RONDA DE CERVESES AL PATIO VIRTUAL

«TIEMPOS LÍQUIDOS», DE ZYGMUNT BAUMAN

2012-01-24T08:38:00.000+14:00

Tiempos líquidos es un libro de Zygmunt Bauman compuesto por cinco ensayos agrupados con el subtítulo de «Vivir en una época de incertidumbre», cuyo origen, salvo en un caso, no aparece consignado en parte alguna del texto, pese a que cabe sospechar que fueron fruto de encargos diversos. El primero de ellos, «La vida líquida moderna y sus miedos», está lastrado, en mi opinión, por la excesiva proximidad temporal con el 11-S y la guerra de Irak. A fecha de 2012, parece difícil, por ejemplo, mantener que «el envío de soldados a Iraq elevó el miedo a nuevas cotas, y continúa haciéndolo, tanto en Estados Unidos como en otras partes» (p. 17); más bien, yo diría que ha ocurrido todo lo contrario, es decir, que hoy a menos miedo a atentados terroristas que hace diez años (harina de otro costal sería determinar si la invasión tuvo algo que ver o no). Por otra parte, este texto parece escrito pensando sobre todo en los Estados Unidos y, tal vez, en el Reino Unido: por estas latitudes, de momento, llevar «botes de aerosol defensivos y pistolas» (p. 18) para protegerse parece más la excepción que la norma. Pese a todo, en este primer ensayo hay ya momentos brillantes, como, por ejemplo, éste: «Incapaces de aminorar el ritmo vertiginoso del cambio (menos aún de predecir y controlar su dirección), nos centramos en aquello sobre lo que podemos (o creemos que podemos o se nos asegura que podemos influir: tratamos de calcular y minimizar el riesgo de ser nosotros mismos (…) víctimas de los innumerables e indefinibles peligros que nos depara este mundo impenetrable y su futuro incierto. Nos dedicamos a escudriñar “los siete signos del cáncer” o “los cinco síntomas” de la depresión, o a exorcizar los fantasmas de la hipertensión arterial y de los niveles elevados de colesterol, el estrés o la obesidad. Por así decirlo, buscamos blancos sustitutivos hacia los que dirigir nuestro excedente de temores existenciales (…)» (p. 21). Por cierto, que esta idea alcanzará su concreción para mí más excelsa en el último ensayo del libro, un ensayo (una conferencia, en realidad), en mi opinión, magistral, lo mire por donde lo mire.

El segundo texto que compone el libro, «La humanidad en movimiento», comienza con afirmaciones que, para este lector, son poco menos que peticiones de principio, como la de que a la larga el capitalismo está condenado a su ruina («Es la paradoja innata al capitalismo, y a largo plazo, su ruina», p. 43): a la larga, no sé, pero a la corta, de momento, yo diría que no sólo resiste, sino que cada vez le va mejor (y, si no, que le pregunten a Zizek y a su explicación de que la China comunista lo haya abrazado con tal entusiasmo: «¿Qué hacer, entonces, cuando el capitalismo demuestra ser de facto el motor más efectivo de las relaciones sociales? La respuesta es la solución china: admitir francamente que en esta fase de la Historia mundial debemos abrazar plenamente el capitalismo», En defensa de causas perdidas, p. 211 de la traducción española). Sin embargo, desligadas de la función estructural que Bauman pretende darle, las reflexiones sobre los refugiados me han parecido lúcidas y brillantes, de lo mejor del libro. El tercer texto, «El Estado, la democracia y la gestión de los miedos», abunda también en pasajes brillantes y actualiza de la mano de Marshall una de las críticas clásicas de la izquierda al orden liberal-burgués: la diferencia entre la ciudadanía de iure y la ciudadanía de facto. El texto, por otro lado, está escrito con un lenguaje, con unas imágenes, que me parecen más cuidadas que los de los dos ensayos anteriores: ¿señal, tal vez, de que fue concebido para un público distinto? Por otro lado, la reaparición, más o menos solapada, de ciertos temas (¿cómo no relacionar la referencia a las “nuevas clases peligrosas” [pp. 98-102] con las reflexiones sobre los refugiados vertidas en el capítulo anterior?) contribuye a articular el libro para convertirlo en algo más que la suma de sus partes.

El cuarto texto, «Separados pero juntos», cambia de tema aparente (las ciudades), pero también de estrategia retórica, porque, en él, si se afirma una idea, es casi siempre para, a continuación, ponerla en tela de juicio, abordarla desde otra perspectiva y, de ese modo, hacerla progresar: método que para una persona que desarrolló su actividad intelectual durante tantos años al otro lado del telón de acero tampoco tiene nada de particular, pero que me parece otro acierto de Bauman (como, por cierto, me lo parece su voluntad de escribir al margen de todo tipo de jergas). Siguen las páginas brillantes, los diagnósticos acertados y de una actualidad absoluta («Una de las paradojas más desconcertantes surgidas en nuestra época es que la política, en un planeta en creciente globalización, tiende ser, de forma apasionada y consciente, local», p. 118, con el correlato de una producción compulsiva de identidad por parte de los individuos, p. 120). Reaparece, también modulada, una de las ideas esenciales del libro, la de unos tiempos atrapados en un círculo vicioso, en el que las soluciones aparentes a los problemas no hacen, en realidad, sino incrementarlos, y eso en múltiples niveles.

Como he dicho al comienzo, la conferencia con que concluye el libro, «La utopía en la época de la incertidumbre», es, en mi opinión, ejemplar. Quien haya leído las páginas sobre el guardabosque, el jardinero y el cazador difícilmente podrá olvidarlas, como es difícil olvidar ciertos pasajes de Miłosz o de Berlin, de Lévi-Strauss o de Geertz. La pertinencia y lo sabroso de las citas, desde los universales Brodsky o Calvino hasta los “exóticos” Stasiuk o Mrożek, no hace sino dar aún mayor profundidad y resonancia a un escrito modélico, quizá el que yo recomendaría a cualquier lector que no conociera este libro o a este autor.

Tres lectures plaents

2012-01-19T00:50:00.004+14:00

Recentment he acabat gairebé alhora la lectura de tres llibres. No, no és que em passe el dia sencer cara a la lletra, és que són molt finets, aquests llibres. Gairebé es poden llegir al vàter! Aquestes lectures quasi Blitzkrieg han substituït (o interromput, va, no siguem radicals) la lectura del Paradiso dantià, que a hores d'ara no puc ni vull continuar. Ho sent, amics medievalistes, aquesta gran merenga teològica cristiana amb que l'Alighieri tanca la seua obra magna em repugna ara mateix. Tants angelets, tanta aigua beneïda i tanta llum divina em semblen més aviat un malson, una broma de mal gust o un enfitós excés psicotròpic. I en un altre moment de la meua vida hi havia vist l'encarnació verbal de la catarsi!

Anem al gra. El primer llibre que us recomane és Allegro ma non troppo, de l'historiador Carlo M. Cipolla. Alguns, si no tots, ja el coneixeu; la primera notícia me la donà fa unes setmanes el Magister, i demostra que amb certes persones el simple fet de compartir una estona cervesera ja és enriquidor. És un llibre brevíssim, com els altres dos, i el formen dos assaigs. El primer és una paròdia molt graciosa del discurs historiogràfic, amb l'excusa del comerç del pebre a l'edat mitjana. El segon és una magnífica teoria universal de l'estupidesa humana, amb postulats i excursos diversos. Es llegeix amb gran plaer i amb més d'una rialla. El llibre, el podreu trobar en pdf per Internet ben fàcilment.

Un altre text escrit amb vocació sarcàstica és El arte de amargarse la vida, de Paul Watzlawick, un destacadíssim membre de l'escola de Palo Alto. Watzlawick fa una repassada irònica a molts dels procediments que emprem les persones per fer-nos més difícil la vida diària, des del catastrofisme a ultrança fins a les sospites sense fonament, etcètera. Està escrit d'una manera una mica confusa, tot s'ha de dir, perquè el costum d'impostar tothora la veu de l'amargat a voltes converteix el text en un innecessàriament incòmode joc d'espills. Però té moments veritablement memorables. El llibret es llegeix en un bufit perquè és molt breu. El podeu trobar per Internet sense gens d'esforç, però la versió impresa de Herder és molt accessible també. El consell, me'l donà el Philosophus Fornicator, que Déu el guard molts anys en salut. A veure si algun dia s'anima a deixar-se caure per ací.

El tercer és un dels volumets en format petit que publica Siruela, per 10 o 11 euros. Es tracta de Nostalgia del absoluto, que recull un cicle de conferències canadenques de George Steiner. Feia temps que no llegia un llibre tan bonic, tan savi i tan ple d'humanitat. Steiner ens hi mostra algunes de les construccions racionals amb què la humanitat europea moderna ha intentat substituir l'antic món ple de màgia i de fe transcendent: la psicoanàlisi de Freud, l'antropologia de Lévi-Strauss, la filosofia política de Marx, les pseudociències i modes "orientaloides" i, és clar, també la ciència natural. El darrer capítol, veritablement extraordinari, el dedica a discutir "quin futur té la veritat?". No us vull donar més detalls per no espatllar-ho, però diré que aquest Steiner ens retorna, una vegada més, el plaer dels textos ben escrits, ben traduïts, el plaer de la lectura intel·ligent i del pensament ponderat, farcit a parts iguals de curiositat i d'equilibri. Una autèntica joia. En la mateixa col·lecció hi ha La idea de Europa, que recorde haver llegit anys enrere en un exemplar del Fornicator i que em va entusiasmar. I també Diez (posibles) razones para la tristeza del pensamiento, que tinc i llegiré ben aviat. Un senyor fora de sèrie, sens dubte.

Relectures decebudes

2012-01-10T12:31:00.000+14:00

Recorde que, en acabar la carrera, vaig dedicar un parell de mesos a llegir simultàniament l'Ulisses de Joyce i la Divina comèdia. En aquell moment, la lectura de Dante significà per a mi un revulsiu i un alliberament. La peripècia del gran florentí representava un procés de purificació a través de la pròpia personalitat, des de les foscors més terribles fins en un món de claredat diàfana, on l'amor muove il sol e l'altre stelle. Recorde l'emoció ingènua de llegir com acabaven els suplicis e quindi uscimmo a riveder le stelle. Dues vegades le stelle, que sempre havien fascinat --i continuen fascinant-- la meua mentalitat de consumidor compulsiu de divulgació astronòmica. Acabar aquell monumental patracol m'aportava un nou aire fresc i ganes de ser millor, de fer millor.

Han passat vint anys d'allò, i ara torne a tenir entre mans aquella sublim èpica de l'esperit. En realitat, l'estic rellegint dues vegades, cant rere cant, una en italià i una en català. I ho faig amb una sensació de desil·lusió, de decepció, perquè aquesta obra magna em resulta cada vegada més abstrusa i llunyana, remotíssima. Els savis comentaris del traductor, Joan F. Mira, miren de facilitar la proesa lectora, i tot sovint estan amerats d'un entusiasme encomiable i justíssim. Però no puc evitar la sensació d'alienitat, de distanciament. Aquesta és una de les obres cimeres de tota la literatura, i el traductor insisteix a considerar-la la peça superior i magistral, un unicum en les lletres universals. En canvi, la meua ingenuïtat de la primera lectura ha desaparegut i només hi veig una desficaciada fantasia medieval, feta d'excessos i d'obsessions. Ni tan sols la límpida transparència tallant dels decasíl·labs no m'arriba a commoure. No hauria de ser injust: em vaig tornar a sentir trasbalsat per la història de Francesca da Rimini, i en general em colpeixen més les imatges brutals i quasi oníriques de l'Inferno. Però el saldo global és pobre.

Els clàssics no canvien, canviem nosaltres. A vegades, aquests canvis ens acosten als clàssics, i a voltes ens n'allunyen. Ignore de què depèn això, fora de les circumstàncies biogràfiques de cadascú. Potser he equivocat el moment de la relectura, però em resulta difícil d'esquivar la sospita que cada llibre té una data de caducitat en cadascun dels lectors. Ara mateix, les explicacions sobre mitologia clàssica, teologia cristiana o astronomia postaristotèlica, per exemple, m'ajuden a entendre molts passatges, però en comptes de fer-me'ls més "gaudibles" me'ls fa més llunyans, com quan algú et conta llarguíssimes historietes sobre algú que ni coneixes ni t'importa un pebrot. Sí, els clàssics sempre ens ensenyen coses noves. Però a voltes es tracta de coses que no ens afecten, ni ens aprofiten, ni ens interessen. Torbador, si més no.

Notes d'ecologia de la ment (6)

2012-01-03T01:58:00.002+14:00

Frases per a fugir d'estudi

Determinades respostes, certs inicis de contraargumentació, se solen emprar per "llançar pilotes fora" de manera fal·laç. Aquestes falques fossilitzades han perdut el seu sentit originari i se solen utilitzar molt sovint per tallar qualsevol possibilitat ulterior de discussió. Cal reivindicar-ne ús restringit i en el sentit originari. Alguns exemples:

"Això és relatiu"
Einstein se sentiria horroritzat, segurament, davant aquest ús tan buit de l'adjectiu. La frase no indica "això està relacionat amb allò altre", o "això s'ha d'entendre exclusivament en relació amb allò altre", perquè sol aparèixer sense segon terme. És una manera inepta de dir "no tens raó".

"Això és subjectiu"
Si tota enunciació la fa un subjecte o altre, tot és subjectiu... Se sol emprar per a judicis morals o estètics, tots ells subjectius per definició, amb la intenció de dir: "La teua valoració no em diu res perquè és diferent de la meua, i no pense sotmetre-la a examen ni menys encara a discussió".

"No m'agraden les generalitzacions"
Si no t'agraden les generalitzacions hauràs de romandre en silenci: tot substantiu generalitza classes d'individus. Per descomptat que aquesta resposta es refereix habitualment a generalitzacions sobre grups humans, quan la generalització de l'interlocutor no coincideix amb la nostra. El que cal fer és evitar tota generalització destinada a tractar injustament persones o fets, però seria innoble blasmar les que no coincideixen amb el nostre criteri.

"Això és simplista"
D'alguna manera, tot és simplista, i no sols perquè no arribaríem mai a descriure "la cosa en si", sinó perquè caldria ser catedràtic en tot per a parlar de qualsevol cosa. Un cert grau de simplificació és imprescindible, però no tota simplificació equival a un falsejament o a una falsedat.

"Això és vulgar"
Se sol emprar contra els -ismes esquerrans, però no sols. Quan un reaccionari percep algun raonament marxista, mecànicament l'encasella com a "marxisme vulgar". Tota crítica del paper garantista de la despesa estatal és "keynesianisme vulgar". És bo mantenir-se alerta contra aquest "aristocratisme vulgar".

Principi de realitat

Enunciació: L'erística és una gimnàstica saludable i necessària, però només una gimnàstica.
Desenvolupament: Els grecs ja ho sabien, i els medievals també. Obligar-se a defensar el propi punt de vista ad absurdum, o a defensar el punt de vista contrari, ens fa conscients de les seues forces i de les seues febleses, i ens ajuda a entendre millor tots el punt de vista. L'erística no sols té una funció detergent, sinó també un aspecte lúdic i una utilitat social. Però es converteix en arma d'injustícia quan s'empra com una manera de blindar a tot preu les conviccions pròpies, i per vèncer els qui les qüestionen. El que importa és saber distingir un ús i l'altre, i no perdre el sentit de la realitat.

Principi d'inconseqüència parcial

Enunciació: La coherència i la incoherència són igualment sanes, en proporcions desiguals.
Desenvolupament: Algú em va dir una vegada que "una certa idea de coherència és indestriable de la nostra concepció mateixa de subjecte". La incoherència amb els principis que hom explicita s'ha d'interpretar gairebé sempre com una traïció possibilista o com un pur engany. Però no sempre. Tots els principis, inclosos els que considerem més nobles i intocables, a partir d'un cert nivell d'inflexibilitat són nocius, un pur tòxic moral. Els límits de la coherència són incerts, i depenen de cada situació i de les maneres d'actuar que s'hi produeixen. Però la indefinició en termes rigorosos no implica la inexistència del límit, tan difús com el que a la platja separa la terra ferma i la mar. La personalitat inflexible, fins i tot si ho és guiant-se per principis nobles, en algun moment arriba a coquetejar amb l'univers del fanàtic i l'autoritari.

Remordiment

2011-12-28T03:14:00.000+14:00

L'altre dia vaig aprofitar la nit de nadal per veure, una vegada més, una de les meves pel·lícules favorites: To be or not to be, d'Ernst Lubitsch. Magnífica, magistral una comèdia que no falla mai. Però, en veure-la, em va venir al cap una altra pel·lícula d'en Lubitsch, una que sovint he comprovat que és relativament poc coneguda. Em refereixo a Broken Lullyby o The Man I Killed, traduïda al castellà com Remordimiento. I, ja m'ho perdonareu -o no...-, però el títol castellà m'agrada infinitament més que els originals, perquè, en bona mesura, la pel·lícula és la història d'un remordiment. D'un remordiment individual que acaba essent col·lectiu.

Recordo que, ja fa algun temps, la vaig veure amb el nostre Guillem i vam parlar-ne llarga estona. A ell li prenc un qualificatiu que crec que la defineix molt bé i, alhora, em va fer gràcia: "tragèdia d'enredo". Efectivament, Lubitsch té la mà trencada a fer comèdies, amb enredos més o menys notables, però ací el que ens ofereix és un drama o, potser millor, una vertadera tragèdia. Una tragèdia d'una contundència a l'altura de la de les imatges amb què s'obre, per a mi absolutament prodigioses. Actuen com un esborronador contrapunt del discurs.

Situem-nos en el primer aniversari de la fi de la I Guerra Mundial. Durant la celebració, en una gran catedral, del gran triomf, amb tota la pompa que ve al cas. El capellà parla de pau, el director ens porta la mirada als sabres, als uniformes, a les desfilades, al soroll, a l'aldarull. L'única cosa en silenci és l'hospital, on encara jeuen molts ferits, que embogeixen en sentir les salves. Els contrastos, les subtileses arriben al punt àlgid en un quadre -en un enquadrament- que és, potser, el meu favorit. Heus-lo ací:

D'alguna manera, em fa l'efecte que resumeix exactament el que és aquesta pel·lícula, el punt de vista des del qual es narra: el d'un mutilat. Un mutilat que no té cap mutilació exterior, però que està destrossat anímicament, interiorment.

Un altre amic amb qui he tingut el gust de gaudir d'aquesta pel·lícula és el Magister. Recordo que ell va insistir -i no li falta raó- en el que jo qualificaria, parafrasejant els seus mots, de caràcter penitencial de l'aventura narrada. Efectivament, el protagonista necessita un perdó i ben a l'inici apareix un capellà, un confessor. Ara, entre les moltes coses que salten ací pels aires hi ha la famosa dita paulina, aquella de "la veritat us farà lliures". La veritat? Lliures? Ha! Que ho preguntin al protagonista! -i potser no pas sols a ell! I, respecte al perdó..., no us en diré res...

