PER A UNA RETÒRICA DE L'HEGEMONIA: LA RAZÓN POPULISTA D’ERNESTO LACLAU

Entre les grans categories polítiques el populisme és, sens dubte, junt amb el totalitarisme, la pitjor caracteritzada a hores d'ara, fins al punt que s'empra tot sovint com una mera etiqueta llancívola apta per desqualificar un adversari irreductible, rebaixant els seus arguments a un repertori de fórmules banals, sustentades en la pretensió de manipular les masses intel·lectualment indigents. No té res d'estrany, doncs, que el populisme comparegui habitualment associat amb la demagògia, entesa com l'art de popularitzar causes impopulars; com tampoc el fet que les acusacions de populisme proliferin, típicament, en aquelles conjuntures socials en què el discurs hegemònic veu trontollar la seva posició de privilegi i es troba enfrontat a un nou subjecte polític, portador d'unes noves aspiracions hegemòniques, lligades a un conjunt de demandes «populars» incapaces de ser reabsorbides per l'establishment. Ho recordava no fa molt de temps el professor Carlos Taibo en una reflexió penjada al seu mur de Facebook el 27 de febrer d’enguany: «Ahora entiendo, por fin, qué es lo que editorialistas y tertulianos quieren decir cuando califican a alguien como “populista”. Quienes afirman que hoy nuestro problema principal se llama capitalismo y que hay que salir con urgencia de él son, al parecer, “populistas”. Quede claro, entonces, que yo me confieso orgullosamente populista».

Quan parlem de populisme ens trobem, per tant, convé advertir-ho ja des del principi, davant d'una noció inseparable de la política de masses, tal com es pràctica d'ençà de la Revolució Francesa, per bé que la irrupció dels mass media audiovisuals en el terreny de la lluita política l'ha modificada substancialment. Encara així, la mera consulta dels manuals de sociologia política evidencia que els especialistes en la matèria no han arribat a dotar-la d'una especificitat pròpia, atès que en la major part dels casos s'hi limiten a una definició rudimentària adobada amb una taxonomia més o menys prolixa de casos sense la més elemental coherència interna, una mica a la manera de la classificació zoològica d'aquella enciclopèdia xinesa a què al·ludia Borges i que suscitava la riallada filosòfica de Foucault al començament de Les mots et les choses.

En aquest marc, la principal aportació del teòric argentí Ernesto Laclau consisteix a haver encertat a enfocar el populisme des d'un punt de vista formal, tot prescindint del seu contingut (anecdòtic) i centrant-se en la seva peculiar lògica ―que, com tindrem ocasió de comprovar, desemboca en una retòrica―, d'acord amb la qual «el populismo no tiene ninguna unidad referencial porque no está atribuido a un fenómeno delimitable, sinó a una lógica social cuyos efectos atraviesan una variedad de fenómenos. El populismo es, simplemente, un modo de construir lo político» (p. 11). Aquesta posició es comprèn millor quan la situem en l'àmbit dels mecanismes que els agents socials empren per «totalitzar» el conjunt de la seva experiència política. La qüestió resulta crucial en el pensament de Laclau, perquè cap ideologia s'articula exclusivament al voltant d'uns agents socials amb uns interessos perfectament definits, capaços de negociar-los de manera totalment racional en un determinat context polític.

Aquest fracàs de la lògica stricto sensu a l'hora d'estructurar l'àmbit de la ideologia com un ordre tancat i plenament coherent pot ser pal·liat en gran mesura mitjançant el recurs a la retòrica, els dispositius més característics de la qual (metàfora, metonímia, sinècdoque, catacresi, etc.) es converteixen en els instruments privilegiats per a l'anàlisi d'aquesta racionalitat social ampliada. El populisme, doncs, no remet tant a l'existència d'uns fenòmens ideològics concrets com a la particular «lògica» social que els constitueix. D'aquesta manera, en virtut d'una argumentació que presenta nombrosos paral·lelismes amb la dita evangèlica segons la qual és la pedra rebutjada pel pedrapiquer la que acaba convertint-se en el fonament del nou l'edifici, però també amb la lògica derridiana del suplement (Jacques Derrida, De la grammatologie), Laclau erigeix en principi de la seva explicació del funcionament de la política aquells elements que els estudiosos havien menyspreat tradicionalment com a producte del flatus vocis o d'una «perversa» lògica associativa dels significants.

