Incrèduls, desconfiats, escèptics

Hi ha certes paraules de les quals s'abusa d'una manera revoltant, ominosa. Posem per cas: "filosofia". Ja ho denunciava Fuster, amb més raó que un sant laic, fa una pila d'anys: "la filosofia de la nostra empresa..." Arxxxssss!!! No puc suportar aquest calc repugnant d'una no menys repugnant construcció anglòfona, "the philosophy of our company..." Es pot ser més degradat que això, en l'ús del llenguatge?
Si més no es pot ser igual de degradat. Un exemple: "escèptic". Els buròcrates i els polítics en tenen la culpa, segurament. Quan es van inventar l'esguerro infumable de la paraula "euroescèptic" no feien altra cosa que consumar una tendència degenerativa. Llavors resulta que un "europeu antieuropeu" o un "europeu que no comparteix la seua manera de fer Europa" és un "escèptic". Per l'amor dels déus! I el personal, a engolir-se el gripau; total, qui es preocupa per les paraules?
Un escèptic no és un incrèdul, comencem per ací. Si algú em diu que la classe dominant és benèvola i responsable, la meua resposta no és d'escepticisme ("no podem saber del cert si això és veritat o no"), sinó d'incredulitat ("això és un error o un engany, o un autoengany: la classe dominant és nefasta i malvolent"). No veig cap raó de pes per a confondre la desconfiança --o la incredulitat-- amb la negació de la possibilitat d'un coneixement cert. Sí que és possible, però, que les persones amb tendència a desconfiar o a no creure's les coses tinguen una tirada a l'escepticisme, i a l'inrevés. Però una cosa i l'altra són diferents.
El cas és que sovint hi ha susceptibilitats desconfiades que conviuen amb la convicció que hi ha coneixements certs. Els autors de l'anomenada "filosofia de la sospita", tal com els va anomenar Paul Ricoeur, sabien que és així. Quan Marx afirma que la consciència està determinada per les relacions de producció ens indueix a desconfiar del caràcter "desinteressat" de les idees, però està fent una afirmació sobre el que considera real. Nietzsche ens ensenya que la voluntat de poder és a la base de moltes accions, però amb això no nega un coneixement, sinó que fa un enunciat afirmatiu. En desemmascarar les pulsions secretes i inconscients que ens guien, Freud nega la transparència de les idees i dels fets, però alhora proposa un mètode per desenterrar-ne la veritat.
Hom no tria ser desconfiat, ni ser incrèdul, ni ser escèptic. La cosa ve com ve, i no sé de què depèn. O depèn de molts factors, en realitat. No tinc clar si ser desconfiat i incrèdul és bo o dolent, però personalment no m'agrada anar per la vida pensant que en tal diu això perquè s'enganya o perquè vol enganyar. A més, que ser crèdul deu ser molt agradable, perquè així no et fas preguntes i sempre tens allò que els antics deien "pau d'esperit". Pel que fa a l'escepticisme, idem eadem idem. Els fanàtics ho tenen tot molt clar, saben que hi ha una veritat i que ells hi tenen (o hi tindran) accés directe. I qui no hi combrega, ja hi som: o s'enganya o vol enganyar els altres. I és que el món de les conviccions i dels sabers, el món de la confiança i el de la veritat, són molt putos. Estan plens d'espills que reflecteixen la imatge pròpia i la dels altres, i si t'ho prens tot seriosament acabes com en aquelles famoses i magnífiques escenes de "La dama de Shanghai", amb l'Orson, la Hayworth i Everett Sloane entre imatges especulars falses i alhora veritables. Quin embolic, per Tutatis!