I tot això en el context d'una pel·lícula del 32, on encara és evident el pes del cinema mut. Els actors, de vegades, semblen actuar més com en el teatre i, a més, amb la gestualitat exagerada de les pel·lícules mudes. Res d'això, però, no em molesta, més aviat a l'inrevés.

En fi, no he volgut estendre'm massa sobre l'anècdota perquè, si no coneixeu aquesta pel·lícula, no vull xafar-vos-la. Malauradment, no és fàcil de trobar. A la FNAC vaig comprar-ne un exemplar escadusser. A YouTube la trobareu, però a trossos. Us animo a veure-la -de nou o per primera vegada, tant fa. I ja contareu, quan podreu, les vostres impressions.

Això és tot. Un comentari un poc atrotinat i ràpid. Però això sí que no em deixarà cap remordiment.

Laboratori de lectures

2011-12-25T00:28:00.000+14:00

La coincidència amb les insuportables festetes i tinglados del Nadal ha fet que l'anotació del nostre amic Exemplator haja passat sense pena ni glòria. Cosa absolutament lamentable, no sols per l'altíssima qualitat del llibre que comenta, sinó també perquè el comentarista és tan car de vore que hauria merescut una atenció més intensa. El Nadal, com sempre, ens ha fotut ben fotuts.

Al marge d'això, vull constatar amb tristesa la quantitat ínfima de propostes de lectura que ens han arribat per tancar el curs. Només dues persones hi han dit la seua. Però bé, com que ja hem après bé l'art de la resignació i la virtut de no tenir esperances, em limite a constatar-ho per desfogar. Però hi ha encara molts títols en cartera, i per tant els qui tenim ganes de marxa continuarem donant la tabarra i tenim combustible per a una estona ben llarga.

Ha aparegut una proposta que sembla molt interessant: els "cicles temàtics". Per exemple, dedicar un trimestre a llibres que presenten perspectives diferents d'una mateixa qüestió, o enfocaments formals semblants. Així, el curs que ve podríem dedicar tres mesos a "distopies", o tres mesos als totalitarismes, o tres mesos al fenomen de l'exili i el retorn, o tres mesos a l'escepticisme, o tres mesos a la crisi de l'educació, o tres mesos a les identitats, etcètera. Però també podem anar llegint coses desordenades com fins ara, si no voleu monogràfics. Queda plantejada la idea, i oberta al debat.

La llista completa de títols d'aquest curs, després de tots els arranjaments possibles, quedaria de la següent manera:

OCTUBRE
Werner SOMBART, Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos. Palencia: Capitán Swing Libros, 2009. (Josep J. Conill) [comentat]

NOVEMBRE
Gustau NERÍN, Blanc bo busca negre pobre. Barcelona: La campana, 2011. (K.) [comentat]

DESEMBRE
Tony JUDT, Algo va mal. Madrid: Taurus, 2010. (Exemplator) [comentat]

GENER 2012
Zygmunt BAUMAN, Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets, 2007. (Uno que pasaba por aquí)
Versió catalana: Temps líquids. Barcelona: Viena, 2007.

FEBRER 2012
Stefan ZWEIG, El món d'ahir: memòries d'un europeu. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. (Exemplator)
Versió castellana: El mundo de ayer. Barcelona: El Acantilado, 2002.

MARÇ 2012
José VIDAL-BENEYTO, La corrupción de la democracia. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010. (K.)

ABRIL 2012
Tzvetan TODOROV, El jardín imperfecto. Barcelona: Paidós, 1999. (Uno que pasaba por aquí)

MAIG 2012
George STEINER, Extraterritorial. Ensayos sobre literatura y la revolución lingüística. Madrid: Siruela, 2002. (K.)

JUNY 2012
Ulrich BECK, La mirada cosmopolita o la guerra es la paz. Barcelona: Paidós, 2005. (Josep J. Conill)

JULIOL 2012
Jordi SEBASTIÀ, El parany cosmopolita. Catarroja: Afers, 2004. (K.)

----------------------------------------------------------------------------

Ja podeu entreveure que els darrers dos títols són un primer experiment "monogràfic", però la tria de l'últim té, a més, un sentit afegit: aprofitar que l'autor és el nostre amic, contertulià i alcalde Jordúnida, històric patier i singularíssim personatge que tant apreciem. No crec que tinga moltes possibilitats de participar en el debat, però almenys contribuirem una mica a la polèmica a què ell vol incitar aquesta societat "en perpètua somnolència digestiva", com deia el vell falcó.

Com sempre, és desitjable que el comentari inicial de cada llibre vaja a càrrec de la persona que l'ha proposat, i que el penge per al debat l'última setmana del mes.

Si teniu contrapropostes, protestes, queixes, preguntes, dubtes, pecas, granitos, varices, endavant.

Lucidesa. A propòsit d'un assaig de Tony Judt

2011-12-17T08:55:00.000+14:00

Vaig arribar a Ill Fares the Land (cat. El món no se’n surt, cast. Algo va mal; segueixo la versió en castellà) de Tony Judt de pura casualitat. Havia conegut gràcies a un bon amic el seu llibre sobre la postguerra europea i, després, un altre, al qual ja ens hem referit ací en algun moment arran d’un comentari de J. Conill. Amb aquests precedents, quan em vaig trobar Algo va mal no m’ho vaig pensar. Poc temps després, el recomanava a totcristo que em trobava -...i continuo fent-ho.

I la veritat és que, per l’època en què va aparèixer, podia haver passat inadvertit entre tants i tants pamflets que anaven inundant les llibreries arran del tema del 15-M. De fet, en certa manera, les cobertes amb què l’han enquadernat en la darrera edició -on Algo va mal apareix escrit en una pancarta- el col·loquen en aquesta ona. I, tanmateix, no és pas això, en absolut, per més d’actualitat que pugui ser el seu contingut.

Estrictament, l’assaig del Tony Judt prova d’analiztar l’evolució del règim socioeconòmic sorgit d’ençà de la II Guerra Mundial, des del moment de màxim desenvolupament de models keynesians i socialdemòcrates fins a l’actualitat, marcada per la sacralització de la desregulació econòmica, sota l’empenta, ja llunyana, del tàndem Reagan-Thatcher. I ho fa amb un discurs d’un to clarament divulgatiu, però divulgatiu en el millor sentit del terme. Utilitza els tecnicismes imprescindibles i sempre en un context prou entenedor. Va al gra, resseguint un fil clar i evident. I, a més -cosa molt remarcable-, sense exasperació, sense escarafalls, sense desesperació.

He parlat d’anàlisi. I és just això el que fa: analitzar fets i extreure'n lliçons adreçades més que més a inquietar -a produir fiblades de llum en el lector, a despertar-li la consciència.Judt entra en farina amb unes precisions terminològiques, al voltant de conceptes com liberalisme, socialdemocràcia, etc., i intenta explicar-ne el significat a banda i banda de l’Atlàntic, amb matisos sovint molt interessants, per a tot seguit descriure el procés de formació d’allò que anomenem avui dia seguretata social: des de la caritat estatat, d’arrel decimonònica, fins al dret universal reconegut avui dia en el marc dels nostres estats.

És especialment remarcable la manera com Judt vincula el refermament i desenvolupament d’aquests sistemes de protecció amb el record de les grans tragèdies del s. XX, especialment de la darrera, la II Guerra Mundial. Hi ha un calfredant vincle que uneix l’amnèsia progressiva del nostre món actual amb la intensificació del procés de demolició de les nostres barreres de protecció. Curiosament, l’altre dia, quan sentia l’aguerrida Aguirre demagogitzant sobre la idea que fóra potser preferible que els vells en bona situació econòmica es paguessin l’atenció mèdica (com va dir, citant aproximadament: “Que Botín se pague sus medicinas”), vaig pensar si no estava posant en marxa un camí que, a força de desuniversalitzar l’atenció mèdica, no ens havia de portar, anys a venir, a on de primer estàvem: a l’atenció pública com a caritat de l’estat, al s. XIX, al món de Dickens...

D’altra banda, el seu assaig és recorregut de cap a cap per una profunda inquietud moral. Un dels moments impactants és, precisament, quan subratlla la urgència per recuperar un discurs profundament moral (“la importancia de la moralidad en los asuntos humanos”, p. 171) que hauria de menar a adscriure als nostres actes un sentit transcendent, per més que li’l neguem, alhora, a la vida. En certapareixent a manera, podem negar la transcendència a la vida, però caldria viure com si creguéssim en un sentit superior dels nostres actes (p. 172). I és que, per a convèncer els altres “que algo es correcto o erróneo necesitamos un lenguaje de fines, no de medios” (ibid.). “Lo que nos falta es una narración moral: una descripción coherente que atribuya una finalidad a nuestros actos de forma que los trascienda” (p. 174). I és des d’ací des d’on remet a la filosofia grega i a la idea de moderació com a instrument per a combatre la perpètua voracitat consumista que guia la nostra vida actual. I també, per descomptat, a la necessitat del compromís, en una línia que lligaria amb el to i les preocupacions d'un dels darrers missatges de K. Una política la regeneració de la qual només és factible a partir de la confiança (p. 166), idea que em repicava al cap quan l'altre dia assistia a la conferència de l'il·lustre sociòleg polonès Piotr Sztompka a la Universitat de València. Curiós que avui dia només es parli de la confiança... en relació als mercats!

Tota aquesta exigència de depuració del llenguatge (el del debat i discurs polític, el de la moralitat, etc.) es desplega assaonada d’un anatologia implícita de textos que també té el seu interès. N’hi ha moltes que mereixen atenció, però en subratllo dues, especialment interessants perquè vénen del pare de la criatura, diguem-ne, de l’Adam Smith: “Ninguna sociedad puede prosperar y ser feliz si la mayoría de sus miembros son pobres y desdichados” (p. 26) i “Sentir mucho por los demás y poco por nosotros mismos; reprimir nuestro egoiísmo y practicar nuestras inclinaciones benevolentes; esto constituye la perfección de la naturaleza humana” (p. 70). Deu ser això el que pensen els defensors de l’economia actual, basada en les fantasmagories dels mercats financers, de l’economia irreal? O, potser, rucs com som, no els copsem el pensament profund? Bé, ho deixo córrer, que jo no tinc la tranquil·litat d'ànim de l'autor d'aquest llibre, vertaderament admirable -una càrrega de profunditat tan suau com efectiva.

Què difícil és ser Déu!

2011-12-15T01:34:00.003+14:00

Fa uns pocs dies, estimulat pels comentaris suscitats en aquest blog per la lectura de Blanc bo busca negre pobre, de Gustau Nerín, vaig encetar la lectura d’una novel·la que manté una certa relació amb el tema que aleshores discutíem. Es tracta de ¡Qué difícil es ser Diós! (en l’original Trudno byt bogom, 1964), dels escriptors judeorussos de ciència-ficció Arkadi (1925-1991) i Boris (1933-) Strugatski, que jo estic llegint en una abominable versió castellana publicada per l’Editorial Mir de Moscou el 1976.

Per als que no en tingueu cap referència, de l’obra dels Strugatski, n’hi haurà prou amb apuntar ací que Stanisław Lem els considerava els principals escriptors del gènere i que la seva novel·la Piknik na obochine (1977) va inspirar l’excel·lent pel·lícula Stalker, d’Andréi Tarkovski. En català el lector en pot disposar, d’acord amb les meves notícies, de la traducció de Monika Zgustová d’Stalker: Picnic a la vora del camí (Barcelona: Edicions Pleniluni, 1986), així com d’El cargol en el pendent (Lleida: Pagès editors, 2002).

La novel·la que tinc entre mans també va ser adaptada al cinema amb el títol Es ist nicht Leicht ein Gott zu Sein (1988), comercialitzada a Espanya com El poder de un Dios. En qualsevol cas, en la traducció que n’estic llegint resulta molt difícil apreciar qualsevol valor en l’escriptura dels Strugatski ja que, com dic, la versió castellana és infame i, a més a més, segons sembla el seu estil d’arrel col·loquial resulta molt sovint complicat de traslladar a altres idiomes.

De totes maneres, tot això no suposa obstacle per poder comentar el tema de la narració, centrada en les peripècies d’un grup de sociòlegs-historiadors terrestres enviats en secret al planeta Arkanar amb la missió d’exercir-hi d’observadors, però sense capacitat per intervenir directament en la vida dels natius, o fent-ho de manera imperceptible. Ara bé: el que hi troben els terrestres és una humanitat sumida en una mena d’Edat Mitjana estulta i violenta, la crueltat de la qual els portarà a replantejar-se la seva neutralitat.

Vaig encara per la meitat de la lectura i, doncs, ignoro quin en serà el desenllaç. De moment, volia tan sols aportar un parell de reflexions que em semblen pertinents a propòsit de la nostra discussió sobre la cooperació i les intervencions humanitaristes. La primera té a veure amb allò que, emprant una analogia marxista, podríem anomenar la “impaciència humanitària”. Diu així:

“Hem de convèncer-nos d’una vegada que ni tu ni jo ni cap de nosaltres veurem el fruit real i tangible de la nostra feina. Nosaltres no som físics, sinó sociòlegs. Per a nosaltres la unitat de temps no és el segon, sinó el segle, i la nostra obra no és ni tan sols sembrar, sinó preparar el camí per a la sembra...” (p. 51-52).

És clar que aquestes reflexions aporten molt poc de consol quan la gent s’està morint de fam. Però, si més no, ens ajuden a recordar que les transformacions socials són lentes i difícils, i requereixen del pas de diverses generacions.

La segona cita expressa els sentiments ambivalents que els observadors (o els cooperants) acaben indefectiblement desenvolupant envers els indígenes, als quals haurien d’ajudar a sortir de l’encallador:

“Nosaltres, que érem allí, a la Terra, vertaders humanistes, que sentíem l’humanisme com l’esquelet de la nostra pròpia naturalesa, que en la nostra admiració per l’Home, en la nostra estimació cap a l’Home, arribàvem fins a l’antropocentrisme, ens adonem ací, amb autèntic horror, que el que estimàvem no era l’Home, sinó el comuner, l’habitant de la Terra, el nostre consemblant. Cada vegada amb més freqüència, ens sorprenem a nosaltres mateixos pensant: ‘Però això són persones potser? És possible que per molt de temps que transcorri siguin capaços d’esdevenir persones?’ ” (p. 57).

Si en la citació anterior hi substituïu “comuner” per “ciutadà” i “habitant de la Terra” per “europeu” o “occidental”, crec que la resta del text aconsegueix expressar amb una cruesa que la correcció política acostuma a camuflar, la sensació de frustració i desengany que traspuen les declaracions de molts cooperants. Com evitar-la, però?

Més contradiccions

2011-12-09T12:52:00.001+14:00

Per experiència, conec bé la sensació que K. descriu al seu missatge anterior i des de fa temps, amb la finalitat de rellegir-los per sentir que no em trobo sol al cosmos i animar-me en els moments de defalliment, he anat recopilant alguns textos que la descriuen major o menor mesura. Us n’ofereixo a continuació un parell, en certa mesura també contradictoris, com la mateixa vivència experimentada pel nostre amic (i per tants de nosaltres, ai!). El primer forma part de la narració “Ananke” de Stanisllaw Lem, recollida a Más relatos del piloto Pirx (Madrid: Alianza, 2005, p. 248-250), i diu el següent:

“Entre los treinta y los cuarenta, más cerca de los segundos: la línea de sombra --la edad en que avenirse a las condiciones del contrato no firmado, impuesto sin que lo hayamos pedido, el reconocimiento de que lo que obliga a los demás se aplica también a uno mismo, que la regla no tiene excepciones; aunque sea contrario a la naturaleza, uno tiene que envejecer--. Hasta ahora sólo el cuerpo obedecía ese mandato a escondidas –pero eso no era ya suficiente; ahora había que dar ya la conformidad--. La juventud convertía su propia inmutabilidad en la regla básica: he sido un niño, un inmaduro, pero ahora soy realmente yo mismo, y así me voy a quedar. Era la gran broma que se hallaba en la base misma de la existencia; cuando uno descubre su falta de fundamento, siente más asombro que temor, una sensación de indignación ante el descubrimiento de que el juego para el que has sido reclutado era una trampa, de que la partida debía haber sido totalmente distinta; y tras la sorpresa, la indignación y la resistencia iniciales comienzan las lentas negociaciones con uno mismo, con el propio cuerpo: no importa lo lento e imperceptible que sea el envejecimiento físico, nuestra razón nunca llega a reconciliarse con él; nos preparamos para afrontar los treinta y cinco, luego los cuarenta, como si estos fueran a durar, y después, en la siguiente revisión, el derrumbamiento de todas las ilusiones produce tal resistencia que el ímpetu nos conduce a traspasar las fronteras. El hombre de cuarenta años comienza entonces a comportarse como un viejo. Una vez reconocido lo inevitable, continuamos el juego con sombría tenacidad, con el perverso deseo de doblar la apuesta: muy bien, si hay que jugar, aunque nunca di mi conformidad ni nunca me la pidieron, aunque no lo sabía, aquí tienes, lo que debo y más –aunque suene ridículo, tratamos de hacer un farol al contrincante--. Me pondré tan viejo de golpe que te arrepentirás: En el límite de la línea de sombra, o una vez traspasada, en la fase en que debemos rendirnos y entregar las posiciones, continuamos luchando todavía, seguimos resistiéndonos a la evidencia y, con todos esos forcejeos, envejecemos psíquicamente a saltos: o nos pasamos o no llegamos, hasta que un día, demasiado tarde, como siempre, nos damos cuenta de que toda aquella pelea, tos esos ataques, retiradas y fintas, eran también una broma. Somos como niños, negándonos a dar nuestra conformidad a algo que no la necesita, donde nunca hubo lugar para la protesta o la lucha; una lucha, además, basada en el autoengaño.

”La línea de sombra no es todavía el ‘memento mori’, pero es en muchos aspectos peor aún, pues desde ella podemos ya ver cómo disminuyen nuestras perspectivas. El presente no es ya una promesa ni una sala de espera, no es un prólogo ni un trampolín desde donde lograr grandes esperanzas, porque, sin que nos diéramos cuenta, la situación se ha invertido. Lo que se suponía un entrenamiento era una realidad irreversible; el prólogo había resultado ser la historia misma, las esperanzas, utopías; lo opcional, lo provisional, lo momentáneo, el único contenido de la vida. Todo lo que no se había cumplido ya, jamás se lograría. Y había que conformarse con ello en silencio, sin temor y, si era posible, sin desesperación.”

El segon text, molt més breu pertany a un article del poeta Carlos Marzal, “Los propósitos y la energía” aparegut a les pàgines de la “Comunidad Valenciana” de diari ABC (dissabte, 15/V/2010, p. 44), ens ofereix la reflexió següent:

“ Lo peor que le puede ocurrir a un propósito es que se quede en lo que es, que se limite a ser él mismo, que no se desmienta y se transforme en un hecho. Los planes, las esperanzas, las ambiciones, en su esencia, no son nada: son el humo de nuestra voluntad, las nubes que vemos a lo lejos, tan inalcanzables como reales. Por eso, para la buena salud de los propósitos, pesa más en el mundo un gramo de decisión, una brizna de energía, que cien toneladas de anhelos y deseos.