Semblant opció teòrica implica un seguit de conseqüències radicals, que aniran apareixent al llarg de la nostra exposició. En qualsevol cas, convé advertir ja que, d'acord amb aquesta perspectiva, la constitució de l'esfera política respon a unes motivacions d'ordre volitiu, absolutament antagòniques de les explicacions que hi adduïen els tèorics de l'elecció racional com ara Jon Elster. El «ciment de la societat», doncs, revesteix un caràcter eminentment libidinal, com ja va observar Freud a la seva psicologia de masses i va demostrar Elias Canetti (Masse und Macht) més tard a la seva magistral anàlisi de la conducta d’aquestes.

Arribats en aquest punt, convé advertir que, segons Laclau, no és possible distingir entre moviments socials i ideologies. Els grups socials, des del moment mateix de la seva constitució, són portadors d'ideologia i expressen conjunts variables de demandes, articulades de manera específica en cada cas. Aquesta articulació resulta inintel·ligible si la separem de l'statu quo on s'ubiquen, amb el qual mantenen sempre una relació ambivalent que els col·loca simultània a l'exterior i a l'interior d'aquest ordre establert, impedint-li assolir una coherència plena, en la mesura en què mai no aconsegueix satisfer de manera acabada i definitiva la demanda ideològica. Precisament perquè no ens trobem (encara?) en un món completament administrat, com el que van descriure els autors de la Teoria Crítica, aquesta mena d'antagonismes irreductibles suposen l'essència de la lògica política, al contrari del que defensen els partidaris de la tesi de la Fi de la Història, en postular el futur adveniment d'una abolició definitiva, tan utòpica com segurament indesitjable, de les contradiccions socials.

Hem dit que el populisme no es pot entendre separat d'un marc social definit per la política de masses. En aquest sentit, abans d'exposar la seva concepció de la lògica política, Laclau, procedeix a una anàlisi de l'itinerari seguit per la presència de les masses en la ciència social de la Belle Époque. De Taine a Freud, passant per Le Bon, Tarde i McDougall, hi observem l'aparició d'un aristocratisme teòric que respon plenament als mecanismes de la tipificació araciliana del racionalisme oligàrquic (Lluís V. Aracil, Dir la realitat). El comportament de les masses suscita així en una barreja de rebuig i fascinació i s'hi erigeix en una de les manifestacions canòniques de la conducta patològica, oposada a la racionalitat de l'individu normal. De fet ―podríem afegir― aquesta caracterització, lluny de representar cap novetat substancial, tan sols venia a reproduir en l'àmbit de la teoria una ambivalència que la literatura s'havia avançat a registrar, si més no des que Edgar A. Poe va esbossar el seu pertorbador retrat de «L'home de la multitud».

En conseqüència, la ciència social apareix marcada des dels seus orígens per una relació problemàtica amb les masses, en tant que objecte no domesticable per la teoria, d'acord amb un itinerari marcat per «la progresiva renegociación de la dualidad entre homegeneidad social (o indiferenciación) y diferenciación social» (p. 85). En l'obra de Freud aquesta dualitat desapareix, en virtut de la seva categorització variable del grau de distància existent entre el jo i el jo ideal. Si aquesta distància és gran, aleshores s'hi produeix una identificació entre els integrants de la massa i la seva correlativa transferència carismàtica al líder del rol del jo ideal; si disminueix, augmentarà la identificació entre els dos i el líder tendirà a sorgir d'un procés d'elecció democràtica entre els membres del grup, que probablement ni tan sols arribaran a fusionar-se en una massa, sinó que configuraran més aviat un públic, entès en el sentit postulat per Gabriel Tarde. Al límit, s'hi podria donar la situació imaginària en què la distància entre el jo i el jo ideal fos nul·la; en aquest cas ens trobaríem amb una societat definitivament reconciliada amb si mateixa, com la que preconitza la utopia llibertària, on l'absència de lideratge coexistiria amb la dissolució de l’esfera específicament política. Alguns antropòlegs, com ara Pierre Clastres en La societé contre l'État (1974), van voler reconèixer aquesta eventualitat en la constitució de certes societats primitives.

