dimarts, 8 de febrer del 2011

Rózewicz, a deshora


Sóc Emili, i aquest és el meu debut al Patio Virtual. Sé que arribe tard al debat sobre el llibre de Rózewicz, i per això he preferit fer-ho en una nova entrada, i no en aquell fil de comentaris que ja no deu estar seguint ningú. He dividit la meua aportació en: 1) una nota més genèrica, quasi propagandística (que també està bé fer-ne) que he penjat al meu blog perquè ací hagués afegit poc, i 2) uns pocs comentaris solts, no sé si destrellatats, que he volgut compartir ací amb els qui ja heu llegit el llibre. Si heu de "seguir el fil" amb algun comentari, serà millor que ho feu ací i no allà.

1) Un dels mèrits de la contextualització crítica de la poesia de Rózewicz és la de fer explícits els perquès de la seua tria estètica (els "metapoemes" de Rózewicz ho fan bastant, també). Puc entendre, i commoure'm amb la simplicitat rocosa (ho heu dit tots, i jo m'apunte) d'un senyor que ha vist la fi del món i no acaba d'entendre perquè continua habitant-lo. Però no entenc, ni compartisc, la simplicitat pretensiosa del poeta "adolescent" (en un sentit no d'edat sinó "intel·lectual", de tarannà artístic), que ja no viu "després d'Auschwitz" sinó (quasi) en el millor dels mons possibles. Allà on Rózewicz "abandona" l'estètica, ho fa per a emfatitzar en tot moment "l'ètica": sé que aquesta contraposició és del tot gastada i banal, però m'és útil. Un poeta contemporani, dels nostres, que escenifique aquest abandonament, ha de respondre a la pregunta de a canvi de què ha renunciat a allò més genèricament, tradicionalment poètic: em fa a mi l'efecte que no tots tenen una bona resposta a l'abast. Sé que això que he dit contradiu, en certa mesura, la crítica al "historicisme tradicionalista" que esbossava Guillem en un dels seus comentaris (i que ha explicitat recentment en el terreny musical): allò important no hauria de ser el "context" de Rózewicz, sinò què ens diu, d'home a home. Però a mi, si puc aprofitar d'exemple de lector "ingenu", m'ha servit de molt el context: quasi m'ha fet "possible" la lectura.

2) Com a home d'escasses lectures poètiques, la voluntat d'acostar-se al lector, a l'home (al poble?) de Rózewicz m'ha pogut recordar, com a molt, el nostre millor poeta "del poble", que és Estellés (i que apareix al llibre en un racó insospitat: les inicials "VAE" del suplement Posdata amb què està fet el llop de paper de la portada). Allà on Rózewicz tria l'economia de recursos poètics, Estellés opta per recuperar per al vers l'exuberància d'un idioma ja quasi només oral: aquells poemes en alexandrins, llargs, amb digressions constants i descripcions del seu poble (que és mig meu), de la ciutat, de les sensacions pròpies. Sóc incapaç de dur el paral·lelisme més enllà: dues circumstàncies, dos homes, dos poetes distints.

3 i 4) Rellegiré "Despullat", i altres poemes, sota la llum dels vostres comentaris sobre l'escissió del "jo poètic"/"self": és un angle que se m'ha escapat, en la lectura. Respecte a la forma en què els nostres poetes faran seua aquesta incorporació al magma poètic en la nostra llengua... que ens ho diga algun poeta. En favor de Rózewicz he de dir que els seus fragments metapoètics són més consistents amb la seua pràctica de la poesia que en alguns dels nostres poetes, que escriuen (afortunadament) versos molt millors que si feren cas dels seus manifestos, o que queden sovint atrapats en el cercle viciós de la "metapoesia", que queda així buida, insubstanciada ("la poesia es això i allò i per això sóc poeta", "quan escric pense en allò que escrigué aquell..."). Però ja me n'he anat massa lluny: si vos abelleix parlar dels nostres poetes actuals (avise: un tema delicat) caldrà tenir-ho en compte en la tria d'alguna de les futures lectures del club.

9 comentaris:

Exemplator ha dit...

He llegit el teu comentari dins del
teu bloc
i m'ha agradat molt. Si tinc temps, intentaré respondre-hi també, però comence pel Pati, que té prioritat.