[…]

”Siempre hay una razón convincente para fracasar, siempre hay una excusa para abandonarse, siempre hay una causa para echarse a perder. Lo único que no requiere de ningún motivo --en contra de lo que suele creerse-- es el éxito, la laboriosidad, la paciencia diligente. El empeño, la testarudez constituyen una variedad pragmática --la más útil—de los propósitos.

”Necesitamos ser hombres de acción, de la nuestra, que bien puede ser puramente mental. Necesitamos intervenir en la vida, en la nuestra. Necesitamos aprender a disipar nuestra energía.”

Òbviament, aquets textos no solucionen res, però almenys ens fan companyia i ens ajuden a continuar endavant contre vent i marea. En poques paraules, són una representació de la Humanitat.

Contradiccions

2011-12-07T03:16:00.001+14:00

Entre els meus amics, n'hi ha dos que són increïblement diferents l'un de l'altre. Els anomenaré X i Z. Tots dos són persones admirables que tenen la meua estima incondicional.

El primer, X, és una persona compromesa i socialment activíssima. Treballa d'alliberat en el partit polític en què milita, fa classes d'alfabetització com a voluntari en una ONG i és el nucli d'una associació cultural que organitza trobades de poesia al seu poble. Ha defensat sempre, per escrit i oralment, l'absoluta necessitat de treballar dia a dia a favor de la regeneració i la vertebració del país, i es mira despectivament la passivitat de les persones que, tot i ser conscients de la importància de "fer alguna cosa", prefereixen quedar-se immòbils i passives davant totes les injustícies i les necessitats que afligeixen el nostre context més immediat. Si hagués llegit segons quines coses, estic convençut que X es proclamaria comunitarista convençut. La seua incessant activitat cívica i política no es basa en la inconsciència sobre la realitat, sinó en una coherència admirable entre les paraules (el que diu i pensa, en anàlisis encertadíssimes sobre el món) i els fets. Al marge d'això, X té una imparable energia interior, i no es desanima fàcilment.

Per contra, Z no podria ser més diferent de X. Professor d'història en una universitat, es dedica amb gran constància a conrear la seua especialitat i a fer una discreta carrera acadèmica. Els seus maldecaps predominants són la hipoteca i una relació sentimental insatisfactòria en què es troba immers des de fa un temps. Z és una persona d'una lucidesa extraordinària, del tot conscient de les mateixes coses contra les quals lluita X (i, de fet, si es coneguessen, estarien d'acord en quasi tot). Ni més ni menys que X, Z és un practicant àcid i contundent del pensament crític. Però Z prefereix quedar-se a casa, com els immobilistes que critica X, fidel a la màxima tardovolteriana de "conrear el seu propi jardí". Rebutja qualsevol compromís actiu per canviar aquesta societat, i per legitimar la seua passivitat fa ús d'un pessimisme nihilista que, de tan dogmàtic que és, caldria anomenar "metafísic". Quan intente contradir aquesta visió del món, Z corre precipitadament cap a les sortides d'emergència: "no tinc temps", "he de fer una altra cosa", "estic cansat i cremat".

I jo, al bell mig de tots dos, no sé a qui donar-li la raó. Per "caràcter" --tot i que això del "caràcter" no passa de ser una miserable excusa psicologista de les pròpies accions, ho sé-- sempre he estat del costat de Z, del seu catastrofisme i de la convicció que no paga la pena fer res, vanitas vanitatum. En canvi, cada vegada la insatisfacció que m'ataca per aquesta passivitat supera més i més els avantatges de la còmoda passivitat. Aquesta darrera em sembla cada vegada més immoral i més còmplice de la mateixa merda ambiental que continue denunciant, però alhora hi ha alguna cosa que em frena d'aproximar-me al compromís actiu. Sóc una papallona que tem la mateixa flama que l'atrau, i viu esquinçada en la tensió entre la foscor i la llum. Com X, jo també sent la necessitat candent de "fer coses", però m'assemble a Z en la meua incapacitat de trobar accions que el nihilisme catastrofista no puga "desmuntar" per inútils. Liquidat personalment i intel·lectualment, sense forces per a fer res, supose que hauria de conrear jo també un o altre jardí. Però la llum de la flama sembla més forta que el bloqueig de l'ombra, tot i que continue sense fer res. I, segons amb qui parle, defense un extrem o l'altre. Perra vida!

Blanc bo busca negre pobre

2011-11-27T02:03:00.001+14:00

Alguns insensats no sols esquivàrem en el seu moment la sorruda desconfiança característica del nostre món rural, sinó que ens vam formar directament en la "filosofia de la sospita". Una forma de desencantament fins i tot cínica, i que es fonamenta sobretot en la idea que totes les accions i pensaments, propis i aliens, responen a forces que ens dominen, de les quals sovint no sabem res, i que queden emmascarades per uns discursos que solem acceptar com la cosa més natural del món. Doncs bé, fins i tot per a un iniciat en l'escola de la sospita el llibre de Gustau Nerín resultarà sorprenent, espaterrant, escandalós. Blanc bo busca negre pobre. Crítica de la cooperació i les ONG

ens presenta un panorama que esgarrifa, i on sobretot les armes de les (aparents) bones intencions les carrega el dimoni.Al llarg de 250 pàgines que es llegeixen en un bufit, el lector es queda tothora amb els ull no com si foren plats, sinó com si foren paelles senceres. Nerín és un antropòleg especialista en el món de la "cooperació" amb Àfrica, un senyor amb una formació i una quantitat d'experiències i d'informacions completament abassegadora, i sap molt, molt bé de què parla. Però no sols això, sinó que no té ni un sol pèl a la llengua, i diu les coses claretes com l'aigua de la font. Resulta impossible reduir a uners poques frases la quantitat d'idees que exposa, de manera que senzillament divagaré sense ordre per oferir-ne un tast a qui no haja llegit el llibre.Una idea sí que travessa tot el llibre: la "cooperació" Nord-Sud i tot l'invent de les ONG és un fracàs absolut, una eina de dominació i de dependència, una maquinària imparable que tritura a una velocitat vertiginosa un continent que en si mateix ja és, sovint, un infern. Una part d'Occident (whatever it be) renta la seua mala consciència a base d'almoines per als pobres negrets, incapaços de salvar-se ells mateixos i desproveïts de qualsevol responsabilitat moral pel seu destí; una altra part d'Occident aprofita això mateix per constituir una "indústria de la salvació" que belluga quantitats inconcebibles de diners i de recursos, alhora que converteix la "cooperació" en una mena de dictadura de les potències occidentals sobre la manera d'organitzar-se dels pobres, en una forma brutal de recolonització legitimada per les presumptes bones intencions. Una part dels suposats beneficiaris d'aquestes accions, com que s'hi enriqueix fins a extrems de vegades grotescos, les converteix en un factor que agreuja encara més les desigualtats socials a l'Àfrica (molts d'aquests beneficiaris són, precisament, els règims més criminals que coneix la història del continent). Una altra part dels destinataris de la "cooperació" queden irremissiblement encadenats als proveïdors de recursos externs (institucions, ONG) perquè aquests darrers imposen les seues pròpies condicions per a l'ajuda. Total, que els occidentals o bé compren amb diners el seu benestar moral o bé extorsionen els africans i els tornen a sotmetre, mentre que una part dels africans oprimeix els altres gràcies a la cooperació i una gran majoria esdevenen súbdits dels rics del nord i dependents en grau extrem. I, enmig de tot això, arreu del continent negre les cultures i les formes ancestrals de gestionar les seues pròpies vides van quedant absorbides cada vegada més pel Móloc de la uniformització occidental. Quan els africans reaccionen contra la "cooperació" i les ONG, els occidentals, naturalment, s'escandalitzen i no comprenen res. És clar, a l'Àfrica els "cooperants" tenen cotxarros ben bons i viuen en barris residencials amb cases emmurallades i protegides amb filferros de pues, es gasten els seus diners occidentals en una vida de luxes i se'n van de putes per quatre xavos, com qui diu.El panorama que descriu Nerín, amb pèls i senyals, amb dades i informacions de primera mà, deixa el lector palplantat, bocabadat, corsecat i sangglaçat. Jo mateix no tenia gens clar fins ara que tanta bondat i tanta generositat foren certes, però sempre havia deixat una escletxa per a la confiança en, posem per cas, metges que van a "donar el callo" per salvar vides, viatgers intrèpids que es juguen la vida per portar menjar i medecines als més dissortats del món, etcètera. Doncs bé, reconec que aquest llibre m'ha deixat impressionat. En el text de Nerín, immisericorde i fabulosament ben escrit, els qui s'emporten més hòsties són els occidentals, naturalment. I amb molta diferència. Jo diria que fins i tot massa. Perquè, posem per cas, crítiques sarcàstiques com les que feia Nigel Barley en el seu magnífic clàssic (L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang, BCN, Eds. 62, 2004) es troben a faltar, en el llibre de Nerín. Però bé, quan els ha d'atacar ho fa, i no els té més miraments que als europeus, no. Dels africans, el lector en dedueix la imatge d'uns irresponsables, sotmesos a creences irracionals, incapaços de sortir de la seua misèria, especialistes a esprémer la mamella de la "bondat" (???) occidental. Però això és secundari, perquè el que realment hi compta és la mentida --de dimensions literalment planetàries-- amb què es camufla tota aquesta multinacional de l'almoina, una mentida i un engany que s'aprofiten de la bona fe de nosaltres els "rics" i ens sotmet, fins i tot els més suspicaços, a un infame xantatge moral.La lectura d'aquest llibre ens deixa en una ambivalència punyent i de resolució impossible. Què caldria fer, aleshores? Deixar-los sols en les seues grandeses i misèries? Tolerar-ho tot en nom de la no-intervenció i del relativisme cultural? Liquidar tota la teranyina brutal de la "cooperació" pressuposant que ja seran capaços d'apanyar-s'ho com siga? Abandonar-los en segons quines creences i pràctiques que ni tan sols des de pressupòsits "antropologístics" no ens resulten moralment tolerables? O buscar una forma diguem-ne positiva d'intervenir-hi, tractant-los amb respecte i amb una impossible "igualtat ontològica"? Us ho dic de veritat, aquesta lectura ha estat apassionant i alhora profundament inquietant. Però, com que partesc de la base que un llibre que et fa plantejar-te bones preguntes i que t'obliga a pensar és indiscutiblement un bon llibre, diria que sens dubte és una lectura altament recomanable. Això sí, no apta per a qui preferesca mantenir-se verge en la seua intacta ingenuïtat... ben intencionada, és clar.

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

2011-10-27T09:17:00.002+14:00

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

Sens dubte, aquest llibre de Werner Sombart (1863-1941), escrit el 1905, constitueix junt amb La democràcia a Amèrica (1835-1840), d’Alexis de Tocqueville, una de les dues anàlisis clàssiques de la sociologia sobre la gran nació emergent a l’altra banda de l’Atlàntic. En tots dos casos, a més a més, hi trobem la mirada, entre atònita i escèptica, d’un europeu que, com els perses de Montesquieu, tracta d’explicar (i, sobretot, d’explicar-se) una modalitat social nova, sorgida de l’europea, però que el desconcerta en gran mesura. El llibre es complementa amb una presentació i un epíleg a càrrec de sociòlegs actuals, que contextualitzen les idees de Sombart, amb els seus errors i encerts, i ponderen el que encara tenen d'actual.

Ara bé: a diferència de l’obra de Tocqueville, l’escrit de Sombart, més modest en la seva concepció, tracta de respondre a un interrogant: com és que els USA, que a finals del segle XIX eren el país que més fidelment s'ajustava a les prediccions de Marx sobre la teoria del desenvolupament, no havien donat lloc a un moviment socialista equiparable al que per la mateixa època es registrava en molts països europeus.

La introducció i la primera part del llibre, dedicades a glossar el caràcter del capitalisme americà i la situació política dels treballadors, ens presenten una societat on el capital ha assolit uns nivells fabulosos de concentració, fins al punt que, en absència de qualsevol vestigi d'aristocràcia a l'europea i de classes de pagesos o menestrals, procedents de la societat estamental, el to sencer de la vida social es veu determinat pel sistema econòmic. Això dona com a resultat una societat urbana, amb enormes diferències entre rics i pobres, que conviuen en barris segregats al llarg de les abundants grans ciutats que hi ha arreu del país. Unes grans ciutats, val a dir, mancades del creixement orgànic o històric de les d'Europa, el desenvolupament de les quals s’ha produït ajustant-se a la lògica implacable de la quadrícula.

D’altra banda, els americans posseeixen una cultura intel·lectual pròpia, caracteritzada per l’esperit de quantitat, que es fa extensiu a les persones (“tant tens, tant vals”), amb la consegüent sobrevaloració de l'èxit, sobretot en forma de riquesa. L'ambició, doncs, és el tret més definitori de la mentalitat americana, fins arribar a l’egoisme, i compareix acompanyat de l’exigència d'eliminació de les traves socials que hi impedeixen l'exercici de la lliure iniciativa individual. L’adoració de l’èxit en el negocis i l’afició als esports espectaculars constitueixen dues facetes complementàries d’aquesta manera de ser.

D'acord amb l'aplicació mecànica de les teories marxistes, que afirmaven que l’exacerbació de les contradiccions del capitalisme desembocava sense remei en el socialisme, una societat així hauria de constituir terreny abonat per al desenvolupament d'aquesta doctrina. I, tanmateix, no és així. Entre els treballadors americans, els socialistes no constituïen el 1905, segons apunta Sombart, més que un grapat d'alemanys sense a penes seguidors. La major part de la classe obrera s’hi mostrava partidària d'una acció política independent. De fet, els treballadors nord-americans no estaven descontents amb el seu gènere de vida, ni s'oposaven pas a l'existència del capitalisme, sinó que professaven una fe optimista en la seva capacitat individual de millorar i en la grandesa del país, creences que actuaven com a poderosos factors de cohesió social, per damunt de les diferències de classe.

Quan descriu el sistema polític nord-americà, el sociòleg alemany posa l’èmfasi sobretot en la representativitat del sistema, que es tradueix en una superabundància de càrrecs electius, amb la consegüent professionalització de la maquinària dels partits polítics, necessitats de grans aportacions de capital per finançar les seves campanyes. D’una banda, això els permet comprar el vot dels desafavorits i, de l’altra, assegurar-se la fidelitat d’àmplies capes de la població a través de mètodes clientelars. En realitat, com tothom sap, les diferències ideològiques entre els dos partits hegemònics a penes són perceptibles i l'únic que ha impedit des de fa temps la seva convergència és la competició per acaparar els càrrecs. En conseqüència, poden abraçar o abandonar amb el major cinisme qualsevol causa popular, en funció de les seves respectives estratègies electorals, circumstància que els garanteix l’adhesió de les masses, perquè, tal com assenyala Sombart amb bon ull, els seus activistes sorgeixen del poble pla, d’acord amb un sistema en certa mesura similar al de l’església catòlica. D’aquesta manera, com que la jerarquia del partit descansa sobre un fonament democràtic, conserva la confiança del poble. L’abundància d’eleccions democràtiques, d’altra banda, fa que els nord-americans no s’interessen tant per les majories parlamentàries com per la tria d’aquells funcionaris l’activitat dels quals incideix de manera més directa sobre la seva vida quotidiana. Tot plegat, s’ha traduït en una enorme dificultat per a l’actuació d’altres organitzacions polítiques, com les de caràcter socialista, atès el convenciment dels treballadors que podran obtenir avantatges en el marc de la política bipartidista tradicional.

Un altre factor que impedeix l’extensió del socialisme té a veure amb el caràcter democràtic radical de la Constitució nord-americana, que és objecte d’autèntic culte per part dels ciutadans d’aquell país, en funció del seu caràcter obert i modificable (teòricament) en tot moment pel poble sobirà, a través d’eleccions directes. El ciutadà n'obté una sensació de poder il·limitat, molt més il·lusòria que no real, que es canalitza a través de l’opinió publica, canalitzada a través d’uns mitjans de comunicació que, en general, acostumen a mostrar certa simpatia cap als interessos dels treballadors. En relació amb això es troba la confiança dels nord-americans en el bon criteri de la majoria, la creença que aquesta es troba sempre en el bon camí i que les posicions minoritàries revelen algun tipus de punt de vista equivocat.

En la segona part de l’obra, Sombart es proposa mostrar les diferències existents entre la situació econòmica dels treballadors alemanys i els treballadors americans, que justificarien l’absència de socialisme entre aquest darrers. Sens dubte, es tracta de la part més tediosa de l’obra. Es basa en una sèrie de quadres estadístics comparatius, les dades dels quals van caducar ja fa molt de temps. D’altra banda, s’hi fa palesa una idea que ja havia tret el nas ara i adés en el text: quan l'autor està parlant de socialisme, en realitat només es refereix a la implantació d’aquestes idees en un sol país, Alemanya, sense tenir en compte d’altres situacions, circumstància que resta valor a les seves observacions, tenyint-les d’un cert xovinisme.

Per tal de no avorrir el lector, bastarà amb assenyalar ací que els resultats de la comparació demostren que els treballadors americans cobren uns sous dues o tres vegades més alts que els alemanys. Aquesta diferència resulta en bona part producte de l’estructura colonial dels USA, que repercutia en una societat necessitada de mà d’obra, amb un preu baix del sol i un alt desenvolupament tecnològic, fruit de l’existència d’una energia barata i abundant.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de residència. El treballador alemany habita en grans edificis veïnals, en contrast amb els seus col·legues nord-americans, que viuen en cases unifamiliars o de dues famílies, cosa que afavoreix l’individualisme i estimula la sensació de veure’s com a propietari. Les cases dels obrers nord-americans eren equiparables a les d’un burgés alemany mitjà, així com la seva alimentació i la seva manera de vestir. De fet, els treballadors dels USA gasten molt més en els seus habitatges, molt més confortables que els dels obrers alemanys. En aquestes condicions, lògicament, resultava difícil que el descontent arrelés entre la classe obrera nord-americana, que confiava molt més en la capacitat del capitalisme per millorar el seu benestar a llarg termini que els seus homòlegs europeus.

La tercera part del llibre, finalment, es refereix a la posició social del treballador, que als USA es beneficia d’una Constitució radicalment democràtica, d’un nivell de vida elevat i de la inexistència de romanalles feudals. Aquests factors propicien un tracte més franc i desimbolt entre les classes socials, i un interès per part dels empresaris per implicar els treballadors en la marxa de les empresa a través d’iniciatives de capitalisme popular i d’una atenció constant a les seves suggerències, destinades a millorar la producció.