Establertes aquestes premisses, la primera tasca que ha d'enfrontar qualsevol anàlisi del populisme és la manera com es constitueix aquest objecte teòric que designem habitualment com «el poble», així com les doctrines polítiques que l'invoquen com a font de legitimitat, és a dir, el populisme, noció que, entesa en aquests termes, capil·laritza la pràctica totalitat de les ideologies modernes. Fins ara la teoria política s'ha caracteritzat per una vaguetat extrema a l'entorn d'aquests discursos, en la qual, més que no un defecte de la reflexió sobre la realitat social, hauríem de cercar un tret constitutiu de la realitat social mateixa. Des d'aquesta perspectiva, el populisme tants de cops blasmat se'ns presenta com la via privilegiada per comprendre la constitució de la política. Laclau aborda l'assumpte a partir de tres conjunts de categories:

1. El discurs, en tant que terreny d'acció (verbal o extraverbal) fundador de l'objectivitat a través d'una trama de relacions diferencials desproveïda de cap centre dotat d'un privilegi ontològic o estructural, de manera que la centralitat adquirida per qualsevol element hi caldrà explicar-la sempre com el producte d'un joc diferencial. Això no significa, tal com ho entenc, que Laclau consideri totes les ideologies com a iguals o intercanviables, sinó que assigna aquest judici a la perspectiva d'un observador del sistema polític armat amb un conjunt de categories ètiques (Bé vs. Mal), jurídiques (Justícia vs. Injustícia) o cognitives (Consciència vertadera vs. Falsa consciència) indestriables d'una determinada posició social i d'un repertori de valors formulats a priori, que ultrapassen l'anàlisi de la lògica inherent al funcionament del discurs polític.

2. A causa de la seva mateixa constitució descentrada, el discurs polític tracta de suturar aquest buit originari dels seus significants mitjançant l'elevació d'un element particular a la condició de representant d'una totalitat incommensurable («el poble»). En aixo consisteix, precisament, l'hegemonia, entesa en el sentit gramscià de la paraula. Laclau la defineix com l'operació «por la que una particularidad asume una significación universal inconmensurable consigo misma [...]. Y dado que esta totalidad o universalidad encarnada és [...] un objeto imposible, la identidad hegemónica pasa a ser algo del orden del significante vacío, transformando a su propia particularidad en el cuerpo que encarna una totalidad inalcanzable» (p. 95).

3. L'operació hegemònica, doncs, apareix com essencialment fundada en la substitució. Es tracta, per dir-ho emprant la terminologia retòrica, d'una operació intrínsecament catacrètica, on la sinècdoque (és a dir, la capacitat d'una part de representar el tot) adquireix una relleu fonamental.

A partir de la seva peculiar concepció tropològica, Laclau explica que la constitució de nous agents es gesta a través d’un procés d’acumulació de demandes democràtiques, no reconegudes pel poder institucionalitzat. En la mesura en què es presentin de manera individualitzada, es mouran encara a l’interior de les institucions; però quan les demandes insatisfetes s’hi acumulin, poden acabar transformant-se en exigències contra l’ordre institucional, la legitimitat del qual resulta indefectiblement qüestionada. Tard o d’hora, la pròpia simultaneïtat de les demandes afavorirà la seva articulació en una cadena equivalencial al voltant d’un lligam negatiu, derivat de l’absència de cap tret positiu en comú, més enllà del fet de romandre insatisfetes. De la seva transformació en un sistema estable de significació, que és qualitativament alguna cosa més que la mera suma dels lligams equivalencials, dependrà l’aparició d’una veritable identitat popular amb vocació d’universalitzar els seus continguts particulars, així com la formació d’una frontera interna antagònica que la separi del poder.

