dimarts, 23 de setembre de 2008

Un punt blau pàl·lid

I bé, a propòsit de fotos (direu que estem poc creatius i poc imaginatius, últimament): una història boniqueta, relacionada amb la meua enorme passió insatisfeta per l'astronomia. El 1990, després d'haver fet un fum de fotos excepcionals, el Voyager 1 es disposava a abandonar l'òrbita de Saturn i a endinsar-se en l'espai profund. Llavors Carl Sagan, que al cel sia, va tenir la pensada de girar la càmera d'aquella especialíssima andròmina i enfocar-la cap a la terra. El resultat va ser aquesta famosíssima foto (una de les diverses que faria el Voyager 1 en el seu fotomuntatge de la "foto de família del Sistema Solar).

Això és el planeta terra vist des del cosmos; la nostra posició en l'univers tal com l'havien imaginat els filòsofs antics: un punt blau pàl·lid, "a pale blue dot", un granet de pols, no res. El comentari de Sagan:

Look again at that dot. That's here. That's home. That's us. On it everyone you love, everyone you know, everyone you ever heard of, every human being who ever was, lived out their lives. The aggregate of our joy and suffering, thousands of confident religions, ideologies, and economic doctrines, every hunter and forager, every hero and coward, every creator and destroyer of civilization, every king and peasant, every young couple in love, every mother and father, hopeful child, inventor and explorer, every teacher of morals, every corrupt politician, every "superstar," every "supreme leader", every saint and sinner in the history of our species lived there – on a mote of dust suspended in a sunbeam.

The Earth is a very small stage in a vast cosmic arena. Think of the rivers of blood spilled by all those generals and emperors so that, in glory and triumph, they could become the momentary masters of a fraction of a dot. Think of the endless cruelties visited by the inhabitants of one corner of this pixel on the scarcely distinguishable inhabitants of some other corner, how frequent their misunderstandings, how eager they are to kill one another, how fervent their hatreds.

Our posturings, our imagined self-importance, the delusion that we have some privileged position in the Universe, are challenged by this point of pale light. Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity, in all this vastness, there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves.

The Earth is the only world known so far to harbor life. There is nowhere else, at least in the near future, to which our species could migrate. Visit, yes. Settle, not yet. Like it or not, for the moment the Earth is where we make our stand.

It has been said that astronomy is a humbling and character-building experience. There is perhaps no better demonstration of the folly of human conceits than this distant image of our tiny world. To me, it underscores our responsibility to deal more kindly with one another, and to preserve and cherish the pale blue dot, the only home we've ever known.



Ho trobareu explicat, amb la seua pròpia veu, també en aquest vídeo extret d'una addenda (no gaire coneguda, em sembla) a un capítol de la sèrie Cosmos, de gratíssim record:

En fi, a mi m'agrada, digueu-me romàntic. Fa pensar.

3 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Guarde un molt bon record de la sèrie Cosmos: fou el meu primer contacte, de xiquet, amb la ciència, i en particular, amb l'astronomia. És una llàstima que fos una afició de xiquet, d'adolescent: aleshores no tenia diners per a un telescopi (ni cotxe per a desplaçar-me a un lloc on tingués sentit usar-lo) i el meu coneixement del cel va quedar limitat al que hom pot veure a simple vista en un poble de la costa: molt poca cosa.

En realitat, la pràctica científica de l'Astronomia és quelcom bastant allunyat de "mirar per un forat" i veure imatges de colorets. Jo mateix, que vaig tindre l'oportunitat de dedicar-m'hi, com a matemàtic, mai vaig sentir interés per les mil i una eqüacions en què acaben convertint-se aquestes intuïcions, entre l'enteniment i la fascinació, de què tan sàviament parlava Carl Sagan. Hem de deixar les equacions per a uns pocs, però moltes altres de les evocacions de la ciència són del tot accessibles (i recomanables) per a tots els qui habitem, inquiets, aquest minúscul punt blau.

guillem ha dit...

No puc fer altra cosa que assentir, i a més a més empàticament, amb el que dius. Una de les raons per les quals (encara) no m'he gratat els forats de les butxaques a la recerca d'un tub newtonià, una muntura equatorial i un trípode és, precisament, la meua reverencial por a les equacions. Només puc recollir amb la boca oberta les molletes que cauen de la taula dels grans. I he après que, amb respecte per la matemàtica o sense, l'astronomia té un contingut poètic descomunal i una profunditat filosòfica fora mida. El vell Sagan n'és una prova. Potser com la matemàtica mateixa, si ens posem pitagòrics... Bromes a banda, sí que deu ser cert que l'astronomia "imprimeix caràcter". Una vegada vaig poder veure Saturn i la Lluna per un tubet d'aquells, i la impressió em dura. Les reflexions també.

Emili Morant ha dit...

L'astronomia manté gairebé tota la seua capacitat evocadora fins i tot prescindint de les seues formulacions matemàtiques: de fet, la bella estranyesa de les seues imatges fa que siga una de les disciplines més accessibles per via de la divulgació, i de la "simple" (amb telescopi :-) observació participant (del cosmos, s'entén).

El meu "problema" és que, per a mi, les simples formulacions matemàtiques (i no només les pròpies de l'astronomia, sinó les de qualsevol cosa) tingueren (i tenen, encara) conseqüències vitals encara més profundes - i em tem que més inacessibles per a la divulgació que en el cas d'altres branques de la ciència. A menys que, en un arravat de misticisme, hom vulga incloure les nostres estimades "Variacions" dins el camp de la divulgació científica - però d'aquestes coses ja tenim un altre espai on parlar-ne.