A tall de cloenda, Sombart considera que totes les característiques anteriors no haurien bastat a impedir l’aparició del descontent i la consciència de classe entre els obrers americans, que hauria abocat tard o d’hora a l’aparició d’un socialisme puixant, si no fos per l’existència d’un factor addicional: la possibilitat d’escapar de l’engranatge capitalista emprenent el rumb cap a l’Oest, on a l’obrer li restava sempre la possibilitat d’acabar establint-se com a granger. D’aquesta manera, l’exèrcit industrial de reserva no va arribar mai a constituir-se i la completa proletarització dels treballadors s’hi va veure frenada.

Paradoxalment, com ja he assenyalat, Sombart, que hi havia apuntat amb notable sagacitat la idea que els USA anticipen el nostre futur, tanca el seu llibre amb la idea que totes aquestes condicions estan a punt d’arribar al seu final i que el país es troba en vespres d’assistir a l’adveniment del socialisme. Una mostra perfecta de com les conviccions d’un sociòleg poden portar-lo a concloure el contrari del que es desprèn de les seves dades.

I és que, en aquest món, qui no es consola és perquè no vol...

La burrera

2011-10-21T11:57:00.003+14:00

Les darreres converses en aquest pati m'han fet pensar en una cosa: l'LHC. I direu: per què? Molt senzill.

És molt possible que la burrera siga un fet universal, tot i que no ho afirmaré ni ho negaré. A tot arreu. Ara bé, la societat hispànica, i especialment el miserable subconjunt valencià, sembla que en això excel·leixen. No em refereixo només a la seva relació amb els intel·lectuals, amb els escriptors, amb els humanistes. La societat hispànica professa una hostilitat oberta, i cada vegada més desvergonyida, a les ciències bàsiques, i sobretot a les ciències de la natura en el seu vessant teòric. Per als espanyols, un professor universitari d'astrofísica, un químic, fins i tot un biòleg, són elements suspectes de caradurisme greu. Si salven les matemàtiques de la crema és perquè serveixen per a quantificar pelotassos, no per res més. Tot el que sigui pensar, investigar i sotmetre a crítica racional sona a xuplament de mamella funcionarial, a esquerranisme, a amenaça. No per irracionalisme, ni per mística catòlica, ni per temor al més enllà o per influència de Mary Shelley, o per lectures heideggerianes, ni per desconfiança frankfurtiana respecte de la "societat administrada". No, la gent d'aquesta porcatera menysprea la ciència per una raó molt més primitiva, relacionada amb el cervell rèptil. Menysprea la ciència per enveja, per por, per ressentiment. El ressentiment immadur i primari de la burrera.

I això, precisament, m'ha fet pensar en el Large Hadron Collider. Fa un parell d'anys, quan es va posar en marxa aquesta màquina colossal, els periodistes --reflex fidel dels sentits comuns establerts en una societat-- posaren molt l'accent en el cost de l'artefacte. A tot arreu dels periòdics espanyols, els comentaris dels lectors (¿per què collons deixen que els lectors opinen?) van ser ben sovint prolixos en indignacions ofeses. Per quina raó els ciutadans han de pagar els dos mil milions de Neuros que costa aquesta joguina demencial? Perquè uns científics enfollits es dediquen a jugar a una mena de billar microscòpic, buscant no se sap quina pedra filosofal? Per què no emprar aquests milions en coses útils, com ara la investigació sobre el càncer o la fam al Tercer Món? Quin balafiament prescindible!

I no cal repetir ací que el cost de l'LHC és molt modest, tal com recordava el gran Álvaro de Rújula. Tampoc no cal comparar-lo amb els 65.000 milions de dòlars que costà el desenvolupament del Lockheed Martin F-22 Raptor. La moralina subjacent és tan estúpida com qualsevol xantatge emocional. La mateixa persona que diu això de l'LHC ignora, segurament, que les tomografies que li han fet al seu familiar són un resultat de la investigació en acceleració de partícules. De la mateixa manera que el torròs inútil que es queixa perquè s'envien coets a Mart no sap que el mòbil que tant li agrada emprar funciona en gran mesura gràcies a la investigació espacial. I els exemples es podrien multiplicar: el primer Internet va ser cosa, precisament, dels militars nord-americans i del CERN. Etcètera. Però la ignorància és molt atrevida, i la falta de respecte per la intel·ligència també.

Curiosament, els mateixos que menyspreen o ignoren la ciència es troben immersos en un univers de discurs sorrut i inassolible per al pensament crític, una mena de cientisme ingenu que no arriba ni a aprofitar la pols de les molletes que cauen de la taula de la ciència. És un cientisme que impideix la reflexió, que petrifica la ignorància a base de malentesos "demostrats científicament", que elimina la sensibilitat moral i estètica darrere d'un decorat ridícul falsament "modern".

En comparació amb la burrera, les visions apocalíptiques (frankfurtianes o new age, tant se val) o les pietoses fantasies místiques (de Swedenborg al poeta de Szetejnie) em semblen qüestions laterals, fins i tot simpàtiques. Em quedo amb la idea que deia aquell: "Hem de partir dels burros... però a tot gas!!!". Això mateix. Si és que ens deixen partir...

2011-10-15T07:19:00.001+14:00

La traïció als intel·lectuals

El que em demanes, Paco, reclama una resposta llarga i enraonada i podria ser molt bé l'objecte d'un llibre o, en el seu defecte, una tesi doctoral. Lamentablement, jo no et puc oferir ni una cosa ni l’altra, sinó unes quantes consideracions desordenades i molt discutibles. Això sí, la traïció de què ha estat objecte Joan Fuster i la intel•lectualitat valenciana, a la qual faig referència al meu comentari, és una traïció en tota regla, i té poc a veure amb les consideracions de Muñoz Molina que, pel que m’ha semblat, tenen a veure amb una mera qüestió de major o menor reconeixement del mèrit personal.
La meva hipòtesi de partida és que Joan Fuster és el primer intel•lectual modern aparegut al País Valencià, en unes condicions geogràfiques, socials i polítiques absolutament hostils: va escriure la seva obra des de Sueca estant, procedia de família menestral i va realitzar la part més substanciosa de la seva obra immers en la caverna del franquisme. Malgrat aquests handicaps, Fuster va aconseguir “sobreviure” al seu context --a la seva “circumstància”, que en diria Ortega amb un terme que en aquest cas sembla eufemístic--, i va aconseguir proveir-se d'un bagatge de lectures i de coneixements que no dubtaria a qualificar d’enciclopèdics. Tenint en compte l'època en què es va formar, no pot sobtar-nos gens ni mica que la seva obra adoptés un caire sobretot humanístic i literari, cosa que no li va impedir aplicar la seva intel·ligència a l’anàlisi crítica de la realitat valenciana, esdevenint així un clar precedent de les ciències socials, el cultiu de les quals encetarien molt pocs anys després un grup de joves nascuts mitjà generació després --els Aracil, Ardit, Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles, e tutti quanti.
En qualsevol cas, Fuster va ser l’encarregat d’obrir el foc, amb la publicació el 1962 de dues obres, Nosaltres els valencians i El País Valenciano, la presència pública de les quals, en principi, no tindria perquè haver suscitat cap mena de polèmica. Com és sabut, en la primera procedeix a una reinterpretació de la història dels valencians, que en un altre context no hauria aixecat més que alguna discussió erudita a l’estil de les que suscitaven els punts de vista oposats de Sánchez Albornoz i Américo Castro sobre la història d’Espanya. Pel que fa a la segona, es tracta d’una guia de les nostres terres, on Fuster reflecteix amb realisme i sense mi(s)tificacions les formes de vida dels valencians del seu temps. L’obra no està exempta de certs detalls sòrdids (però verídics), ni d’algun comentari irònic i sorneguer, tal com era marca de la casa. Tot plegat, res que en un altre context no hagués passat pràcticament desapercebut. I tanmateix, al voltant dels dos llibres es va orquestrar un linxament absolutament brutal i desproporcionat. Hom ha adduït, en ocasions, l’existència d’animadversions personals entre el reduït món de la cultureta local, que contribuirien en certa mesura a explicar la magnitud de la reacció desencadenada, que es va traduir, en un primer moment, en la crema en efígie de l’autor, al més pur estil inquisitorial, i ja no va cessar durant la resta de la seva vida, al llarg de la qual va haver de patir tota mena d’insults i atemptats amb bomba. Per no parlar de les profanacions pòstumes de la seva tomba...
De totes maneres, l’explicació del succés en clau personal no em sembla gens satisfactòria. Al contrari: sóc de l’opinió que la recepció dels dos llibres de Fuster diu molt del grau d’aculturació i de repressió ideològica interioritzat per la societat valenciana des de mitjan segle XIX, si més no. En aquest sentit, faríem bé de considerar amb tota serietat l’existència d’un affaire Fuster, paral3lel en molts aspectes a l’affaire Dreyfus o a l’affaire Verdaguer, que van sotraguejar, respectivament, la societat francesa i catalana de finals del segle XIX. Com és obvi, no pretenc entrar-hi ara en detalls, cadascun té les seves especificitats, però tots tres comparteixen el tret fonamental de provocar la divisió en dues faccions radicalment enfrontades de la societat en què van tenir lloc. D’altra banda, els tres casos presenten diferències i similituds, encara que, per un costat o un altre, en tots s’hi entreveu alguna cosa així com la preparació de l’escenari per a una massacre. L’affaire Dreyfus no requereix d’ulterior comentari; Hanna Arendt ja es va encarregar de situar-lo històricament dins la seva genealogia del totalitarisme antisemita. Més difícils de precisar són les conseqüències del cas Verdaguer, encara que no hi ha dubte que va contribuir en bona mesura al distanciament de les classes populars catalanes de l’església, que l’any 1936 va esclatar en la ferotge persecució del clero a mans dels anarquistes. Finalment, pel que fa a l’estigmatització de Fuster i les seves idees, potser no disposem encara de la perspectiva històrica adequada per treure’n conclusions definitives, però va constituir la coartada ideològica dels escamots que van imposar la llei de la força durant la “Batalla de València”, un cas flagrant de kale borroka sostinguda al llarg dels anys amb tots els beneplàcits de l’Estat. El País Valencià actual (perdó, la Comunidad) no s’explicaria sense el basso continuo de l’extorsió, que constitueix el ferment de tots els populismes valencians de dreta, tant se val si parlem de la desapareguda Unió Valenciana com del PP. De fet, aquests partits no vacil·len, encara a hores d’ara, a treure al carrer els seus mastins sempre que cal, preferentment en època d’eleccions. Potser algú m’objectarà que, en el cas valencià, no hi ha hagut cap massacre, però la història encara no s’ha acabat. De moment, del que no hi ha dubte és que l’etnocidi s’hi troba en vies de consumació i, per si això no fos prou, periòdicament es produeixen declaracions com les del president de la diputació de Valencià Alfonso Rus “convidant” a rematar els dissidents o a deportar-los en camions a Catalunya. Venint de qui vénen, aquestes manifestacions es troben lluny de suposar meres anècdotes. Convindria recordar, en aquest sentit, que en els tres casos es ventilen acusacions d’alta traïció, un càrrec que es castiga amb la pena de mort.
Coincidències a banda, convindria assenyalar així mateix l’existència de diferències reveladores. A França, la sort de Dreyfus es va ventilar en els tribunals, el parlament i els diaris i, mal que bé, al personatge li fou restituït el seu honor personal. El cas de Verdaguer és una mica més ambigu, perquè no hi va intervenir la justícia, sinó que la batussa entre partidaris i detractors va tenir lloc fonamentalment a la premsa i l’església. Per contra, el linxament de Fuster es va prolongar durant dècades amb total impunitat, perquè la victòria de les forces vives valencianes, tant durant el franquisme com durant la democràcia, ha estat tan aclaparadora que no hi ha hagut cap força política digna d’aquest nom ni cap institució (tret potser de la Universitat), que hi hagin pogut actuar amb una mínima eficàcia de contrapès.
Com veiem, doncs, l’affaire Fuster, a part de traduir-se en la mort civil de l’autor de Nosaltres els valencians, va anar acompanyat per l’estigmatització de tot un col·lectiu de gent que aleshores encetava l’anàlisi de la societat valenciana. Una anàlisi, val a dir, que resulta indissociable de la presa de consciència del procés d’aculturació viscut pel país. No debades algú va assenyalar --crec que va ser Josep Picó-- que la sociologia valenciana naix sota la modalitat de sociologia del llenguatge. Evidentment, la dada no és pas anecdòtica, atesa la virulència de la substitució lingüística durant la dècada de 1960. Per a reblar el clau, l’ínclit Mamando de Miguel, que en la seva època progre va passar per la Universitat de València, apuntava que les elits valencianes hi estaven vivint el seu 98, en al·lusió a la generació espanyola del mateix nom. La remarca no em sembla gens exacta, però com a indici resulta vàlida. Sigui com sigui, el que ací ens interessa és que la legitimitat d’aquesta empresa intel·lectual es va veure qüestionada de soca-rel des del moment mateix de la seva naixença, i d’aleshores ençà no s’hi han produït canvis substancials. La campechanía dels nostres cacics, encarnació salaç del provincianisme; l’embadaliment del populatxo amb els grans esdeveniments; o el menyspreu rampant cap a la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen alguns dels indicis més clars del triomf entre els valencians de la demagògia, entenent com a tal la propagació d’una causa antipopular.
I aquesta causa impopular ha trobat el seu boc expiatori, precisament, en els intel•lectuals preocupats pel redreçament nacional dels valencians. Rafael L. Ninyoles va assenyalar a Madre España (1979) que, en un país sense jueus, els catalans havien acabat per encarnar les característiques que la fòbia antisemita els atribuïa en l’imaginari espanyol. Però els catalans encara constitueixen una comunitat geogràficament prou compacta, amb una societat capaç de resistir les escomeses tendents a assimilar-los, cosa que no ocorre entre la intel·lectualitat valenciana, que ha de viure com qui diu a cor obert, a la intempèrie, exposada a la intemperància verbal i física dels seus conciutadans. El millor que ens pot ocórrer, en aquestes circumstàncies és que ens ignorin. Sé que la descripció que estic fent pot semblar exagerada o subjectiva, però la propagació cada cop més intensa entre el nostre estament intel·lectual de la síndrome d’Estocolm, primer pas cap al col·laboracionisme, sovint retribuït amb prebendes pels nostres governants, constitueix una dada digna de ser tinguda en compte.
Enmig de tot això, es comprèn que el Fuster madur, experimentés una sensació de cansament, motivada per la persecució dels huns, però també per haver estat elevat per alguns dels seus seguidors a la condició d’oracle infal·lible, que els havia de guiar cap a la terra promesa (els Països Catalans). La Transició va frustrar d’una manera cruel i prepotent totes aquestes expectatives de canvi i, com sol ocórrer, molt aviat els mateixos que l’aprofetaven van començar a demanar comptes per l’incompliment de les profecies que ells mateixos li havien atribuït. S’explica, doncs, que en els seus últims anys tingués ganes de refugiar-se en l’estudi de la literatura, en els assaigs i aforismes que l’haurien d’haver convertit des de fa temps en un clàssic a imitar --l’expressió és redundant, ja ho sé-- per les noves generacions, si no fóssim tan bèsties i analfabets. En aquest marc, crec intuir que la seva freqüent apel·lació en els últims anys a l’argumentari del “materialisme vulgar” procedia d’un desig d’evitar la brega ideològica que la seva obra havia suscitat sovint amb qualsevol excusa. Per aquest costat, em sembla veure en Fuster la necessitat (desesperada?) de recórrer a proves inapel·lables, susceptibles de cancel·lar qualsevol discussió. Potser no estaria de més establir un paral·lelisme entre aquest recurs fusterià a la ciència i la tecnologia i el de la filologia catalana a l’argument d’autoritat per tal d’oposar-se a la demagògia sobre l’assumpte de la filiació de la llengua. El nostre amic Guillem ha escrit pàgines inspiradíssimes sobre les dues qüestions i m’agradaria conèixer si hi té alguna cosa a dir. En qualsevol cas, em sembla per moments com si aquest penúltim Fuster de finals dels 70, tal com apareix a Discordances, no estigués sovint per a raons subtils i es complagués en simplificacions poc o molt gratificants, com ara la de reduir el talent i el geni discrepants a meres manifestacions neuròtiques. No sé si era conscient que aquest argument coincidia amb el que esgrimien els psiquiatres soviètics per internar els dissidents... El lector no pot abrigar cap dubte que això és una mera relliscada ocasional, ja que aquest no era el pensament de Fuster i constituiria una calúmnia sostenir el contrari. Ho confirmen tot d’articles del recull, com ara els magnífics que dedica a la revolució islàmica de l’Iran i les conseqüències que a llarg termini hi acabaria tenint la implantació d’un règim teocràtic, un esdeveniment històric sobre el qual personatges tan lúcids com Michel Foucault van proferir veritables bajanades.
Comptat i debatut: Paul Celan detestava la llengua en què escrivia perquè era la llengua dels botxins del seu poble, començant pels de la seva família. El nostre cas, i la figura de Fuster en constitueix una il·lustració emblemàtica, seria tot just l’invers: escrivim en la llengua que el nostre poble abandona, amb la mateixa celeritat que les rates escapen d'un vaixell naufragat, i aquesta fidelitat ens la fan pagar cada dia i cada hora amb el seu olímpic menyspreu, si més no. Potser això, em dic molt sovint, és també una manera de sentir-se tractat com un jueu.

2011-10-13T00:50:00.002+14:00

Fuster penúltim

Fa uns dies, he acabat de llegir Discordances (Alzira: Bromera, 2010), l'últim recull publicat d'articles fusterians, procedent de les seves col·laboracions en la revista mèdica Jano entre el 1977 i el 1980 . El volum va precedit d'una introducció, intel·ligent i ponderada com és habitual en ell, d'Enric Sòria.
La tònica del volum ve donada pel valor desigual dels textos i la varietat dels temes tractats, que no oculta la persistència d'algunes obsessions, que hi treuen el cap ara i adès. I és precisament ací on volia arribar. Per sota de la seva magnífica destresa com a articulista de verb esmolat i intel·ligència sagaç, hi ha en Fuster un pòsit amarg de desengany, un sentiment tàcit de fracàs que es tradueix en l'abús a tort i a dret --pobre, ell que es tenia per filomarxista!-- d'allò que els marxistes anomenen "materialisme vulgar", a través de la glorificació, sempre entre embadalida i sorneguera, dels beneficis de la tecnologia. Algú va dir de Fuster que era un "Diderot de poble", i en aquests articles s'aprecia perfectament que tot el que tenia d'escriptor brillant i talentós --el seu "geni", en definitiva-- era el que l'emparentava, precisament, amb Diderot, mentre que la part més supèrflua i prescindible del seu discurs procedeix gairebé sempre del que té "de poble", d'aquest sentit comú de vol gallinaci, tan valencià per altra banda, que el porta a rebutjar el món del pensament, sense el qual no s'explicaria ni una sola línia de la seva obra.
Fa uns anys, en un paper desafortunat, algú va escriure que Joan Fuster era un intel·lectual "traïdor", en el sentit que Julien Benda atorgava al qualificatiu. A mesura que passen els anys i conec més i millor la trajectòria de Fuster i reflexiono sobre la meva pròpia experiència, em sento cada dia més temptat d'afirmar que, en realitat, va ser un intel·lectual "traït" pel context en què va viure, en el sentit més profund i brutal de la paraula. De fet, diríem, la societat valenciana no ha estat --al contrari del que fa córrrer la propaganda dels nostres manaires-- una societat traïda pels seus intel·lectuals, sinó una societat que ha traït els seus (?) intel·lectuals de totes les maneres possibles i per tots els mitjans pensables. I en això estem encara...