Ara bé, les cadenes equivalencials no són estables per se, sinó que es troben subjectes a una sèrie de condicionaments, susceptibles d’afectar de manera decisiva la sort de certes demandes democràtiques. Laclau precisa que «[p]ara cualquier demanda democrática, si inscripción dentro de una cadena equivalencial constituye un arma de doble filo. Por un lado, esa inscripción sin duda otorga a la demanda una corporeidad que de otra manera no tendría: deja de ser una ocurrencia fugaz, transitoria, y se convierte en parte de lo que Gramsci denominó una “guerra de posición”, es decir, un conjunto discursivo-institucional que asegura su supervivencia en el largo plazo. Por otro lado, el “pueblo” (la cadena equivalencial) posee sus propias leyes estratégicas de movimiento, y nada garantiza que estas últimas no conduzcan a sacrificar, o al menos comprometer sustancialmente, los contenidos implicados en algunas de las demandas democráticas particulares. Esta posibilidad es aún más real porque cada una de estas demandas está ligada a las otras sólo a través de la cadena equivalencial, la cual resulta de una construcción discursiva contingente y no de una convergencia impuesta a priori. [...] Así, el destino del populismo está ligado estrictamente al destino de la frontera política: si esta última desaparece, el “pueblo” como actor histórico se desintegra» (p. 116-117).

Aquesta dinàmica explica la dimensió «flotant» dels significants ideològics, que es torna més visible en períodes de crisi, quan el sistema polític es troba sotmès a tensions radicals. Abans hem qualificat els significants polítics de buits, en assenyalar la seva capacitat d'inscriure's en una cadena equivalencial de demandes; en canvi, quan els qualifiquem de flotants ens estem referint a la possibilitat de ser captats per diverses cadenes equivalencials. En d'altres mots: l'heterogeneïtat social derivada de la presència en una mateixa societat de projectes hegemònics rivals s'inscriu en la mateixa lògica dels significants polítics, la flotació dels quals resulta directament proporcional als esforços per apropiar-se'ls duts a terme per les ideologies en competència. Els exemples s'hi podrien multiplicar, però bastarà amb recordar la tortuosa i intricada història de nocions tan centrals ―no debades ens estem referint al que Juan Ortega Costa i Rafael Sánchez Ferlosio anomenen paraules-força― com «liberalisme», «socialisme», «nacionalisme», etc. i la diversitat de matisos, sovint contradictoris o fins i tot incompatibles entre si, que revesteixen en el panorama ideològic contemporani. Per això es tan important per a una ideologia determinada l'encert a l'hora d'assignar clarament els significants en el si d'una cadena equivalencial, bé incorporant-se'ls be anatematitzant-los. Per contra, la indefinició sobre nocions clau del discurs només pot contribuir a incrementar-ne la «flotació», propiciant la seva apropiació per la competència. Tot i que no és aquest el lloc ni el moment per procedir a debatre la qüestió, deixeu-me assenyalar que aquesta mena d'efecte és la que s'ha seguit durant molts anys de la insistència d'un cert discurs polític soi disant d'inspiració fusteriana pel que fa a l'adopció d'un repertori categorial nou, referit a l'àmbit «català», amb un temerari oblit de les categories ideològiques relacionades tradicionalment amb la «valenciania» que adquiriren unes connotacions clarament «arqueològiques» i de seguida van ser distorsionades per la ideologia oficial i usades, precisament, per soscavar la legitimitat popular dels nacionalistes valencians, que automàticament foren «desemmascarats» com a traïdors al «poble» que pretenien (debades) emancipar.

Sigui com sigui, es tracta d'una lliçó que paga la pena d'atendre, atès que tal com argumenta Laclau i el discurs polític s'encarrega quotidianament de demostrar, al contrari del que sostenen la major part de les teories clàssiques de la representació política, la voluntat popular no es pot concebre com alguna cosa constituïda abans de la representació, ja que és la representació mateixa la que constitueix, precisament, el terreny primari de constitució d'allò que conceptuem com l'objectivitat social.