Personalment, quan vaig començar a conèixer la poesia de TR, de seguida em vaig interessar per les raons del seu estil, de la seua opció estètica. M'adonava, a més, que ell en parlava molt, dins la seua producció, sense caure, però, en la trampa d'una poesia autotemàtica. TR no és d'aquests que primer es fan un discurs estètic, més o menys pretenciós i alambinat, i després passen a la pràctica. La seua reflexió estètica neix a partir d'un moment determinat, ben concret. Potser, si no hagués passat pel que ha passat, tampoc no se n'hauria abstingut, però, és clar, després de la guerra hagué de plantejar-se què i com. Arribar a unes conclusions que, després, ha seguit amb força fidelitat, malgrat les contradiccions de què, d'altra banda, era absolutament conscient (com quan es planteja què queda de la poesia si n'elimenem els seus recursos estilístics més habituals, que ell tampoc no s'està d'aprofitar, si bé d'una manera "personal", diferent a la d'altres plantejaments coetanis). Tot això és de tal consistència i coherència que, inevitablement, vaig assumir la necessitat d'explicar-ho al lector. No fer-ho, és amagar-li certes claus interpretatives de gran interès.

La distància que tu marques entre l'opció de TR i la del poeta adolescent que esmentes és la que se sol marcar, per exemple, entre els qui, partint d'una alta formació, normalment clàssica, arriben a un camí del tot personal, que sembla abandonar les exigències del classicisme en pro d'una opció més simple. És el cas de TR, per exemple; o de Picasso. O d'altres. Ara, l'artista -lato sensu- que comença per on altres acaben… es deixa tot un camí de formació abslutament fonamental (a això feia referència amb un fragment sobre les avantguardes d'ençà dels anys 50, precisament). TR, a més, quan abandona un utillatge, comença a fer-ne servir una altre, oferint altres propostes formals que també em semblen interessants.

Quant al teu esment del plantejament de Guillem, jo no veig cap oposició entre l'estudi historicista i l'arribada personal d'un autor. Com tu molt bé dius, una cosa pot ajudar perfectament a l'altra. Sense negar tampoc el dret al lector, després d'haver conegut "el que hi ha" -i passeu-me aquesta simplificació, per no estendre'm massa-, a fer-se un autor absolutament nou de trinca: el lector es fa el seu autor i, fins i tot, si vol, pot rebutjar tot l'embolcall ecdòtic; però ha de tenir la possibilitat de tenir-lo a l'abast i servir-se'n. I, evidentment, per a quadrar bé l'autor, el context, els seus punts de referència vitals i estètics, les fonts del seu pensament, són ben importants. No cal dir que, en aquest sentit, l'obra de TR ademet encara molts i molts acostaments. Vols estudiar el pes de certs autors en els seus plantejaments? Fes-ho. No hi ha cap problema. En TR, hi ha feina per a tots.

El teu comentari sobre l'Estellés m'ha fet molta gràcia! No m'havia adonat d'allò de les inicials! Crec que tens molta raó en establir aquesta connexió. Hi ha, potser, una sintonia ideològica, però una gran diferència formal, que és la que detectes tu mateix. Vet ací també l'acció del marc històric i social. El que val per a una llengua i situació historicosocial no val per a altra. Clar, en el cas de la literatura polonesa no s'havia produït cap interrupció en l'ús literari, culte, de la llengua.

En fi, talle ja… Els teus comentaris m'han semblat plens de fils interessantíssims d'estirar… Què hi farem: és el que té reflexionar sobre bona literatura...

Guillem Calaforra ha dit...