In partibus infidelium

2011-10-11T00:02:00.003+14:00

Un dia, K. va rebre una invitació dels eslavistes de Bucarest a participar en una trobada sobre Czesław Miłosz. El catedràtic de polonès d'aquella universitat el coneixia com a traductor del gran escriptor de Szetejnie, i va voler que hi parlés sobre el tema de les jornades. K. no havia estat mai a Bucarest i tenia molta curiositat per conèixer aquell ambient, però sobretot li feia una enorme il·lusió parlar sobre Miłosz a Romania i en polonès, cosa que interpretava com un símbol: el del màxim alliberament de les cadenes professionals que l'estaven ofegant des de feia anys, la seua llicenciatura en Filologia Catalana.

K. tenia una curiositat morbosa, també: la de veure in situ el palau més gran del món, el faraònic Palatul Parlamentului (abans Casa Republicii i Casa Poporului) en què volgué immortalitzar-se aquell personatge tan sinistre que va ser Nicolae Ceauşescu. Quan va fer a peu el trajecte entre el Bulevard General Gheorghe Magheru i el Bulevard Unirii no tenia molt clar quin seria l'impacte que li produiria aquella construcció de 350.000 metres quadrats.

De sobte, en tombar cap a l'esquerra des del Bulevard Libertaţii ho va comprendre. La clau de tot plegat no era només el luxe, l'orgull de l'autosuficiència, sinó sobretot la grandària, el volum, el "tamany". La dominació omnipotent no sap encarnar-se de cap manera que no estiga lligada a les tres dimensions tradicionals, alçària, amplària, fondària. Només allò gran imposa respecte, recorda Déu omnipresent, amenaça d'esclafar-te si no t'hi sotmets. El palau és gran perquè l'home era insignificant, i perquè s'hi fa pedra la metàfora d'un estat en què el terror no el produeix només la porra o la pistola, sinó la convicció física de la pròpia insignificància. Evidentment, qui pense que això té a veure amb alguna Ciutat de les (males) Arts i de les Ignoràncies, o amb fastuoses misses multitudinàries per a pelegrins, o amb altres fenòmens semblants, l'encerta. La seducció que aquestes formes de "grandesa" exerceix sobre els esperits resulta enorme. Per això la fascinació pel ritual catòlic (i pel papat en general) que té algun intel·lectual nostrat em suggereix amargues consideracions sobre els impulsos més secrets i invisibles de la personalitat autoritària.

Bucarest és una ciutat estranya, complexa, difícil. Hi impera un trànsit rodat agressiu, violent, extremament desagradable. La ciutat ofereix un espectacle de contrast demencial entre l'abundància de cotxes ultracaríssims (K. hi va veure per primera vegada un concessionari de Ferrari) i la misèria ambiental. La frustració en què viu el país des de fa dècades crea un ambient tan dens de gestos i enunciats que es pot tallar amb un ganivet. El terratrèmol de 1977 va ser aprofitat per arrasar bona part del centre històric, en un exercici mig involutari de desconnexió del propi passat que es pega d'hòsties amb l'immobilisme d'una societat ancorada en l'ancestralisme del món agrari. El resultat és una mena de versió cutre de Varsòvia, amb el permís dels varsovians.

Els pocs romanesos que K. hi va conèixer responen alhora a dos estereotips, el dels llatins i el dels eslaus; com si hagueren transplantat una colla de napolitans en un territori de la "gran Eslàvia"; sorollosos i gesticuladors, sentimentals i imprevisibles, hospitalaris i camorristes, immadurs, grandiloqüents, afectuosos i salvatges. Com si tingueren la intenció subconscient de confirmar el millor i el pitjor de cada estereotip. L'idioma, després d'uns dies d'aclimatació, és una mena de llatí extravagant, seductor, atractiu i exòtic. Aquest llatí bizantí invita el visitant a una ulterior curiositat.

A banda d'això, el nacionalisme latent en la població romanesa es percep ben fàcilment. No els agrada gens que se'ls considere mig eslaus; per contra, aprofiten qualsevol ocasió per proclamar l'orgull de ser "llatins". Si hi afegim la pintada "Basarabia e România", que es pot veure de tant en tant en algunes parets, les possibles analogies resulten pertorbadores, i el visitant de seguida pensa que és millor deixar-ho córrer.

(Podeu trobar alguna foto més en l'àlbum de Guirolet en flickr.)

Palek, Miłosz i més coses

2011-09-29T22:54:00.003+14:00

Vivim en "un" país on les coses valuoses a la fi sempre es volatilitzen sense deixar conseqüències, especialment conseqüències positives. Pensar en termes de continuïtat i desenvolupament de les iniciatives és, ací, una tasca inútil, un estúpid treball de Sísif. Les iniciatives respectables de vegades semblen fetes deliberadament perquè no arribin a ningú (la Bernat Metge en el 99% de la seva història, per exemple), o senzillament es dissolen per cansament, per avorriment o, pitjor encara, per dissensions entre la bona gent. I tot són flors d'un dia, bolets que surten i l'endemà s'han assecat. La constància, el treball acurat i sense pressa, la generositat, l'esforç que no defalleix, tot això sembla aliè a la gent d'aquest corral, si més no quan es tracta de les coses de la cultura.

Bé, aquesta palla mental, i les que se'n deriven, em venien al cap mentre escanejava per a vosaltres un parell d'articles molt interessants que he trobat en el núm. 12 (hivern 1987) de la revista Saber, una publicació semblant a l'espanyola Claves que va dirigir durant uns anys Josep Ramoneda. La línia d'interessos de la revista encaixa molt bé amb el que sabem del seu director. Si us explico com he arribat a trobar això encara us farà més gràcia. Durant l'últim trasllat de la unitat administrativa on treballo, fa un parell d'anys, dels responsables de la mudança (els meus caps) es va apoderar una mena de frenesí destructor i de precipitació embogida. Es van destruir molts materials i documents que certament no tenien cap utilitat, però també passà això amb una part de l'arxiu, i amb tot de materials impresos. Enmig d'aquella follia, en un racó d'un armari que ningú no obria des de feia anys, vaig trobar un arxivador amb prop d'una vintena d'exemplars d'una revista que no coneixia. "Però això... no ho puc tirar!", vaig dir. "Doncs si vols, t'ho quedes!", em respongueren. I això vaig fer. Suposo que aquesta revista ja no existeix, però en tot cas ningú no me n'havia parlat mai, no n'he vist citat cap article (és clar, vaig estudiar una "especialitat" que no s'interessa per les coses importants del món, ni pel món, ni per res), i certament no n'havia vist mai cap exemplar fins que vaig rescatar aquests de la trituradora.

Bé, prou d'historietes de romanos. Us he escanejat dos articles. El primer és "El pensament totalitari" de Petr Fidelius, pseudònim del filòleg i assagista Karel Palek (*1948), un senyor que pensava sobre coses importants, tal com fem els filòlegs de la meva especialitat (rialles de fons). Les seves reflexions lliguen molt bé amb les d'El poder dels qui no tenen poder, el magnífic llibret de Václav Havel que us vaig comentar i que em va recomanar de llegir JJC, i que us envie escanejat també. Aquesta feliç serendípia em fa pensar que en l'àmbit txec hi deu haver moltes reflexions valuoses que ens estem perdent. El segon és una entrevista amb Czesław Miłosz, que ací no necessita cap presentació, i que es titula (o "es titola", en graciosíssim malentès dels pocs hàbils en català) "Nihilisme i memòria". Meneja molta raó, el nostre amic lituanopolonès, però en alguns aspectes no puc dir que hi estigui d'acord. En qualsevol cas és interessantíssim. Tots dos articles són breus i es llegeixen en un bufit.
Ací teniu els articles:

http://www.megaupload.com/?d=LWO4XTB3

I ací, el llibre de Havel en la traducció castellana:

http://www.megaupload.com/?d=P78WQBBA

Lectures com aquestes indiquen que potser hi ha vida abans de la mort...

Club de Lectures Patieres, segona època

2011-09-26T22:11:00.003+14:00

Bé, això està més mort que la mòmia de Tutankhamon... Aquest curs promet ser el més complex i difícil que es recordarà per ací, per a uns i per a altres. M'hi incloc, naturalment, i alguns ja sabeu per què. Si faig una ullada al Club de Lectures Patieres, en el seu primer tram de recorregut, he de reconèixer que el saldo és profundament ambivalent. D'una banda, el plaer d'haver estat llegint en grup i la complicitat que això produeix, les interessantíssimes converses i debats que hem mantingut al voltant de les lectures, el fet d'aprendre a través de les opinions dels altres companys, tot això representa un enriquiment innegable per al grup i per a cadascun dels qui hi hem participat. De l'altra, la sensació de fracàs, l'absència d'alguns dels nostres millors cervells contertulians, l'ambient de solitud compartida amb només un parell de persones enmig d'un oceà d'indiferència generalitzada, la sospita d'estar fent un esforç per a no-res, tot això em resulta frustrant i confirma els pitjors temors sobre la degradació del nostre ambient humà. Però ara aquestes reflexions no duen enlloc, i el que compta és fer coses que considerem valuoses, i punt. Per tant, sense que ningú no ho haja demanat, i sense esperar cap senyal d'aprovació ni de desautorització, faig el boca-a-boca al nostre Club de Lectures i expose les idees que han circulat per al futur immediat. Després, com se solia dir, Déu disposarà.

Tenim pendents algunes propostes del curs passat, que barrejarem amb altres de més recents. Al final de cada referència, entre parèntesis, anotaré la persona que la proposa. El mes indica les tres setmanes en què faríem la lectura, i la quarta seria, com sempre, per als comentaris. Si pot ser, el primer comentari aniria a càrrec de la persona que fa la proposta. Si voleu que canviem l'ordre, ho dieu i en parlem.

OCTUBRE
Werner SOMBART, Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos. Palencia: Capitán Swing Libros, 2009. (Josep J. Conill)

NOVEMBRE
Gustau NERÍN, Blanc bo busca negre pobre. Barcelona: La campana, 2011. (K.)

DESEMBRE
Tony JUDT, Algo va mal. Madrid: Taurus, 2010. (Exemplator)

GENER 2012
Zygmunt BAUMAN, Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets, 2007 (Uno que pasaba por aquí)

FEBRER
Stefan ZWEIG, El món d'ahir: memòries d'un europeu. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. (Exemplator)

MARÇ
José VIDAL-BENEYTO, La corrupción de la democracia. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010. (K.)

Queden pendents coses com ara l'Autorretrato en un espejo convexo de John Ashbery, La espada y el crisantemo de Ruth Benedict, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies d'Enric Balaguer (aquest no ha obtingut molta unanimitat), i altres que aniran apareixent, o això espere.

Que ningú no se senta impel·lit a participar-hi per obligació, o per quedar bé, o per qualsevol altra raó espúria. Tots tenim les nostres feines, els nostres problemes, les obligacions, els problemes de temps i els problemes de desànim. El nostre grup de lectors funciona sobre dos pilars fonamentals: un, el de passar-s'ho bé fent una activitat interessant i agradable; l'altre, el de la generositat cívica de "regalar" una part del nostre temps per a una iniciativa civilitzada. Si falla un dels dos, la cosa perd sentit. No sé si és el cas, però si algú se sent dissuadit de participar-hi per raons de privacitat i de por al discurs en públic, us recorde que sempre tenim la possibilitat de restringir l'accés al blog només per als administrador. En aquest sentit, vull repetir una vegada més que el Patio Virtual no és "el blog de K.", sinó una plataforma de tots nosaltres, comunitària i cooperativa, de tot el grup d'amics. És nostre, i no pas meu, per l'amor de Déu!

Bé, ja direu coses, si voleu. Y si no, no, tal com deia el vell jurament dels reis d'Aragó...

"SUBMARINS DE BUTXACA", DE JOSEP J. CONILL

2011-07-26T08:18:00.005+14:00

Submarins de butxaca, de Josep J. Conill, es un libro de aforismos brillante y sugerente. Lo es ya desde el comienzo, cualquiera que sea el punto de partida que decidamos designar como tal: el título, el subtítulo («Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus»: toda una declaración de intenciones), la cita de E. T. A. Hoffmann que encabeza el libro (con esa interesantísima reflexión sobre la escritura, el acto creativo y el sujeto de dicho acto: el «home estrany», la «matèria peccans», el «maligne ésser») o el primer apartado, «El trenclacosques de l’eriçó», en el que el discurso se hace cargo de sí mismo antes que de otra cosa. Advertimos en estos cuatro comienzos varias características que marcan todo el libro: capacidad para mezclar lo grave y lo ligero, originalidad en el pensamiento y en la plasmación verbal, relación crítica con la tradición y pluralidad de estrategias discursivas.

Estos submarinos son de bolsillo, pero lanzan torpedos a diestro y siniestro. Es lo que corresponde a un intelectual de verdad, comprometido sólo con la honestidad del decurso del pensamiento y con lograr la exposición lingüística idónea de éste, aspecto en el que el libro brilla también a gran altura, no sólo, como ya he dicho, por el despliegue de muy diversas estrategias discursivas (extensión, tono, propósito…), sino porque a menudo no sobra ni una sola palabra. Es que, para que el dardo dé en el blanco del concepto, no tiene más remedio que moverse por un aire de palabras: al aforista, como al poeta de verdad (y aquí mucho de poesía, muchos aforismos que podrían perfectamente ser versos perfectos), no le está permitida ni la verborrea ni la imprecisión. Debe ser pensador (y hay también en este libro muchas anotaciones de filósofo, que desbordan lo que entendemos como aforismos: al fin y al cabo, el título el libro promete «submarinos», nada más), pero también artesano del lenguaje, y es difícil encontrar estas dos características juntas. Únase a ello la recurrencia de temas y de autores, a modo de arterias que transmiten la savia vital a los miembros en los que el libro se divide.

Por encima de todo ello, brilla en el libro una cosa bien difícil de encontrar, pero que es precisamente el motivo principal por el que algunos nos empecinamos en seguir recorriendo la Antártida de la Alta Cultura: eso que podemos llamar la manifestación de lo verdadero. Ésta era la cualidad que Félix de Azúa encomiaba sobre todas las demás en Dostoievksi: la grandeza estética alcanza un último punto de compleción al ponernos delante de la verdad de las cosas,la vida, la existencia. Cito el primero de los ejemplos que encuentro: «Les dues experiències més colpidores: la paraula dels absents i el silenci dels presents, quan s’entrellaçen». Hay muchos más y en todos ellos brilla la luz más refulgente de un libro espléndido.

2011-07-16T01:14:00.002+14:00

Co-incidències

encara que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat.
JORDI PUNTÍ, Els castellans

Al fil de la darrera intervenció del nostre amic K., m’agradaria introduir ací alguns comentaris a propòsit d’un llibre que acabo de llegir, en què apareixen evocades amb un accent força personal algunes de les qüestions fonamentals que hi vam discutir fa uns dies. El llibre esmentat és el següent:

Tony JUDT. El refugio de la memoria. Madrid: Taurus-Santillana, 2011.

Es tracta, com el mateix títol ja deixa entreveure, de les memòries fragmentàries, articulades en forma de breus assaigs, que el malaguanyat historiador britànic va dictar des del seu llit de malalt incurable, presoner de la paràlisi causada per l’esclerosi lateral amiotròfica que li va provocar la mort l’any passat. Deixant de banda l’interès general que per molts motius ofereix el llibre, allò que m’hi ha sobtat especialment és el fet de trobar, sobretot als capítols de la tercera (i última) part, tota una sèrie de reflexions valuoses sobre qüestions, entre d’altres, com el pensament captiu, el provincianisme vs. el cosmopolitisme, o la propensió a situar-se (geogràficament i intel·lectualment) en el marge-frontera i el tipus d’identitat que se’n deriva. Les reflexions autobiogràfiques i (auto)crítiques de Judt sobre aquest ventall temàtic resulten especialment congenials amb molts dels punts de vista que venim argumentant en aquest blog.
Els exemples es podrien multiplicar, però per no fer-ho llarg, m’acontentaré amb una única referència: la que hi apareix al capítol XX a La ment captiva (p. 187-194) de Miłosz, un tema, sens dubte, que a Judt li era tràgicament familiar, no sols des de la seva experiència d’històriador de l’Europa de la postguerra sinó inclús des d’un punt de vista literalment físic, en la mesura en què la seva ment va acabar habitant un cos inert. L’aspecte més destacable d’aquestes pàgines, al meu entendre, té a veure no tant amb la seva apreciació de La ment captiva, coincident en molts aspectes amb les lúcides reflexions que Guillem li ha dedicat, com amb un parell de detalls rellevants:
a) El fet de situar-la en el context històric i textual corresponent, això és, el de la reflexió sobre vivència del totalitarisme en forma de relat o de reflexió assagística. Vet ací una família de textos --un multidiscurs, si voleu-- de la qual, com remarcava Guillem en la seva darrera intervenció, se n’ha parlat massa poc des del punt de vista disciplinari de la sociologia, la ciència política e tutti quanti, tot i que revesteixen una importància cabdal per tal de comprendre una època que en molts aspectes encara és la nostra, malgrat les aparences. A més a més, la lucidesa i l’exemple d’aquests textos constitueix un incentiu de primer ordre a l’hora d’escometre el repte de pensar contra el pensament únic imperant, sotmès a l’estricta obediència dels mercats. Alerta: parlo de pensar i no merament d’indignar-se, activitat prou més onanista i gratuïta i, el que és pitjor, a l’abast de qualsevol dèbil mental.
b) En segon lloc, Judt hi reporta la dificultat amb què topava per explicar l’argumentació de La ment captiva als seus estudiants nord-americans. Segons sembla, no tenien gaire problemes per copsar els continguts de les novel·les de Kundera o d’Andric, o de les memòries de Kovaly o Ginsburg, però no sintonitzaven pas amb el tipus i l'estil d’argumentació de Miłosz. Tal com ho veig, aquesta mala recepció de l’obra encobreix una dissonància cognitiva preocupant, que faríem bé de no passar per alt. Més encara tenint en compte que --com molt bé hi assenyala Judt-- ara el desafiament ja no consisteix “a explicar per què la gent perdia la seva il·lusió pel marxisme; avui, l’obstacle insuperable a què hom s’enfronta és el d’explicar la il·lusió mateixa” (p. 191). D’alguna manera, crec que aquesta constatació ens ajuda a detectar les característiques de l’escenari en què ens movem: el món radicalment desencantat. És com si els pitjor malsons de Max Weber o dels pensadors de la teoria crítica haguessin esdevingut del tot reals, però per la via de la paradoxa, en la mesura en què la raó instrumental ja no es realitza a través de la burocratització progressiva del món, sinó a través de la seva reducció a valors merament economicistes, consagrada en forma de liberalització total, libertina i irresponsable.

