divendres, 4 de desembre del 2009

Clàssics no, gràcies

Aquests dies he hagut de satisfer un parell de compromisos d'aquests que no rebutges per por, perquè fa l'efecte que quan comences a dir que no ja et fas invisible i deixes d'existir per als altres. Bé, el cas és que un dels compromisos era una recensió d'un llibre titulat Literatura i cultura: aproximacions comparatistes, a cura de dues professores de la UIB. És clar, acostumat a pensar en termes de Curtius, Auerbach o Steiner, em vaig pensar que el llibre seria una cosa diferent. I és que aquests són els perills de ser un carca dinosaure, que et penses que has comprat un quilo de moniatos per fer pastissets i en realitat has comprat unes natilles en potets. Es tracta d'unes conferències que, si tenen alguna cosa en comú, aquesta és el rebuig del cànon i la reivindicació de crítiques "sectorials", les que miren de donar veu a tots aquells sectors que la crítica "tradicional" ha reprimit: crítica feminista, queer theory, estudis postcolonials, estudis sobre la traducció, estudis de "cultura popular industrial" (abans se'n deia "cultura de masses"), estudis culturals (els cultural studies anglosaxons, que sembla que integren tots els altres corrents), etcètera.
Tots aquests corrents mantenen una agressiva relació de conflicte, d'oposició, respecte del cànon, els clàssics, la cultura "alta" tradicional (obra dels DWEM, els Dead White European Males, "mascles europeus blancs morts"), elitista, símbol de pertinença de classe i instrument de dominació, i el discurs patriarcal-homòfob-eurocèntric-colonialista que vehicula. Reivindinquen la "cultura popular industrial" (Josep-Anton Fernàndez, en aquest llibre, es titula "De Les exxcursionistes calentes a les Elegies de Bierville, i viceversa: els Estudis Culturals") com a objecte d'estudi, i afirmen (amb arguments trets de Foucault, Bourdieu i d'altres) que la consideració de clàssic i canònic és objecte de construcció social per part del discurs dominant, i un fet històricament contingent (el que avui és considerat canònic pot deixar de ser-ho demà, i viceversa). A més, la veneració del cànon i dels clàssics funciona com a instrument de reproducció ideològica de les classes dominants i de la dominació mateixa. Si Harold Bloom s'hi va enfrontar polèmicament i anomenà tots aquests corrents "School of Resentment", l'Escola del Resentiment, ells acusen Bloom de ser un fòssil representant d'una ideologia conservadora o, directament, reaccionària i feixistoide. Perquè aquesta "nova crítica" literària ja no admet que la lectura de l'obra literària s'haja de fer des de paràmetres estrictament literaris, formals, estètics, sinó que no hi ha crítica literària decent si no insereix l'obra en una ideologia (també política) concreta, de la mateixa manera que la crítica mateixa ha de comprometre's amb l'alliberament (nova crítica) o amb l'opressió (crítica tradicional).
Total, que si no volem estar antiquats ni ser uns fatxes etnocèntrics, al loro! que no estamos tan mal, hombre!, agafem els clàssics i els deixem convenientment tancadets a pany i clau, no siga cas que ens empesten les biblioteques i ens contaminen més encara el món. Així que, ja ho sabeu, a encendre Roma, que són quatre dies!

8 comentaris:

Emili Morant ha dit...

És ben estrany, tot plegat, Guillem. Com si per a "llicenciar-se" (ja m'entens: per a saber-se un home de cultura) un haguera de llegir certes obres, certs autors, i per a "doctorar-se" haguera de relativitzar, o devaluar aquestes obres. Supose que aquestes coses van per barris, però tenia entés que l'hora daurada del postmodernisme havia passat ja i que el nostre era el temps d'una certa "reacció" mesurada contra els excessos d'aquesta classe de sectorialisme.

Respecte a la importància que puc concedir als clàssics, i l'enorme vergonya amb efecte retroactiu que experimente cada vegada que en descobrisc un de nou (m'ha passat amb "Faust" fa poc), no m'estendré amb cap classe de rotllo. Bastarà amb dir que la meua pròxima "col·laboració literària" (=palla mental) en un llibret de falla és una paròdia de l'estada d'Ulisses en l'illa dels feacis...

...un tribut en hexàmetres clàssics al gran Carles Riba,

de qui enguany celebrem el mig segle de l'últim viatge...

(una cosa com les exxcursionistes calentes, però "a la valenciana" :-)))

Guillem Calaforra ha dit...

La veritat és que la resposta a la qüestió sobre si encara som pomos o si ho hem deixat enrere depèn de a qui li preguntes. Però la crítica "parcial" té idees difícils de rebatre, alhora que s'agrada de jugar amb un foc que crema, i molt. És complicat. M'agradaria saber què en pensen els nostres medievalistes, per exemple, però probablement ja no tenen putes ganes d'entrar en aquestes coses...

Enric ha dit...

Des de la meua modesta opinió d´aficionat a la literatura: com és poden defensar des de l´acadèmia (suposat recinte del saber) semblants xorrades?

Guillem Calaforra ha dit...