Trobe, Emili, que l'únic desencert del teu comentari era creure que apareixia a deshora. En absolut.
De tota manera, sobre els temes que aireges tinc poc a dir. Pel que fa l'historicisme tradicional (obsolet), a l'interès o no del context (que jo no negue, però tampoc no crec que siga el més important) i a la importància de la connexió local, no revifaré el debat. El trobe extremament interessant, però les posicions són massa dures (i alguns som massa tossuts) per a arribar un acord, d'altra banda perfectament possible.
Tampoc no tinc res a dir, dissortadament, sobre la connexió estellesiana. Diré que mai no m'ha entusiasmat l'Estellés, i m'és igual si algú es vol escandalitzar. A Rózewicz sí que li he trobat més interès. No veig massa bé per on se'ls pot comparar; a pesar del que diu en les seues reflexions metapoètiques (que tampoc no considere el més interessant), Rózewicz és molt bon artesà quan es tracta de crear un discurs elaboradíssim i de gran precisió amb falsa aparença de naturalitat, mentre que el to ara col·loquial, ara barroer, ara èpic, ara líric de l'Estellés sembla tota una altra cosa. Però no m'hi faré fort: no he llegit extensament i apassionadament el gran geni poètic i patriòtic de Burjassot, ho sent molt per mi i per la meua ignorància.
Tampoc no domine massa bé la producció dels joves poetes nostrats. El que en conec, tret d'algunes magnífiques excepcions, em fa tirar-me enrere massa sovint, amb els seus llenguatges privats, els seus referents narcisistes, la seua vèrbola fosca que no sé si té darrere alguna cosa molt gran o senzillament no-res. No em puc imaginar, per tant, de quina manera un poeta competent i en actiu digeriria, en català, la lectura d'Udols. No ho sé. Sóc bastant incrèdul pel que fa a alguna mena d'impacte. Més aviat hi veuran, supose jo, una cosa interessant, exòtica (polonesa!), que a estones els fa pensar i a estones no. I després seguiran amb els seus llenguatges privats, etc. És una hipòtesi. Però ja veieu que no serveix de res ni aclareix res. És el que passa quan et vas sentint cada vegada més nihilista i més desfascinat: que les idees que tens són cada vegada més certes però més pedestres i paralitzants. Ja m'ho perdonareu, però.
No vull deixar aquest comentari sense explicitar que m'ha agradat molt la recensió que has escrit en el teu blog, i que la propaganda que fas a aquest llibre és molt merescuda.

Emili Morant ha dit...

En aquest país hi ha un grup nombrós de gent en què m'agradaria incloure'm que tenim, com a responsabilitat intel·lectual i cívica, exercir una espècie de "mediocritat responsable", i funcionar de boca o d'orella en alguna de les nostres curtíssimes cadenes de transmissió de cultura i coneixement. Per això vaig fer l'entrada "propagandística" a més de la contribució pròpiament al Patio: per molt que les meues aportacions allà siguen poc més que descriptives, sé per experiència que tota pedra fa paret, i que el fet d'haver posat, deliberadament, el nom de l'antologia i els noms d'autor i traductor en el títol de l'entrada pot fer més fàcil que algú, via Google, arribe a conèixer un poc millor el llibre. Incapaç com sóc d'establir grans paral·lelismes literaris o de fer anàlisis originals, sempre està bé donar una primera visió planera, genèrica, fins i tot ingènua si cal, d'un llibre. Si l'adjectiu "crític" és aplicable a aquesta mena d'exercicis de comunicació literària (i a tants altres) és quelcom de què ja trobarem ocasió de parlar, segur, amb ocasió d'alguna altra lectura de les programades.

Anant breument als comentaris, s'ha reiterat una espècie de rebuig compartit pels "llenguatges privats" en poesia: en aquest sentit és un goig acostar-se a Rózewicz, que en general ofereix una primera lectura ja significativa, colpidora, i una segona, tercera relectures més riques, més suggeridores. La comparació (divergent) amb Estellés és molt agafada pels pèls, ho sé: quasi només pretenia disparar en alguna direcció nova, que no era ja senzill. Jo estic bastant segur que algun poeta pròxim citarà versos d'aquesta antologia, encara que siga pel seu "exotisme"; però sospite que traçar la influència, mínima o no, que aquesta contribució tinga sobre la producció poètica del país serà difícil, quasi impossible.

Exemplator ha dit...

I tant que és important allò de la "mediocritat responsable"... Vaja, fer de "mitjancer selecte" -si em permets millorar una mica l'etiqueta que has emprat-. Més encara, tenint en compte que els nostres humils productes, tan ardus de parir, no seran mai, precisament, allò que en diuen best sellers. Per això t'agraesc ben de cor la propaganada que n'has fet al teu bloc!

Quant a allò que dius respecte a la possible influència en la poesia catalana actual, compartesc el que dius... Quan hi pense, és només per pura curiositat.

Guillem Calaforra ha dit...