Pensem-hi...

Lectures, Acadèmia

2011-07-01T09:54:00.004+14:00

Fa unes setmanes, durant un dels nostres dinars de conversa-riu, tal com és saníssim costum Josep J. Conill em va aconsellar unes quantes referències (cine, música, literatura i jo què sé què més) que considerava que em serien útils. La veritat és que JJC, tal com ha demostrat en aquestes tertúlies virtuals, és un brollador inacabable d'idees, lectures, suggeriments i agudeses krausianes de primera categoria. La seua situació marginal, d'outsider a recer de capelletes diverses (però també, per això mateix, solitari i relegat a un aïllament una mica asfixiant) li ha donat temps i llibertat suficients per a formar-se una cultura i un refinament del gust excepcionals. Bé, el cas és que entre aquelles incitacions o invitacions sobresortien especialment dos llibres que aparegueren a partir d'una llarga digressió nostra sobre La ment captiva de Miłosz:

Juan ORTEGA COSTA, Nuevo diálogo de las lenguas. Zaragoza: Editorial Eleusis, 1949 (reed. Instituto d'Estudios Altoaragoneses, 2001).

Václav HAVEL, El poder de los sin poder. Madrid: Ediciones Encuentro, 1990.

El tal Ortega Costa era un personatge per a mi completament desconegut, un senyor que va fer de diplomàtic i unes quantes coses més i que es va perdre pel món en exilis d'alt nivell funcionarial internacional. El Nuevo diálogo de las lenguas parteix de la referència del clàssic de Juan de Valdés, però el converteix en una reflexió sobre política actual (dels anys quaranta, s'entén). A banda de la lucidesa amb què Ortega concebia la dicotomia clàssica de verba et res, hi destaca sobretot una visió claríssima de la manera com funciona el llenguatge polític. A banda d'un llenguatge sucosíssim i d'unes idees polítiques força peculiars i gens habituals per a l'època, en el Nuevo diálogo m'han cridat l'atenció dues coses: primera, la reflexió sobre el que ell anomena "paraules-força", que coincideix amb la meua obsessió amb les "paraules màgiques": democràcia, sobirania, llibertat (i avui podríem afegir-hi terrorisme, desenvolupament, ecològic, etc.). Segona: el caràcter dialogat, i per tant antidogmàtic, del text, més encara en una època en què el vell gènere de la conversa literaturitzada sembla haver ja desaparegut. Cosa simptomàtica, tal com vaig denunciar en un llibre que no es publicarà mai.

El llibre de Václav Havel (Moc bezmocných en l'original, que he pogut fullejar en el web de l'autor), escrit l'any 1978, és senzillament una absoluta meravella, un prodigi de clarividència i d'humanitat. Sobre una base parcialment heideggeriana, Havel dedica la primera part d'aquest admirable llibret a analitzar les característiques del que ell anomena "societat posttotalitària", que no és altra que el comunisme dels països centreeuropeus en les seues últimes dècades de putrefacció. Havel, com Miłosz, no és el típic "dissident", sinó una persona amb el cap en el seu lloc i que és capaç de veure tots aquells trets del sistema que no depenen de persones concretes, sinó que formen part de les inèrcies mateixes del funcionament social. A més, realitza un estudi ben detallat dels significats del mot "dissident" (ell no se'n considera), i examina també l'estat de coses a la Txecoslovàquia del seu moment. El missatge de Havel és que l'alternativa entre la reforma del sistema i el canvi de sistema és un pseudoproblema, perquè cap canvi d'aquesta mena no pot substituir el que ha de ser una revolució prèvia: la revolució existencial en cadascuna de les persones, el canvi en les maneres de relacionar-se amb els altres i de viure, en la línia del "treball minuciós i ben fet" que demanava Masaryk. No cal dir que en la reflexió de Havel trobem ecos existencialistes, situacionistes i d'altres. Però el que em sembla prodigiós és la incondicionalitat de la seua anàlisi i la profunditat de la seua proposta, que en molts aspectes és ben actual. De veritat, l'he llegit amb emoció i amb una enorme enveja per un país que ha estat capaç de tenir un president com aquest senyor (tot i que el seu successor siga un mamarratxo, com si diguérem "per compensar"). La referència ddel Plató de La república és inevitable. Com m'agradaria tenir un president així!

***

Aquestes dues felicíssimes lectures, i el fet que procedesquen d'un amic i contertulià, m'han fet pensar en els atzars de la nostra supervivència cultural al marge de l'acadèmia, i sovint contra ella. La quantitat de porqueries que m'han fet llegir en aquesta vida acadèmica sobre la política noucentista de la Mancomunitat, i ningú no m'havia dit encara que aquestes 130 pàgines havelianes t'ensenyen més sobre política i vida que tota la filologia catalana en peça! Fa uns dies vaig escriure, en un correu per a uns amics: "Jo, amb el rotllo acadèmic, per raons òbvies no hi tinc res a veure i cada vegada em repel·leix més." És cert, però és fals. O injust. Com totes les coses importants, l'Acadèmia és ambigua, ambivalent: d'una banda et dóna una formació substantiva, t'ensenya a parlar de les coses amb rigor, a documentar-te i a treballar ordenadament; de l'altra, però, et castra, et limita a allò que l'acadèmia ha aconseguit fagocitar, estandarditza la teua producció intel·lectual dins uns motles asfixiants, et converteix en un robot que caga notes a peu de pàgina, bibliografies i, sobretot, hipòtesis de risc zero. Per si això és poc, en el món actual, i cada vegada més, l'Acadèmia prioritza els estudis que et poden convertir en carn de canó del sistema productiu, mentre que els estudis considerats inútils desapareixen i es refugien a poc a poc en grups extraacadèmics (recordem la novel·leta de Bradbury?). Al mateix temps, la major part dels atacs que pateix l'Acadèmia procedeixen o bé dels frustrats que no hi van accedir o bé d'un cert irracionalisme arbitrari i, en el fons, criptofeixista. I jo, ingenu de mi, sospite que no hi ha intel·lecte sense l'Acadèmia i, alhora, no hi ha intel·lecte dins l'Acadèmia. Una vegada més, "ni contigo ni sin ti".

Lowenthal, segona (i tercera) part

2011-06-21T22:20:00.001+14:00

Les darreres setmanes han estat tan difícils, tan dures, que he hagut d’interrompre la lectura seguida de les parts segona i tercera del llibre de Lowenthal. El resultat d’aquesta discontinuïtat és devastador: cada vegada que hi entrava, oblidats els passatges anteriors, em feia l’efecte d’entrar en un llibre nou. Per això, i perquè no estic com per a concentrar-me en les coses, aquest comentari serà desballestat i sense nervi.

I justament la segona part comença amb algunes de les pàgines que més m’interessaven del llibre. De fet, trobe que la lectura m’ha resultat profitosa sobretot en els punts més fenomenològics, els que descriuen el passat com a fenomen de consciència. Per això lamente que un dels defectes d’aquest llibre siga la poca presència d’aquest tipus de reflexions, substituïdes per una quantitat abassegadora d’exemples i més exemples —la immensa majoria dels quals són privatius del món anglosaxó, i quasi sempre tan específics que un lector “de fora” no els veu la gràcia per enlloc. Aquesta prolixitat d’exemples deu tenir a veure amb allò que comentava JJC el mes passat sobre la redacció del llibre a partir d’un fitxer... Però Lowenthal esbossa moltíssims temes de gran interès que, desenvolupats convenientment, donen per a bona cosa de reflexions. Per posar-ne només uns quants: les relacions entre el record i la identitat personal, la desaparició dels referents clàssics en l’educació contemporània (more of the same), la dialèctica entre la reproductibilitat i la devaluació (seguint els passos de Benjamin i la teoria sobre l’aura), la historicitat del conservacionisme de restes del passat (l’original parla de relics, i el traductor, tan respectable pels seus treballs sobre Max Weber, ací fa un treball bunyolesc i sempre hi posa reliquias, quan hauria estat molt més adient restos o vestigios), la nostra relació complexa amb els anacronismes, la reinvenció permanent del passat, la connexió tan nietzschiana entre l’obsessió històrica i la falta de vitalitat i de creativitat actuals (o, derivada d’aquesta, la que uneix la passió passatista i historiocèntrica amb la ideologia reaccionària), la fotografia com a forma de memòria, la dualitat memòria / història (ara ben present amb tot el tema de la memòria històrica), la percepció clara i distinta de l’ordre temporal —de la successió ordenada d’anys, segles i mil·lennis— en relació a l’alfabetització (és a dir, l’absència de percepció històrica en la majoria de les ments poc cultivades), etcètera. Respecte d’aquest darrer tema, preciós i poc explorat, podria afegir al llibre una anècdota personal, gens anglosaxona, per tant. Fa dècades, durant una conversa sobre restes històriques, mon pare em digué que prop d’un revolt de la carretera que unia Benaguasil i Benissanó hi havia una nòria “antiquíssima, de l’època dels moros”. Jo, pensant que es devia tractar d’algun marcador de terme d’època foral, vaig agafar la Mobylette i cap allà. Després de trobar inesperadament una era que devia tenir segles d’antiguitat (bonus!), vaig veure, efectivament, restes del mecanisme d’una nòria. “Fundiciones Ferrer. Valencia”, deia allà. Quan li ho vaig retraure, la resposta de mon pare va ser: “Com a mínim és antiga! I les coses antigues solen ser de l’època dels moros”. Ell havia llegit Nosaltres els valencians, però evidentment la data d’expulsió dels moriscos (1609) té per a ell el mateix contingut “real” que la de formació del Regne (1238) o que la fi del Pleistocè (fa 12.000 anys). Quan la idea de continuïtat articulada no està clara, tot el passat històric és un magma temporal indistint. Molt interessant. I d’això també parla Lowenthal.

La feblesa del seu marc diguem-ne “filosòfic” es percep en alguns usos poc correctes del terme “passat”. Dir, com diu Lowenthal, que el present (és a dir, nosaltres) “canvia el passat” em sembla una manera una mica inepta de dir les coses. Ell es refereix a la nostra capacitat de transformar a discreció la nostra idea sobre el passat, o si voleu la nostra descripció o la nostra percepció del passat. Entenc que dir-ho així, correctament, dificultaria la redacció del text i faria menys atractius alguns epígrafs. Però quan un està una mica familiaritzat amb la idea del temps relativista (la dels físics, vull dir, no la dels mamarratxos), aquesta manera de parlar del passat invita a esbossar un somriure sardònic.

En resum, i en la mesura que es pot resumir així una lectura de sis-centes pàgines: El pasado es un país extraño és un llibre que, llegit sense pressa i sense pretensions, incita a reflexionar sobre la quantitat infinita d’aspectes que té la nostra manera de percebre, pensar i “viure” el passat, el pas del temps. Si hagués de subratllar una gran virtut d’aquest llibre diria que és la seua capacitat d’esborrar en el lector tot indici de relació ingènua amb el passat i amb la història. Després de llegir aquest llibre, s’ha de ser molt torròs per a repetir mecànicament les idees rebudes (recordem-ho: ningú no en té de pròpies, en tot cas en té de fixes; Fuster dixit) sobre la tradició, el record, la història, les restes materials del temps, la perennitat del passat, etcètera. Per a desfascinar va molt bé, i això, en la meua opinió, és bo.

***

El mes que ve, si queda algú interessat per aquestes coses, havíem quedat que llegiríem i comentaríem el preciós llibre d'aforismes de JJ Conill Submarins de butxaca (Lleida, Pagès Editors).

2011-06-07T11:38:00.004+14:00

Música i memòria

Llegint El pasado es un país extraño, de David Lowenthal, i les seves reflexions sobre la historicitat de la consciència de la memòria com a clau per a la identitat del jo, se m'ha ocorregut que una de les grans diferències que separa la música romàntica de la música anterior rau, precisament, en la capacitat evocadora que l'acompanya. Sí la cosa és realment així i no es tracta d'una falsa apreciació o d'una mera boutade, estaríem al davant de la transformació de la música en un veritable "corrent de consciència", en el sentit més ple de la paraula. S'obriria així un abisme entre l'època en què aquesta consciència encara no havia quallat i l'assumpció conscient (beethoveniana?) de la música com a instrument expressiu de una individualitat, que aspira(va) a compartir les seves experiències amb d'altres individualitats, a través de la utilització evocativa del material sonor. Potser estic dient disbarats, però no hi ha alguna cosa d'això? Per cert, l'eclosió contemporània d'una música que sovint rebutja orgullosament la temptació evocativa --estic pensant, per exemple, en el jazz o en les peces d'Stravinski, però el fenomen s'agreuja quan ens referim a la música de discoteca--, no constitueix un indici més de la desintegració foucaultiana de "l'home" tal i com havia cristal·litzat en el pensament humanístic?

El passat és un país estrany

2011-05-26T07:14:00.001+14:00

Indubtablement, Past is a Foreign Country és un llibre ben interessant. Ja ho sabia de fa anys, quan alguns contertulians i jo vam estar comentant-ne alguns passatges de la introducció. Leo Lowenthal, un geògraf amb una curiositat enciclopèdica i amb una intel·ligència admirable, hi desglossa ordenadament la immensa riquesa de matisos que presenta el seu tema, la diversitat de relacions entre les persones i el passat, ambdós termes entesos en un sentit força ampli i inclusiu. La primera part, que comento ací com a lectura d'aquest mes, es dedica a les maneres com necessitem el passat.

Lowenthal passa revista a una copiosa llista de tòpics associats al passat, tot sovint contradictoris entre ells: el passat com a tradició, els atributs de prestigi que s'hi associen (la respectable antiguitat de les coses, la continuitat, el passat com a heretatge, etc.), els beneficis que aporta el passat (el passat ens és familiar, ens dota d'identitat, ens orienta i ens enriqueix, serveix com a forma d'escapisme, dóna validesa als nostres esquemes), etcètera. En tots aquests punts, i fins on ha arribat la meva lectura —ja entrada la segona part, que comentaré el mes vinent—, Lowenthal actua com un sistematitzador d'informacions disponibles, sempre des d'una mirada més descriptiva que no pas creativa. Aquest és, probablement, el punt feble del llibre, que no proposa cap teoria atrevida i excitant sinó que es limita a exposar el que hi ha, i a adornar-ho amb un aparell d'exemples suficientment satisfactori. L'autor, al capdavall, no escriu com a filòsof ni com a sociòleg, i ningú li pot demanar que ofereixi més del que dóna, que en realitat és molt.

M'ha resultat de molt amena lectura el capítol dedicat a les formes com «consumim» la vellesa, tant en les persones com en les coses. No es tracta només de la nostra relació contradictòria amb les coses velles —ara adorant-les, ara rebutjant-les—, perquè en realitat la vellesa desperta actituds diferents segons de què es tracti i segons el context. Dos aspectes destaquen en la seva exposició, al meu parer: primera, les analogies orgàniques que inunden el nostre llenguatge inevitablement, i que inconscientment ens fan aplicar atribucions de vitalitat i decadència orgàniques a coses inerts i fins i tot a conceptes i nocions; i, segona, la vellesa estètica, la pàtina, tot un món de símbols, judicis i prejudicis veritablement bigarrat i apassionant. Reconec que en aquest capítol em vaig recordar d'un que jo conec, tan viciosament addicte a la nostàlgia conservadora pel passat que reprocessa les seves fotos per donar-los una tonalitat sèpia que no tenien... una perversió que es contagia, per cert...

Lowenthal dedica un capítol extraordinari a analitzar quatre exemples de la lluita entre els antics i els moderns: la famosa Querelle (història que conec bé, per raons que alguns potser recordareu), la Il·lustració, l'Anglaterra victoriana i els EUA després de la seva fundació. La secció més impressionant és, en la meva opinió, aquesta darrera, on es concentren tantes duplicitats, tantes contradiccions i tantes tensions que sembla com un veritable microcosmos on estudiar a fons el ni contigo ni sin ti, que també m'obsedeix de fa anys. S'ha de dir que l'autor es mou amb una extraordinària perícia en aquest capítol tan complex.

En resum, tot i que reconec que tenia una imatge (prejudiciosa) ben diferent d'aquest llibre, he de dir que no m'ha decebut sinó que em sembla una lectura molt agradable i instructiva.

Una imatge, cinc fotos

2011-05-21T06:59:00.003+14:00

Un dels poemes clàssics, "canònics", de Czesław Miłosz és Ars poetica?, del volum Ciutat sense nom (Miasto bez imienia, 1969). Ací us propose cinc versions que he hanat recollint, dues de catalanes, dues de castellanes i una en anglès, per si teniu ganes de comparar-les i dir-ne la vostra opinió si voleu i us interessa (Exemplator, no mires la chuleta!). A mi m'agrada molt el poema original, amb la tonalitat meditativa que li dóna el seu ritme alhora sever i quasi conversacional. Comparar els esforços dels traductors també és molt alliçonador. Us copie l'original en darrer lloc. Pur vici literari!

TRADUCTOR 1

Sempre enyorava una forma de més cabuda,
que no fos massa poètica ni massa prosaica
i que permetés entendre's sense exposar ningú,
ni l'autor ni el lector, a la tortura d'un ordre superior

En l'essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent:
Desperta en nosaltres coses que no sabíem,
així que parpellegem, com si saltes de nosaltres un tigre
i estigués il·luminat, colpejant-se els costats amb la cua.

Per això amb raó es diu quer un daimon dicta la poesia,
tot i que s'exagera afirmant que de segur és un àngel.
És difícil entendre d'on surt aquest orgull dels poetes
si, veient la seva flaquesa, més d'un cop s'avergonyeixen.

Quina persona comprensible vol ser súbdit dels dimonis,
que actuen amb ell com si estiguessin a casa, parlen un munt de llengües
i, si no en tinguessin prou robant-li els llavis i la mà,
proven per a llur comoditat canviar-li el destí?

Atès que avui es valora el que és malaltís,
algú pot pensar que solament faig broma
o que he trobat una nova manera
per alabar l'Art amb l'ajut de la ironia.

Hi va haver un temps en què llegir sols llibres savis
ajudava a suportar el dolor o la desgràcia.
Amb tot, això no és el mateix que endinsar-se en mil
obres provinents directament d'una clínica psiquiàtrica.

I, amb tot, el món és un altre que no pas ens sembla
i nosaltres som altres que no en el nostre deliri.
La gent, per tant, manté una honestedat silenciosa,
Guanyant-se així el respecte dels consanguinis i veïns.

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romantre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que aquí explico, hi estic d'acord, no és poesia.
Perquè és permès d'escriure poemes rarament i amb desgana,
sota una pressió insuportable i sols amb l'esperança
que bons esperits, i no dolents, tinguin en nosaltres l'instrument.

