tag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post8736213388136822447..comments2023-02-27T04:37:16.281+14:00Comments on RONDA DE CERVESES AL <i>PATIO</i> VIRTUAL: Per què no hi ha socialisme als Estats Units?Guillem Calaforrahttp://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comBlogger7125tag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-31804099713705991932011-11-09T08:24:36.201+14:002011-11-09T08:24:36.201+14:00Hòstia santa! Telepatia! Això que has escrit tu so...Hòstia santa! Telepatia! Això que has escrit tu sobre el que hauria d'haver fet Rodríguez, àlies <i>Zapatitos</i>, és literalment, exactament, el mateix que vaig dir jo fa uns mesos durant una conversa d'esmorzar sobre el mateix tema.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-65980479786074829782011-11-09T08:16:32.895+14:002011-11-09T08:16:32.895+14:00Ja tens raó, ja. La complicitat i la falta de valo...Ja tens raó, ja. La complicitat i la falta de valor que hi denuncia Ratigan no fan més que confirmar les remarques de Sombart sobre la connivència dels dos partits hegemònics en el sistema polític nord-americà. Una situació, val a dir, que cada vegada ens resulta més familiar, en la mesura en què, per damunt de les diferències de matís, els dos grans partits espanyols coincideixen sobretot pel costat de l'<i>omertà</i>, és a dir, en allò que oculten de manera còmplice a la ciutadania. <br />Al capdavall, el que reclama Ratigan és el mateix que hauria d'haver fet (i no va fer) Zapatero quan es va veure obligat per les pressions americanes i alemanyes a aplicar tot aquest paquet de mesures d'ajust econòmic que xocaven frontalment amb el programa que li havia valgut l'elecció. Un polític com cal s'hauria adreçat a la nació, explicant la situació i, acte seguit, hauria dimitit i convocat eleccions. Tot abans que esdevenir l'instrument del segret de la sobirinania nacional que afirma defensar. En comptes d'això, ens va oferir una versió dolenta del vell acudit de Groucho Marx: "Aquest són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres de recanvi". <br />Això sí, Groucho tenia molta més gràcia.Josep J. Conillhttps://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-55849612102105500192011-11-09T02:29:12.221+14:002011-11-09T02:29:12.221+14:00Ah, i per cert, em sembla que aquesta enrabiada de...Ah, i per cert, em sembla que aquesta enrabiada de Ratigan té molt a veure amb el nostre col·loqui, amb l'actualitat i amb moltes coses més... M'hauria agradat saber què en pensaria Sombart...<br />http://www.youtube.com/watch?v=wb9qK7LF7kAGuillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-85064539440354823622011-11-05T02:34:20.485+14:002011-11-05T02:34:20.485+14:00Perdoneu que haja tardat tant a participar, però e...Perdoneu que haja tardat tant a participar, però estic tenint unes setmanes complicades i no he pogut fins ara.<br />La veritat és que després de la magnífica recensió de JJC, generosa i informativa, i de l'intel·ligent comentari d'Emili, a mi em queda poca cosa a afegir-hi.<br />En començar el llibre tenia molta curiositat per veure com es plantejava l'arxifamosa tesi de la mobilitat horitzontal, atribuïda entre altres a Sombart. I vaja, no vaig trobar que la plantejara de manera especialment brillant. Sí que és veritat que, per a les dades que manejava en el seu temps (recordem que som a principis dels principis del segle XX, quan la sociologia encara no era una disciplina acadèmica consolidada), per a les limitacions d'experiència i materials amb què el va fer, el llibre de Sombart demostra una perspicàcia extraordinària. Em va agradar molt allò que comentava Emili sobre la nul·la diferència ideològica entre els dos partits "propietaris" del sistema electoral, i també vaig trobar encertadíssima la reflexió de l'autor sobre la manera com el sistema "compra" els líders obrers a base de càrrecs i prebendes. Llegint el llibre em feia l'efecte que encara no ens hem fet càrrec de fins a quin punt la societat nord-americana és exòtica per nosaltres, europeus d'una Europa ja no vella sinó agonitzant. Potser no és un contrast tan bèstia com l'Orient llunyà, però com diuen els titafredes d'allà, "Déu n'hi do".<br />Ara bé, una mica desencantat per la historieta de la mobilitat vertical, afirme que la posada al dia de l'epíleg és realment extraordinària. I m'ha fet veure una cosa que només sospitava a través de mitjans indirectes (pel·lícules, per exemple), i és la importància que el problema ètnic tingué en tota aquella excepcionalitat americana. L'argumentació materialista és potent i no s'ha de menysprear, però la qüestió cultural s'escapava als marxistes i fauna semblant. La integració social dels immigrants, produïda en primer lloc a través dels grups de la seua mateixa procedència, i la situació de conflicte o tensió latent amb les nacionalitats dominants en un país al·luvial com aquell, m'ha fet pensar en un tema que m'interessa moltíssim, el de les identitats complexes i la pluralitat de grups de solidaritat primària. És una mica trist que m'haja excitat més l'epíleg que el llibre, però us ho dic tal com ho veig. Ara bé, l'agudesa de Sombart en intentar entendre el problema és veritablement encomiable, i la lectura és plaent (feta l'excepció, per descomptat, del <i>penyasso</i> infumable de la segona part. A JJC, amb sarcasme, li agrada anomenar-ho "quantitofrènia", però bé, seré polit i em limitaré a apuntar que la quantofrènia no és un dels meus vicis).<br />Bé, ha estat una lectura interessant, sí senyor.