En el número del mes passat de la revista Mercurio Pere Gimferrer, autor que sempre m'ha causat un notori "repelús", afirma: "La poesía es ante todo palabra e imagen, no idea". És, aquest el tipus de plantejament que em fa repel·lent la major part de la poesia actual. És clar, tot s'esgota en un joc de paraules i imatges, darrere no cal que hi haja res. La poesia com a mer flatus vocis, no subjecta a racionalització ni a comprensió ni a res. Rózewicz ho hauria deixat córrer amb un gest de commiseració, probablement. La seua poesia rebutja l'autisme dels jocs d'imatges i de retòrica, i aspira a transmetre de manera eficaç i alhora bella el seu repertori de reflexions, obsessions, records i afectes (és a dir: idees). No hi ha cap bon poeta, per a mi, que renuncie a les idees, de la mateixa manera que no hi ha cap bon poeta que no domine a la perfecció la seua matèria primera (la llengua, l'expressió i, per tant, la retòrica). Ni cap bon poeta que no tinga un arsenal propi d'imatges, associacions que són veritables descobriments semàntics i que donen aquesta grandesa indefinible a certes combinacions de ratlles irregulars anomenades "poesies". Un poema de Rózewicz pot agradar molt o poc, més o menys, però sempre té darrere un formidable treball artesanal que enllaça tots aquests elements. A mi, hi ha poemes seus que em sedueixen i altres que em deixen igual que estava, però sempre li reconec aquest esforç i aquest valor, que més d'un modernillo no té. No diré que siga el cas de "Ximfe", com li dèiem a la Facultat, però dic jo que entre un dandi caspós i un expartisà de la Segona Guerra Mundial hi deu haver tantes diferències com entre les respectives obres poètiques. És una opinió que pose damunt la taula sense ànim d'ofendre, i molt menys de parlar ex cathedra.

Exemplator ha dit...

Essencialment, subscric tot el que dius, punt per punt. Els poetes que van per l'altre camí o no m'interessen gens o ho fan com a mer curiosum, com una cosa rara, que m'és aliena i que, potser, a ot estirar, em poden cridar momentàniament l'atenció. Ara, n el benentès que parlem d'expressar idees, però que aquestes no tenen ni per què coincidir amb les nostres ni per què ser conceptualitzades com experiències del jo. Altrament, on posaríem el gaudi que ens produeix un poeta com Góngora, posem per cas? I et pose el cas d'un autor que, al cap i a la fi, em mereix molt de respecte (m'agrada, de fet), tant el tradicional com l'innovador, però que m'és, estèticament, molt llunyà. Però, vaja, això ho dic per perfilar el que dius, perquè, de fet, insisteixo, subscric del tot la teua intervenció.

Francisco López Martín ha dit...

Para mí, Gimferrer es un poeta muy importante, el más brillante, en mi opinión, de aquellos "novísimos" de antaño. Creo que en la entrevista de la publicación a la que se ha referido K. hay una clave muy importante de su poesía: la idea de "continuar donde quedó [la generación del] 27". Neoclásico, por tanto: lo contrario de W. R. en sus comienzos, en los que para mí se concentra lo mejor de la antología. Gimferrer, además, tiene un ensayo que en su momento me entusiasmó, una interpretación de varios poemas de Octavio Paz publicado en Anagrama, que es otro de mis autores preferidos. Por cierto, que me alegró mucho, cuando leí "El arte de la novela" de Milan Kundera, enterarme de que el autor checo y el mexicano eran amigos. En ese libro, además, Kundera se pregunta, si mal no recuerdo, si la desaparición de los poetas no tendrá que ver con la pérdida de sustancia del mundo, con la degradación de "la cosa". La verdad es que la interpretación de estas ideas heideggerianas en clave estética siempre es peligrosa (como cuando se anuncia, digamos, la muerte del arte realista, y entonces "sale", por ejemplo, un Lucien Freud), pero lo cierto es que yo no he leído a ningún poeta que empezara a escribir en la década de 1970 y que me parezca verdaderamente grande. Lo he achacado siempre a mi incultura, como también a cierto desinterés por la actualidad. En cuanto a Estellés, lo conozco sólo, curiosamente, por algunas traducciones al castellano -sin publicar- que hizo un amigo hace veinte años, y, aunque irregular -pero, ¿qué poeta no lo es?-, creo que tiene muchos poemas que a mí me parecen originalísimos y excelsos, las dos cosas, sobre todo entre los homenajes a los poetas latinos.

Jordi ha dit...

No em puc estar de dir la meua sobre Gimferrer, a mi també em fa repelús però probablement siga perquè el vaig conèixer presonalment abans de llegir-lo i això pot ser una gran error, els poetes... ja sabeu. El cas és que amb el seu barret ridícul, la seua gabardina fora de temps (erem a l'estiu) i el seu parlar pedant se'm va fer insuportable. Amb aquesta presentació, "Arde el mar" em semblà pura xerrameca. Què hi farem!, potser em vaig perdre un gran poeta (tot i així ho dubte) però vaig guanyar un gran consell: llegiu poesia i eviteu tant com pugueu els poetes, o en tot cas deixeu-los per a després de la lectura!

Guillem Calaforra ha dit...

Tens raó, i encara dic més: llegiu llibres, i oblideu-vos dels autors!!!