un intento de comprender Alemania a través de sus letras de Rosa Sala Rose hi ha un repàs històric molt suggestiu.

Guillem Calaforra ha dit...

Corregisc un punt d'una intervenció meua: un "compás" és una mena de brúixola emprada en els vaixells. Per tant, la meua crítica era incorrecta. (No del tot, però, perquè al capdavall en alemany Kompass vol dir "brúixola" en genèric). I, al capdavall, el llibre té unes quantes cagades antològiques, al marge d'això. Però la correcció s'havia de fer. Dec aquesta observació a Jordi Sebastià, que a més de ser un bon alcalde pilota un vaixell i en sap un ou.

Josep J. Conill ha dit...

Benvinguda la postil·la nàutica, doncs.