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-47992102447164948812011-10-31T10:58:06.450+14:002011-10-31T10:58:06.450+14:00Interessant l'article que suggereixes d'&q...Interessant l'article que suggereixes d'"El País", afegisc a continuació l'enllaç:<br /><br />http://www.elpais.com/articulo/opinion/americanizacion/Madrid/elpepiopi/20070616elpepiopi_13/Tes<br /><br />Esperaré a prolongar el debat a que hi participe algú més. A més: em falta encara l'epíleg del llibre, que sembla una "actualització" o revisió del text de Sombart.Emili Moranthttps://www.blogger.com/profile/11192833499630263187noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-42383621474084488762011-10-30T23:21:45.489+14:002011-10-30T23:21:45.489+14:00Emili, veig que coincidim en la impressió que ens ...Emili, veig que coincidim en la impressió que ens ha fet el llibre. La veritat és que, deixant de banda la torpesa amb què està redactada la segona part i el pronòstic final sobre la pròxima implantació del socialisme als USA, Sombart l'encerta plenament. En aquest sentit, em sembla especialment lúcid el seu diagnòstic que els Estats Units prefiguren el nostre futur. De fet, ha estat així i, si com tu molt bé assenyales, ells han perseverat en la seva manera de viure, al mateix temps ens l'han encomanada, de manera que a hores d'ara vivim en una societat de costums barrejats. Per aquest costat, crec que nosaltres hem canviat molt més que ells: en realitat, després de la castellanització galopant que experimenta la nostra societat, a la qual s'ha superposat una "americanització" trivial però molt eficaç, jo diria que de la societat valenciana de fa cent anys en queda molt poca cosa, i en uns quants anys el poc que encara queda haurà desaparegut completament. <br />En qualsevol cas, resulta innegable que, com va dir aquell, "els clàssics ens llegeixen" i el llibre de Sombart ens incita a analitzar aquesta "americanització" de la societat valenciana que s'ha produit en les dues darreres dècades. Es tracta d'un fenomen que Enrique Gil Calvo assenyalava en un article d'<i>El País</i> el 2007 i d'aleshores ençà no ha cessat d'accentuar-se. Algun dia caldrà que algú faci un repàs dels tòpics del discurs de la dreta valenciana des d'aquest punt de vista i potser trobarà que, sobretot al llarg de l'Era Camps, aquest discurs s'ha construït sovint com una paròdia del discurs sobre la Nova Frontera de l'administració Kennedy. Potser a partir d'ara, amb la crisi econòmica, les coses començaran a canviar, encara que jo no em faria tampoc massa il·lusions.Josep J. Conillhttps://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4753033870188935181.post-84180327565572707152011-10-28T06:55:31.135+14:002011-10-28T06:55:31.135+14:00Cal agrair la glossa (extensa i exhaustiva) que de...Cal agrair la glossa (extensa i exhaustiva) que del llibre ha fet Josep: ni tan sols els qui no l'han llegit tenen excusa per a no opinar (potser no sobre els detalls, però sí sobre les tesis generals de l'obra). Començant pel final dels textos (de Sombart i de Josep), és com a mínim desconcertant que, en un sol paràgraf final, faça una inferència en sentit contrari del que apunta tota la seua anàlisi prèvia. Aquesta concessió al "wishful thinking" és inconsistent amb el to general del llibre, que és lúcid, rigorós (fins on permet la qualitat de les dades de l'època) i d'aparent decepció pels fracassos del socialisme nord-americà. <br /><br />Tanmateix, hi ha un bon grapat de detalls en què Sombart "encerta" endevinant l'evolució del capitalisme als EUA i a la resta del món que els ha pres per model. Llevat dels trams del llibre que es dediquen a explicar si un sofà en Nüremberg és més barat o més car que en Baltimore, la sensació general que he tingut llegint l'assaig és que semblava escrit ahir mateix. No puc saber quina part té això de profecia i quina part té a veure amb el fet que les conviccions nuclears dels ciutadans dels EUA no ha canviat massa des dels temps de Sombart. La descripció que fa de l'esquema mental segons el qual fins l'últim pària de la societat americana abraça el sistema capitalista és clarivident - i vigent encara, mutatis mutandis. El més miserable treballador de la meua edat sap que té temps per a morir tan ric com Steve Jobs, i ha mamat la idea que tots els obstacles que el separen de l'èxit (l'èxit econòmic, que s'identifica amb la llibertat i la felicitat) poden ser superats, enderrocats (pot canviar amb el vot els seus polítics, fundar una gran empresa...). El propi culte de l'èxit, magnificat pels mitjans, s'encarrega de fer oblidar les escasses probabilitats que una cosa així passe. En un país com el nostre, on tothom somia (fins i tot en les èpoques de bonança) ja no en l'èxit sinó en l'eliminació del risc, en fer-se funcionari, no deixa de sobtar que els americans siguen així. M'atrevisc a suggerir que igual que "ells" ja eren així fa cent anys, nosaltres potser també: en el nostre (polèmic, pel que sembla, historiogràficament parlant) "fracàs de la revolució industrial" hi ha potser un factor important de conservadorisme, d'acomodació - de les classes que podien acomodar-se, és clar.<br /><br />El text convida constantment a projectar les seues reflexions ja no a la societat americana d'avui dia, sinó a la nostra mateixa. Les seccions que descriuen la manca de diferències ideològiques entre els dos partits americans i el fonament d'aquesta coexistència en el reflex d'interessos particulars en conflicte són ben suggeridors ara que falta no res per a unes eleccions generals. Però aquesta classe de salts són perillosos, i ens poden dur ben lluny de la matèria del llibre: si vos va la marxa ja traureu vosaltres estos i altres temes.Emili Moranthttps://www.blogger.com/profile/11192833499630263187noreply@blogger.com