Aquesta és la tendència dominant avui dia, i llavors caldria preguntar-se per què. A més, planteja la següent alternativa: o bé això no són xorrades, o bé el món acadèmic no és cap recinte del saber. O una mica de cada cosa, que també podria ser. El que sembla inevitable és que l'onus probandi recau en la part del cànon i dels clàssics, i això té conseqüències importants.

Guillem Calaforra ha dit...

El més brillant dels qui participen en el llibre comentat, Josep-Anton Fernàndez, apunta com a exemples els següents possibles temes d'investigació en la disciplina que ell encapçala, els estudis culturals catalans, a la UOC: Quins elements identifiquen els seguidors del pop català? Quines diferències hi ha entre els programes televisius de cuina a les televisions catalana i britànica? Què signifiquen aquestes diferències pel que fa als efectes de distinció que genera la cultura de la gastronomia? Com funciona una actuació castellera? Hi ha diferències entre una actuació castellera al Baix Llobregat i una altra al Baix Camp? Quines característiques defineixen els "llibres mediàtics"? Quines diferències hi ha, pel que fa a l'ús de l'herència cultural, entre la promoció del turisme a Catalunya i a les Illes Balears? A quins aspectes de la identitat homosexual apel·len els empresaris gais de Barcelona per tal de fidelitzar la seva clientela? Com reconcilia el Futbol Club Barcelona el seu paper en l'imaginari nacional català amb la seva creixent globalització? Com han utilitzat els editors catalans la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007 --en què la cultura catalana era la convidada d'honor-- per tal de generar prestigi per als seus autors? Per què la normalització lingüística no ha aconseguit convertir la lectura en català en majoritària? Com experimenten els turistes alemanys la cultura mallorquina? Quins són els significats culturals de Vendtdelplà, Porca misèria, Plats bruts o Operación Triunfo? Quina percepció tenen els joves descendents de la immigració andalusa de la Fira d'Abril a Catalunya? Com s'estableixen diferents identificacions culturals amb símbols com el toro o el burro? Quin ús fan del programa Polònia els espectadors que el miren a YouTube? Quins arguments s'utilitzaven, des dels sectors dominants identificats amb la cultura espanyola, per oposar-se al rol preponderant de la literatura en llengua catalana a la Fira de Frankfurt de 2007? Per què la MTV espanyola no emet vídeos de música en català? Quins grups socials tenen més influència sobre els mitjans de comunicació, i com hi han accedit? Es pot considerar el fenomen del botellon una forma de resistència? Quines són les implicacions, pel que fa a la política del gènere, de l'etiqueta "best-seller femení" per referir-se a l'obra de Maria Barbal o Isabel-Clara Simó? (pàg. 69-70). M'agradaria conèixer la vostra opinió sobre això.

Emili Morant ha dit...

Però... eixa llista és real? Apareix al llibre? Uf, ja veig que sí, cites la pàgina... Jo duc tres mesos de "paràlisi acadèmica" a eixa universitat que esmentes: sóc incapaç de triar, de definir tema de recerca. Perquè si intente parlar del que m'agradaria, quedarà "genèric" (i se m'objectarà que difícilment podré dir res nou); i si cedisc a la temptació de centrar-me en algún micro-aspecte de la cultura digital, la conseqüència podria ser el desànim més absolut.

La impressió que tinc, Guillem, és que cadascun dels temes que cites pot donar lloc o a un breu article (de periòdic, de blog, un xicotet assaig), però que l'intent de convertir-lo en "tema d'investigació" pot donar com a resultat un document hipertrofiat, amb tanta abundor de dades com estretor de mires. Així deu ser "relativament fàcil" fer un "paper acadèmic": el que hom diu és novedós, justificat, i emmarcable en un corrent o disciplina. Però... és rellevant o interessant? Crec que tinc tants dubtes com tu sobre això.

Enric ha dit...

Perplexitat absoluta. I pensar que l´assignatura "Estudis culturals catalans", del nou grau de Llengua i literatura catalana, m´havia semblat molt estimulant!

Guillem Calaforra ha dit...

Real i verídica! Bé, em sembla que m'he expressat amb impropietat i inexactitud: Fernàndez no empra el terme "temes d'investigació" (que és el que empraríem els diplodocus de la vella escola com jo mateix), sinó que són exemples de preguntes que s'haurien de fer segons ell els estudis culturals catalans. Però el sentit és el mateix: temes d'investigació. Si t'he entès bé, Emili, el que tu dius és que hi ha una jerarquia de volums i d'ocasions. Posem per cas, "la ficcionalització del jo en Josep Pla" pot ser un tema de tesi doctoral, mentre que "Com experimenten els turistes alemanys la cultura mallorquina?" o "Per què la normalització lingüística no ha aconseguit convertir la lectura en català en majoritària?" donarien per a un article o una comunicació de congrés, "Com reconcilia el Futbol Club Barcelona el seu paper en l'imaginari nacional català amb la seva creixent globalització?" passaria com a entrada d'un blog, i "les diferències entre els programes televisius de cuina a les televisions catalana i britànica" potser per a una conversa de bar. Més o menys és així, no?
Enric, a mi em va passar això mateix en llegir el llibre, perquè el títol és certament enganyós. Cal mirar el producte, palpar-lo, tastar-lo si es pot, abans de fer la compra...