TRADUCTOR 2

Sempre he anhelat una forma més capaç,
que no fos ni massa poesia ni massa prosa
i permetés entendre's sense exposar ningú,
ni l'autor ni el lector, a turments de rang més alt.

En l'essència mateixa de la poesia hi ha quelcom d'indecent:
sorgeix de nosaltres una cosa que no sabíem que hi era,
i així, parpellegem, com si saltés de nosaltres un tigre
i estigués a la llum, batent-se els flancs amb la cua.

Per això hom diu, amb raó, que dicta la poesia un dèmon,
per bé que exagera qui sosté que sens dubte és un àngel.
Costa d'entendre d'on surt aquest orgull dels poetes
si els fa vergonya sovint que es vegi llur feblesa.

¿Quina persona sensata voldrà ser un reialme de dèmons,
que s'hi comporten com a casa seva, que hi parlen molts llenguatges,
i, com si no els bastés a robar-li boca i mans,
miren de canviar-ne els destins per llur comoditat?

Com que avui es valora tot el que és malaltís,
algú pot pensar que només faig broma
o bé que m'he enginyat una altra manera
de glorificar l'Art amb l'ajut de la ironia.

Hi hagué un temps en què hom llegia només llibres savis
que ajudaven a suportar el dolor o la dissort.
Això, però, no és el mateix que mirar-se mil
obres procedents directament de clíniques psiquiàtriques.

I és que el món és diferent de com ens sembla
i nosaltres no som com en el nostre desvari.
La gent, doncs, manté una callada Honradesa,
i així es guanya el respecte de familiars i veïns.

Aquest profit té la poesia, que ens recorda
com és difícil continuar sent la mateixa persona,
perquè casa nostra és oberta, sense la clau al pany,
i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que explico aquí, d'acord, no és poesia.
Perquè és llegut fer versos poc sovint i a desgrat,
sota una coacció insuportable i només amb l'esperança
que serem l'instrument dels bons esperits, no pas dels dolents.

TRADUCTOR 3

Siempre sentí la nostalgia por una forma más capaz,
que no fuese demasiado poesia ni demasiado prosa
y que permitiera la comprensión sin exponer a nadie,
ni al autor ni al lector, a torturas de orden superior.

En la esencia misma de la poesía hay algo indecente:
surge de nosotros algo que ni sospechamos que estuviera allí,
parpadeamos entonces, como si un tigre saltara de nosotros,
firme en la luz, la cola golpeando sus costados.

Por eso justamente se dice que la poesía está dictada por el demonio,
aunque se exagera al sostener que debe tratarse de un ángel.
Es difícil comprender de dónde viene el orgullo de los poetas
si a veces sienten vergüenza por ser visible su debilidad.

¿Qué hombre razonable aceptaría ser territorio de demonios
que se comportan en él como en casa propia, hablando múltiples lenguas,
y que, no satisfechos de robarle la boca y la mano,
tratan, por comodidad propia, de cambiarle el destino?

Pero lo que es morboso recibe hoy mucho aprecio;
cualquiera podría pensar que sólo estoy bromeando
o que he encontrado algún nuevo modo
de alabar el Arte sirviéndome de la ironía.

Hubo un tiempo en que se leían sólo los libros sabios
que ayudaban a soportar el dolor y la desgracia.
Esto, sin embargo, no es lo mismo que hojear mil obras
que provienen directamente de una clínica psiquiátrica.

Además, el mundo es distinto de lo que parece,
y nosotros somos distintos de nuestro farfullar.
La gente conserva entonces una silenciosa honestidad
conquistando así el respeto de los parientes y del vecindario.

La utilidad de la poesía está en recordarnos
que es difícil seguir siendo la misma persona,
porque nuestra casa está abierta, su puerta, sin llave,
y los huéspedes invisibles salen y entran.

Lo que aquí digo no es, de acuerdo, poesía.
Porque es lícito escribir versos rara vez y sin ganas,
bajo un apremio insoportable y sólo con la esperanza
de que los espíritus buenos, no malignos, hagan de nosotros un instrumento.

TRADUCTOR 4

Siempre añoré una forma más amplia
que no fuera demasiado poesía ni demasiado prosa
y permitiera entenderse sin comprometer a nadio,
ni al autor ni al lector, a tormentos de orden superior.

En la esencia de la poesía hay algo indecente:
brotan de nosotros cosas que no intuíamos tener,
así que pestañeamos como si de nosotros saltara un tigre
y estuviera iluminado golpeándose los flancos con la cola.

Con razón se dice que es un daimonion quien dicta la poesía
pero se exagera al afirmar que debe de ser un ángel.
Difícil es entender de dónde surge el orgullo de los poetas
si más de una vez se avergüenzan de que sus flaquezas sean visibles.

¿Qué persona juiciosa querría ser un estado de los demonios,
que lo rigen como en su casa, hablan muchas lenguas
y, por si no bastara, le roban sus labios y sus manos,
intentando, para comodidad propia, cambiar su destino?

Como que lo enfermizo hoy es valorado
alguien puede pensar que sólo estoy bromeando
o que he encontrado una nueva manera
para alabar el Arte con la ayuda de la ironía.

Hubo un tiempo en que se leían sólo libros cultos
que ayudaban a soportar el dolor o la desgracia.
Pero esto no es lo mismo que adentrarse en mil
obras directamente de una clínica psiquiátrica.

Y con todo, el mundo es diferente a como nos parece,
y nosotros somos diferentes a nuestros devaneos.
Así que la gente conserva una honestidad silenciosa
consiguiendo asó el respeto de vecinos y allegados.

Ésta es la utilidad de la poesía, que nos recuerda
cuán difícil es seguir siendo la misma persona,
pues nuestra casa está abierta, sin llaves en la puerta,
e invisibles huéspedes entran y salen.

De acuerdo, lo que explico aquí no es poesía.
Porque un poema se escribe raras veces y con desgana,
bajo una presión inaguantable y sólo con la esperanza
de que buenos y no malos espíritus nos tengan como instrumento.

TRADUCTOR 5

I have always aspired to a more spacious form
that would be free from the claims of poetry or prose
and would let us understand each other without exposing
the author or reader to sublime agonies.

In the very essence of poetry there is something indecent:
a thing is brought forth which we didn'nt know we had in us,
and stood in the light, lashing his tail.

That's why poetry is rightly said to be dictated by a daimonion,
though it's an exaggeration to mantain that he must be an angel.
It's hard to guess where that pride of poets comes from,
when so often they're put to sham by the disclosure of their frailty.

What reasonable man would like to be a city of demons,
who behave as if they were at home, speak in many tongues,
and who, not satisfied with stealing his lips or hand,
work at changing his destiny for their convenience?

It's true that what is morbid is highly valued today,
and so you may think that I am only joking
or that I've devised just one more means
of praising Art with the help of irony.

There was a time when only wise books were read,
helping us to bear our pain and misery.
This, after all, is not quite the same
as leafing through a thousand works fresh from psychiatric clinics.

And yet the world is different from what it seems to be
and we are other than how er see ourselves in our ravings.
People therefore preserve silent integrity,
thus earning the respect of their relatives and neighbors.

The purpose of poetry is to remind us
how difficult it is to remain just one person,
for our house is open, there are no keys in the doors,
and invisible guests come in and out at will.

What I'm saying here is not, I agree, poetry,
as poems should be written rarely and reluctantly,
under unbearable duress and only with the hope
that good spirits, not evil ones, choose us for their instrument.

ORIGINAL

Zawsze tęskniłem do formy bardziej pojemnej,
która nie byłaby zanadto poezją ani zanadto prozą
i pozwoliłaby się porozumieć nie narażając nikogo,
autora ni czytelnika, na męki wyższego rzędu.

W samej istocie poezji jest coś nieprzystojnego:
powstaje z nas rzecz, o której nie wiedzieliśmy, że w nas jest,
więc mrugamy oczami, jakby wyskoczył z nas tygrys
i stał w świetle, ogonem bijąc się po bokach.

Dlatego słusznie się mówi, że dyktuje poezję dajmonion,
choć przesadza się utrzymując, że jest na pewno aniołem.
Trudno pojąć skąd się bierze ta duma poetów
jeżeli wstyd im nieraz, że widać ich słabość.

Jaki rozumny człowiek zechce być państwem demonów,
które rządzą się w nim jak u siebie, przemawiają mnóstwem języków,
a jakby nie dosyć im było skraść jego usta i rękę
próbują dla swojej wygody zmieniać jego los?

Ponieważ co chorobliwe jest dzisiaj cenione,
ktoś może myśleć, że tylko żartuję
albo że wynalazłem jeszcze jeden sposób
żeby wychwalać Sztukę z pomocą ironii.

Był czas, kiedy czytano tylko mądre książki
pomagające znosić ból oraz nieszczęście.
To jednak nie to samo co zaglądać w tysiąc
dzieł pochodzących prosto z psychiatrycznej kliniki.

A przecie świat jest inny niż się nam wydaje
i my jesteśmy inni niż w naszym bredzeniu.
Ludzie więc zachowują milczącą uczciwość,
tak zyskując szacunek krewnych i sąsiadów.

Ten pożytek z poezji, że nam przypomina
jak trudno jest pozostać tą samą osobą,
bo dom nasz jest otwarty, we drzwiach nie ma klucza
a niewidzialni goście wchodzą i wychodzą.

Co tutaj opowiadam, poezją, zgoda, nie jest.
Bo wiersze wolno pisać rzadko i niechętnie,
pod nieznośnym przymusem i tylko z nadzieją,
że dobre, nie złe duchy, mają w nas instrument.

Berkeley, 1968

Cròniques

2011-05-11T01:02:00.002+14:00

Per no pertorbar el ritme normal del Patio Virtual, i per no emporcar les bústies de correu electrònic dels amics, he creat un blog provisional, una mena de dietari semipúblic on faré anotacions sobre el festival Milosz i més coses. De moment encara no he pogut penjar-hi fotos, però tot arribarà. Es diu "Krònikes Krakowianes":
http://kronikes.blogspot.com/
Qui tinga curiositat que hi entre, i qui no, que no. Quan torne a Foios el tancaré.
Estamos trabacando, perdonen las molèstias.

Començant pels meus carrers

2011-05-07T09:02:00.001+14:00

No sé quantes vegades he matinejat per anar a un aeroport i volar cap a Cracòvia: senzillament n’he perdut el compte. Supose que desenes de vegades, potser un centenar i tot. Els contertulians sabeu que hi vaig viure durant cinc anys, hi vaig fer el doctorat, hi vaig aconseguir l’única plaça de docent universitari que he tingut en la meua vida, etcètera. Em conec millor Cracòvia que València, sé on han desaparegut botigues conegudes i on hi ha negocis nous, podria anar pels seus carrers amb els ulls tancats, i ara, passat el temps, he hagut d’assumir que a Cracòvia mai no podré ser un turista. La relació amb ella és massa íntima. Tot i que pot ser una ciutat extremadament dura, m’estime Cracòvia molt més que València, sí, però precisament per aquesta familiaritat (en sentit figurat i literal) anar allà no té res d’especial per a mi. És una cosa que necessite fer almenys una vegada a l’any, però entra dins de la més prosaica normalitat. És gairebé una rutina.

En canvi, aquesta vegada és diferent. Sent una espècie d’ofuscació afectiva, i no és per la meua natura de sentimental reticent. Demà vole cap a la meua ciutat per passar-hi una setmana llarga, perquè participaré en el Seminari de Traductors emmarcat en els fastos del Festiwal Miłosz 365, dedicat a aquell enorme escriptor per causa del qual vaig “exiliar-me” i vaig aprendre polonès, per acabar traduint un llibre que m’havia trasbalsat, La ment captiva. Ho vaig sol·licitar, m’hi van admetre, i em paguen totes les despeses. Mai no havien estat tan generosos amb mi, els polonesos. El centenari del naixement del iaio deu haver desfermat una certa eufòria. El fet que m’hagen admès en aquesta celebració, el fet de dedicar-me durant set dies a Miłosz, matí, vesprada i nit, entre escriptors, traductors i la plana alta dels polonistes i dels amics del iaio, em posa tan tou que he de fer esforços per moderar l’entusiasme.

Hi ha un contertulià que té molt a veure amb tot això. No vull assenyalar amb el dit. Com que “qui no és agraït és un malparit”, cada vegada que vaig a Polònia li compre un llibre. És una vella tradició, que no pense trencar mentre em quedarà un bri de consciència. Tot i que a vegades li porte llibres que ja té, accident que em fa sentir especialment ridícul. La causa de tot plegat és un llibre, un assaig escrit per un poeta en una llengua que mai de la vida no m’hauria imaginat que aprendria. Mireu que curiós, quina perversió més estranya.

Cracòvia, com és natural, m’acollirà com sempre: amb indiferència. Les ciutats no tenen atributs humans. No surten a rebre’ns quan baixem de l’avió. No les podem saludar. No els podem donar records en nom d’altri. Això ja ho sé. Però aquesta retrobada m’excita de manera insensata, i ara ja sé per què. Perquè, en cert sentit i d’una certa manera, es tanca un cercle iniciat fa una dotzena d’anys. La ciutat estarà literalment ocupada per estudiosos de la seua obra, els llibres de i sobre Miłosz ompliran prestatges de les llibreries, i fins i tot s’ha construït un “Pavelló Miłosz” a Plac Szczepański, un lloc que em porta molt bons records perquè allà vaig aprendre a parlar polonès. Tot plegat serà abassegador i obsessiu. Però jo, veges tu!, hi estic encantat.

Inside Job

2011-05-03T00:20:00.002+14:00

Us vaig dir que faria un comentari l'endemà. Perdoneu el retard.

Inside Job és un documental molt interessant. Tal com resumia Paco l'altre dia, la primera meitat de la pel·lícula no resulta gens apassionant, per l'aridesa del tema que tracta (la creació dels "derivats" per part de l'economia financera, etc.) i pel caràcter estrictament convencional del muntatge de la pel·lícula. Però la cosa comença a enlairar-se quan esclata la bombolla financera i, per tant, la crisi global. A partir d'aquest moment, el collage d'extractes de notícies, entrevistes interrompudes a instància dels entrevistats mateixos, explicacions trepidants, etc. es posa cada vegada més interessant. M'agraden especialment els moments en què l'entrevistador posa els entrevistats entre l'espasa i la paret. I al final, tal com demostra la pel·lícula, resulta que an l'administració del "progressista" Obama tornen a ocupar els llocs de màxima responsabilitat econòmica els mateixos que, amb les seues polítiques de desregulació, havien portat al desastre tota la resta del món. Impressionant.
Efectivament, Inside Job reserva una de les hòsties més apoteòsiques (i més amargues) per als representants acadèmics de la disciplina dels diners, els economistes. Que l'economia és una estafa acadèmica a càrrec de comptables sicaris és cosa que molts sospitem des de fa temps; però veure com els càtedros de Columbia, Stanford, Berkeley o Harvard es fan multimilionaris assessorant els grans monstres financers resulta senzillament al·lucinant. Tot allò de l'"objectivitat acadèmica" i cuentos chinos semblants sembla una broma de mal gust en comparació amb això. La imatge que se m'ha quedat gravada en el cervell és la del supercatedràtic que havia lloat el sistema bancari islandès; ¿a partir de quina informació? "De coses que et diuen, de converses, de la confiança en el Banc Central Islandès"... I t'entren unes ganes irreprimibles de triturar-lo a hòsties.

En fi, que no està gens malament. Per descomptat que et queda en el pap la sospita que hi ha més factors i més històries al voltant de la crisi, que no apareixen en aquesta pel·lícula, però vaja, em sembla que ja és molt i ja és prou.

Wallraff i les misèries

2011-04-27T10:54:00.004+14:00

Bé, això ja sembla l'acompliment d'una profecia. D'acord, em faig càrrec de la situació i encete jo mateix els comentaris sobre Con los perdedores del mejor de los mundos, de Günter Wallraff. Ja vindran temps millors. And if not, not.

A Alemanya, Wallraff és tota una institució des de fa dècades. Recorde l'impacte que em va causar, ja fa un quart de segle, Cap de turc, el llibre i el documental. Un senyor capaç de jugar-se-la disfressant-se per veure i descriure com funciona el clavegueram d'una societat benestant i benpensant no és qualsevol cosa. Tots els països europeus viuen en aquesta "perpètua somnolència digestiva" de la convicció narcisista sobre la bondat intrínseca del sistema en què vivim, sobre com som de justos i de bons en comparació amb els desgraciats dels països marginals o dels de la competència. Aquest somnambulisme moral és especialment revoltant, i resulta comprensible que provoque reaccions exagerades, maximalistes i fanàtiques entre els qui es revolten. Wallraff és el gran especialista a detectar, documentar i denunciar les injustícies sobre les quals es basa la seua (nostra societat).

Con los perdedores... és una traducció inepta d'un joc de paraules en realitat intraduïble, Aus der schönen neuen Welt (literalment "Des del bell nou món"), que parajraseja amargament tant el vals més famós del món (An der schönen, blauen Donau) com, sobretot, el títol de la també cèlebre antiutopia, distopia o utopia disfòrica d'Aldous Huxley (Brave New World, al. Schöne neue Welt). No és una informació sobrera, perquè respecte del valset (i del que el valset arrossega) implica un sarcasme ferotge, mentre que la referència al món alienat de Huxley és ja un judici de valor respecte del que descriu. Per a Wallraff, efectivament, aquest món d'alegria burgesa, de tartufisme arrebossat de sentimentalisme, aquesta societat de benestar conservadora i consumidora és (o amaga a la seua base) un món d'opressió, d'abús, de misèria maquillada o directament oculta sota l'estora.

En realitat, Con los perdedores és una miscel·lània d'investigacions diverses. Diferents pel que fa al tema, al to, i fins i tot pel que fa a l'estil. Heus-ne ací la llista: les actituds sobre els negres que la bona educació ordena dissimular, la vida cruel dels captaires i altres persones sense sostre, l'alienació dels teleoperadors, la producció de panets per a Lidl en estat d'esclavitud, els comportaments sanguinaris de l'alta cuina, la robotització de les persones en la multinacional de cafeteries Starbucks, el mobbing empresarial en Deutsche Bahn (els ferrocarrils) i els advocats especialitzats en la destrucció de sindicalistes. Moltes històries diferents, temes variats però amb una cosa en comú: la misèria moral, l'alienació, la injustícia, darrere d'una cortina de civilització i benestar.

Wallraff arriba a l'extrem de disfressar-se de negre, de negre-negre, amb assessors i tot, d'una manera que als nostres ulls resulta fins i tot una mica grotesca, però que va ser convincent per a la gent que el periodista posava a prova. Fer-se passar per captaire, per teleoperador i per treballador d'una "panificadora" també és una proesa, però en la resta d'investigacions Wallraff treballà a partir de testimonis. Per tant, es tracta d'investigacions ben heterogènies pel que fa al mètode. I també l'estil canvia al llarg del llibre: des d'uns primers capítols molt fluids i atractius fins a pàgines en què el nivell de presentació formal i d'argumentació baixa notòriament, com és el cas de Deutsche Bahn i del restaurant Wartenberger Mühle. Quan vaig comprar el llibre, sabia que no me les havia amb una peça de valor literari, i per això no m'ha estranyat trobar-me novament, tants anys després, aquesta prosa poc agraciada de l'autor.

