Veure clar, veure fosc

En polonès, que és un idioma molt curiós i ple de paraules que m'agraden, hi ha un terme molt interessant, com a sinònim de pesymista: és el mot czarnowidz, que literalment vol dir "negremirant", és a dir, "que ho veu negre". "Una persona que ho veu tot negre", un frase substantiva que emprem de vegades, tota resumida en una sola paraula. Magnífic!
Crec que porte tota la meua vida conscient preguntant-me si aquesta qualitat de czarnowidz és una fatalitat física, o bé si es conrea de manera més o menys conscient, o bé si és el resultat de la superposició entre la personalitat i l'ambient. No ho sé. La meua impressió és que els reduccionismes fisicalistes del tipus "dèficit d'endorfines" constitueixen una mixtificació barroera; però, és clar, no tinc manera de demostrar-ho. El que sí que és cert és que hi ha gent molt predisposada a veure negres les coses del futur, immediat o llunyà, i que aquesta manera d'estar en el món, aquesta varietat de Dasein, és una font de malestar i de patiment. Segons el tòpic a l'ús, et passes la vida lamentant desgràcies que encara no han passat.
Quan anava a classes de filosofia a la universitat, amb la intenció de convertir-me en un llicenciat de luxe, Vicente Sanfélix, tio brillant, va fer un comentari que se'm va quedar gravat: "Jo sóc pessimista, i els pessimistes tendeixen a anomenar 'realista' la seua perspectiva". Excel·lent exercici de distanciament respecte de si mateix! Tot i que, seguint un consell que li vaig sentir a l'Aracil un dia, intente evitar les etiquetes dobles "pessimista/optimista", perquè són una simplificació barroera. Però sí, un pessimista tendeix a pensar que és ell el qui no s'enganya respecte de la realitat, mentre que considera que els optimistes s'especialitzen a tenir pardals al cap, a enganyar-se i a maquillar la realitat.
Diuen els estoics d'arrel clàssica que val més pensar en el pitjor dels escenaris possibles, considerar que tot anirà malament, i si després ens equivoquem sempre serà una alegria, mentre que si l'encertem almenys estarem preparats per a patir menys amb les desgràcies; en canvi, l'optimista només es trobarà bé si l'encerta, perquè si no serà com una enorme hòstia. El truc de l'estoic pessimista funciona, sí, i té una lògica difícil de rebatre, però té un revers dolorós: et manté en un estat de desil·lusió permanent, que amb molta facilitat es converteix en malestar profund. No t'enganyes, no et destrossen les desgràcies, però vius amargat.
Quantes vegades he envejat els optimistes! Com m'agradaria que el meu organisme produïra sobredosis constants d'endorfines, tal com veig que els passa a alguns amics meus! Sí, m'agradaria ser dels qui miren cap al futur amb despreocupació, o fins i tot amb alegria, en comptes de fer sempre aquest paper de Sibil·la esgarriacries (o aguafiestas), de missatger de la dissort. Preferiria ser un inconscient, un irresponsable, un il·lús, molt més que no un recitador convicte d'aquells versos de Julián Hernández: que todo lo que empieza / suele acabar mal. I, tanmateix, el catastrofista és absolutament incapaç de concebre la seua perspectiva si no és en termes de lucidesa. El castrofista no es veu a si mateix com a czarnowidz, sinó com a jasnowidz, "aquell que veu clar", "(clari)vident". Quina desgràcia, aquesta obsessió amb la lucidesa. No hi ha res millor que la ignorància. I si és ignorància fanàtica, bonus extra: de regal tens el sentit de la vida. Puta misèria.