He suggerit abans que Wallraff és tota una institució, i aquest llibre ho demostra: la gent es posa en contacte amb ell --que pel que sembla és molt accessible--, li explica les seues desgràcies, Wallraff en fa tema d'investigació, en publica els resultats, es produeix un escàndol i les institucions actuen per corregir la situació, almenys cosmèticament. Aquesta és la dinàmica, en poques paraules. I no puc deixar de sentir admiració per una societat civil tan sana que practica la retroalimentació entre les institucions i la discussió pública, entre la consciència ciutadana i la responsabilitat institucional. D'ací la importància de la figura de Wallraff i de les seues publicacions, que mai no passen desapercebudes. Bé, hi ha qui diu que ell no fa tota la feina, sinó que aprofita el treball d'una colla de negres (en sentit figurat) que redacten el que després presenta com a propi. No sé si això és cert, i per al cas fa canviar poc les coses.

Con los perdedores no descobreix cap Mediterrània. La seua funció no és el descobriment, sinó més aviat el desemmascarament o la demostració del que ja se sospitava. En aquest aspecte, em trac el barret i li reconec coratge i compromís amb uns valors que compartesc. De tota manera, sospite que talla curt. No tinc proves fefaents que ho demostren, però crec que el que Wallraff aireja és només l'epidermis de la putrefacció. Ací és on la literatura va més enllà, probablement, o més ençà de la realitat. Posem per cas: si Wallraff haguera volgut fer un reportatge sobre la corrupció immobiliària al País Valencià, el resultat hauria quedat més a prop d'un reportatge tipus Informe semanal que no de la cruesa feridora de la ficció d'un Crematorio, grandíssima novel·la del nostre compatriota Rafael Chirbes. És una hipòtesi, que no defensaré a peu i a cavall, però crec que prop queda l'assumpte.

En tot cas, per a lectors interessats pel periodisme valent sobre alguns punts foscos del planeta europeu, trobe que Con los perdedores és un llibre molt valuós. Se'n poden debatre molts aspectes, però indubtablement té les meues simpaties.

Si algú té ganes de morbo i sap prou alemany, el reportatge del primer capítol (Schwarz auf weiss) es troba sencer a YouTube. Us el deixe al final d'aquest text. És, pel cap baix, xocant.

***

Per al mes que ve, amb nombroses baixes ja, tenim en cartera la primera part del llibre de Lowenthal. El mes de juny en comentarem la segona part. I per a acomiadar el curs, i no sé si l'experiència també, per al juliol propose la lectura d'un volum d'aforismes preciós, obra premiada (amb el Josep Vallverdú d'Assaig) del nostre company Josep J. Conill: Submarins de butxaca. Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus (Lleida, Pagès Editors, 2008). Los más viejos del lugar recordareu, potser, que jo mateix vaig participar en la presentació pública d'aquest llibre a València, ara fa dos anys i mig. Gran llibre.

***

Tal com us deia, ací teniu Schwarz auf weiss.

2011-04-14T07:25:00.002+14:00

No feu cas de la discreció modesta de l'autor, i aneu-hi, compreu un exemplar del llibre i llegiu-lo. A veure si no donarem suport a la gent que encara es calfa el cap per fer coses ben fetes i productes intel·lectuals respectables!

2011-04-14T06:35:00.002+14:00

Aquest mes farà 25 anys de la catàstrofe de Txernòbil. Ara, quan ja han començat a morir els "liquidadors" de Fukushima (que sabien el que els esperava i tanmateix acceptaren sacrificar-se), potser és un bon moment per a "pensar-hi" visualment. Fa uns dies, Sebastià em parlava d'un impactant documental del mamarratxo Íker Jiménez. No seré jo qui el contradirà. Però, si voleu la meua opinió, millor que us agafeu 90 minuts lliures per gaudir (diguem-ho així) d'un magnífic documental de 2005 amb intervencions de supervivents i amb imatges inèdites durant dues dècades: La batalla de Chernobyl. És a dir, sense les mamonades i les intervencions estúpides de periodistes espanyols ("aquella máquina infernal", diu un pixorro fumigable en el papelucho del Milenio). Gran periodisme documental, que posa els pèls de punta.

Per a completar-ho, tres articles admirables del gran "Yuri Gagarin", en el seu blog que ja és un clàssic dels amants de la bona literatura internàutica:

http://lapizarradeyuri.blogspot.com/2010/04/los-tres-superheroes-de-chernobyl.html

http://lapizarradeyuri.blogspot.com/2010/05/mitos-de-chernobyl.html

http://www.lapizarradeyuri.com/2010/10/11/no-veras-muchos-objetos-como-este-sobre-la-faz-de-la-tierra/

Ja no es tracta de "nuclear sí, nuclear no", sinó de conèixer millor un dels esdeveniments que han marcat la història recent i l'imaginari de tot el planeta. I, de passada, de sentir una mica d'empatia amb una gent.

***

En dues setmanes obrirem la ronda de comentaris sobre el llibre de Wallraff. Com que ningú no ha dit res, done per descomptat que no li ha fet falta a ningú la versió pdf. O que a ningú no li ha interessat (per falta de temps, és clar!). Esperarem amb ansietat i interès els comentaris de qui proposà el llibre.

Us recorde que el llibre de maig i juny és el de Lowenthal, que si voleu pdf etcètera etcètera.

Cavall Verd

2011-04-12T00:30:00.006+14:00

Ja que hem estat parlant no poc sobre Tadeusz Różewicz arran de la publicació de l'antologia Udols d'un llop de paper. Em plau ara compartir amb vosaltres que l'antologia ha rebut el premi
Cavall Verd, concedit per l'Assicació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El mateix premi, però en la seva versió de poesia, es concedeix a Antoni Marí, per l'obra Han vingut uns amics.

No cal dir que, pel que fa l'antologia Udols..., vull considerar que, en aquest premi, hi ha un reconeixement implícit de dos aspectes molt importants: la vàlua de l'obra traduïda, de la poesia de Tadeusz Różewicz, i la valentia de la petita edtorial -
Edicions 96- que s'ha arriscat a donar-li eixida. Totes dues coses m'omplen de satisfacció. Per això m'alegra compatir-ho amb vosaltres.

"No sólo en Navidad" de Heinrich Böll. Reflexions (inevitablement) valencianes

2011-04-07T06:19:00.006+14:00

Com que veig que ningú s'anima a dir res sobre aquest relat de Heinrich Böll que teníem aparaulat per al mes de març, junt amb "El ruletista", m'he decidit finalment a encetar el tema ni que sigui amb quatre vaguetats. Diré, d'entrada, que no he pogut llegir el relat en l'adreça electrònica referenciada per K., perquè no la podia obrir des del meu ordinador. En conseqüència, he hagut de procurar-me el volum ( Los silencios del Dr. Murke, 1958) en el qual apareix inclòs i, ja posats, l'he llegit sencer, cosa que m'ha permès fer-me una idea una mica més completa del context en què Böll situava l'argument de "No sólo en Navidad". Tenint en compte això, em decanto per una lectura en clau satírica del text, on la repetició compulsiva del ritual nadalenc esdevé una recreació al·legòrica de l'actitud d'aquells sectors de l'Alemanya de postguerra que pretenien continuar vivint com si res, amb el grau, sovint intolerable, de repressió de la realitat que això comportava, circumstància que donava lloc a comportaments anòmics, l'única funció dels quals consistia, precisament, a alleujar la tensió insuportable d'una vida quotidiana orquestrada al voltant de la simulació i la superxeria.
De totes maneres, opino, més enllà del context ideològic immediat al qual remet, el relat de Böll és susceptible així mateix d'una lectura enormement productiva si el relacionàvem amb l'àmbit de la gestació de les tradicions --i quan escric això estic pensant, posem per cas, en fenòmens tan sorollosos i alhora tan sinistres com el món faller o, atesa la meva condició de castellonenc (que no "castellonero"), el món magdalener-- i la seva propensió a transformar comportaments socials que en un moment donat estaven carregats de sentit en fòssils inalterables, veritables mòmies conductuals només aptes per a la repetició compulsiva en forma cada cop més degradada i sense substància. No cal dir que la proliferació d'aquesta mena de rituals, sàviament auspiciada per les autoritats competents, pot acabar reduint qualsevol societat a la condició de parc temàtic, que és justament en el que, al capdavall, és transforma la llar dels protagonistes del relat de Böll: un parc temàtic nadalenc.
No diré més: la realitat valenciana de cada dia s'encarrega de recordar-nos que aquestes elucubracions disten molt de ser purament especulatives, perquè habitem en "la tierra de la luz i del amor", que és com dir Jurassic Park, però amb animals molt més ferotges i adaptats, no al "mig" ambient, sinó a l'ambient sencer.

De com Exemplator per la força d'armes dialèctiques prengué el castell de la poesia

2011-04-03T00:02:00.008+14:00

Bona gent!

Tal com aquell qui en el somni es delita, voldria jo recrear-me una mica tot recordant la presentació d'aquells Udols que ens regalà Exemplator. E què us diré? Va ser molt agradable publicitar aquest llibre excel·lent davant un grup de quasi vint persones.

Va començar Begonya Pozo, en nom de qui acollí tan amablement l'acte, ço és a saber, l'Aula de Poesia.

I tot seguit parlà Dolors Pedrós, representant dels heroics editors que han arriscat diners per un producte de qualitat i de categoria (i per això mereixen el suports
dels bons lectors que per ací tenim).

Citizen K. va fer de "telonero" del traductor, i explicà algunes coses ben generals sobre el treball d'Ysern.

Continuà amb la projecció d'un "pogüerpoin" en què parla Rózewicz tot recitant el seu "La lluna lluu".

Va ser així com l'amic Exemplator inicià les explicacions sobre l'autor, i va llegir poemes --a quatre mans amb qui signa aquest text-- en català i en polonès, tots dos.

I, finalment, xerràrem amb el públic, que estava atent, sense perdre detall.

Va estar molt bé, tot i que desitjàvem que vingués gent que no tingués el llibre. Així i tot, tan grata companyia com la de la família i dels amics ens semblà immillorable. Ara esperem que hi haja molta sort i els editors venguen bé aquest producte.

***

Aquesta crònica, escrita en decasíl·labs camuflats i amb referències medievals, és un petit homenatge als qui es dediquen a fer bons productes intel·lectuals, amb minuciositat artesanal, i als qui tenen el coratge i el bon gust d'arriscar els seus diners per les coses dignes i ben fetes, les úniques que ens ajuden a sobreviure en un món tan degradat i brutal com el nostre. Les fotos són de Marta Cedro.

***

Havia pensat escriure algun comentari sobre el relat de Heinrich Böll, però no ho faré. Ara mateix tinc en ment el projecte de revifar de manera imminent el blog Podwójne Wygnanie, i això m'absorbirà durant un parell de setmanes. En qualsevol cas, recordeu que per a aquest mes tenim la lectura del llibre de Günter Wallraff, i que els dos mesos següents els dedicarem al llibre de Lowenthal.

Presentació Udols

2011-03-28T23:14:00.003+14:00

Feu-ho córrer, perquè necessitem tants assistents com siga possible (sobretot gent que no haja comprat el llibre). Que les coses no es fan soles, tu. Ni de franc.

L'aposta de l'escriptura

2011-03-25T08:47:00.002+14:00

A mi, en canvi, l'atmosfera del món de la ruleta russa que constitueix el pretext argumental del relat m'ha evocat automàticament la pel·lícula The Deer Hunter (1978), de Michel Cimino, on els protagonistes (Robert de Niro i Christopher Walken), amb el propòsit d'escapar dels vietnamites que els han fet presoners, es complauen a jugar davant d'ells a la ruleta russa afegint cada vegada més bales al tambor del revòlver, una mica a la manera com ho fa el ruletista, però sense l'exasperació “metafísica” d'aquest, tot i que un dels dos participants en el joc acabarà finalment convertint-s'hi també en un professional del joc.
Ara bé, a diferència de la pel·lícula, la narració de Cărtărescu exhibeix una intenció obertament al·legòrica que, al meu entendre, llasta excessivament la trama en alguns passatges i la situa en un terreny ambigu, que no acaba d'identificar-se ben bé amb el de la literatura fantastica o de terror de caire filosòfic. Això no vol dir, però, que el contingut al·legòric que proposa el text no sigui ben engrescador, en la mesura en què constitueix una reflexió de primera categoria sobre la literatura com a aposta de l'autor contra si mateix. Des d'aquest punt de vista, tal com apunta el narrador, la literatura hauria de ser objecte d'estudi de la teratologia. Com més obres porta publicades un autor, més vegades ha apostat contra si mateix, però aquest desdoblament, aquesta aposta renovada i cada cop més alta, acaba esdevenint precisament la seva raó de ser com a escriptor. Només podria destruir-lo un revòlver amb el tambor sense bales, és a dir, el silenci, que és com dir la descoberta d'un espai per a l'absurd en el projecte del món.

"El ruletista", de Mircea Cartarescu

2011-03-22T23:13:00.002+14:00

Este relato, traducido en un espléndido castellano, me ha gustado mucho. Personalmente, de los múltiples hilos que lo componen, el que más me ha hecho reflexionar ha sido el de la relación con la violencia. La experiencia del narrador, su introducción en el círculo de los espectadores de ese juego macabro, me ha hecho recordar un personaje de una película también muy turbia, "El liquidador", del cineasta canadiense Atom Egoyan. En la película, una mujer que trabaja como censora de películas en un país democrático, se lleva a casa los fragmentos descartados por ser excesivamente violentos, y los ve, fascinada, por las noches, a solas. Fascinación de la mirada convertida en doble moral. También me ha hecho recordar una anécdota narrada por San Agustín en las "Confesiones": uno de sus discípulos acude a una pelea de gladiadores y, pese a sus protestas iniciales, queda fascinado por el sangriento espectáculo. Por otro lado, el tema de la disociación entre la vida y el arte me ha hecho recordar, cómo no, a Thomas Mann, invocado -si bien, aparentemente, para distanciarse de una de sus facetas, la del autor de voluminosas novelas de formación- en el propio relato. En el caso de Casrtarescu, el arte está al servicio de la hipocresía de la sociedad, esa misma sociedad que, por un lado, premia al narrador con palabras grandilocuentes y, por otro, asiste maravillada al juego de la ruleta. Menos interesante me ha parecido esa especie de "mise en abyme" del narrador que finge no escribir para nadie, no hacer -por una vez- literatura y convertirse tan sólo en testigo fehaciente de una realidad habida, aunque, si esa estrategia se toma por el lado irónico, como burla de quienes pretenden escribir sin hacer literatura -o de una aproximación ingenua a la lectura-, me resulta simpática.

Lectures del mes

2011-03-22T22:34:00.002+14:00

Hi ha algun contertulià que vulga dir alguna cosa sobre la narració de Cărtărescu (El ruletista) i/o sobre el conte de Heinrich Böll ("No sólo en Navidad")? Algun voluntari?

Properes lectures

2011-03-01T04:52:00.003+14:00

Recordeu que per al mes que ve tenim com a lectura el llibret de Mircea Cartarescu, El ruletista. Madrid, Impedimenta, 2010, a proposta d'en Sebastianus. És una novel·leta molt breu. Si algú no el pot aconseguir, que no crec que siga el cas, que m'ho diga. Com que és molt poca cosa, propose que li afegim la proposta que el Magister feia en privat uns mesos enrere: el conte de Heinrich Böll "No sólo en Navidad", que podeu trobar gratuïtament fent clic ací. Espere que l'amic Sebastianus ens puga penjar d'ací unes setmanes el seu breu comentari sobre el llibre de Cartarescu; si el Magister hi afegeix alguna consideració sobre Böll seria magnífic.

I per a l'abril us recomane que aneu buscant el de Günter Wallraff, Con los perdedores del mejor de los mundos (Anagrama).

Recordeu que els altres fils de conversa continuen oberts mentre tingueu ganes d'intervenir-hi.

Amb les cauteles pròpies del cas, crec que podem dir que aquesta idea de llegir en grup funciona bastant bé i ens afegeix una complicitat més a les que ja teníem. Endavant, doncs.

Iconologia de l'odi

2011-02-22T22:20:00.001+14:00

Aquest llibre ―encara que dir-ne opuscle seria, sens dubte, prou més exacte― de Jonathan Littell va despertar la meva curiositat amb motiu de les ressenyes positives que va merèixer arran de la seva aparició i, sobretot, degut a l'interès que em va suscitar, i estic segur que no vaig ser pas l'únic, la lectura del llibre precedent de l'autor, Les bienveillantes (2007), el relat, torrencial com un vòmit, de les memòries d'un cultíssim botxí nazi que, amb una sensació a cavall entre la fascinació i el fàstic, vaig llegir de manera absorbent durant una grip a comencaments del 2008. Al dietari que escrivia aleshores hi vaig anotar les observacions següents, amb data de 28 de gener del 2008:

«He estat una setmana sencera de baixa a causa de la grip, període que he aprofitat per llegir Les benignes, de Jonathan Littell. No afegiré a penes comentaris als que ja n'han prodigat els crítics: la novel·la, tot i ressentir-se d'alguns defectes ―com ara alguns temps morts, una insisistència potser excessiva en les peculiars obsessions sexuals del protagonista i un final massa brusc― m'ha semblat senzillament impressionant, fins i tot, diria, aclaparadora. Es tracta, d'altra banda, d'una d'aquelles històries que no toleren l'adaptació cinematogràfica, si no és que abans hom les edulcora ―i, de passada, les falseja irremeiablement― per tal d'adaptar-les al paladar acomodatici d'allò que se'n diu el “gran public”.

»El principal encert de l'obra, al meu entendre, radica no tant en el fet d'haver contat uns fets que tots els interessats per la història del nazisme i la Segona Guerra Mundial coneixem massa bé des de fa molts anys, sinó en la seva capacitat per encarnar aquest relat en una primera persona viable, dotada d'una potència expressiva poderosa i que, a més a més, no busca la justificació a totes passades dels seus actes, perqué manté per damunt de tot la convicció que ho estaven per complet. Literàriament, la temptativa de Littell comptava, almenys pel que jo sé, amb un parell de precedents novel·lístics gens desdenyables, per bé que poc coneguts: La mort est mon metier (1952), del novel·lista francès Robert Merle, i Nights of the Aurochs (1979), del conegut escriptor i guionista nord-americà Dalton Trumbo (1905-1976). La primera no l'he poguda llegir encara, però si mal no recordo ―parlo de memòria, perquè en vaig llegir el llibre farà prop de quinze anys―, Trumbo a Nights of the Aurochs s'hi posava en la pell de Grieban (Grieben, en la versió castellana), un comandant del camp de concentració d'Auschwitz, i ho feia també a través del recurs a la narració en primera persona de la seva torturada trajectòria, tot elaborant-ne una mena Bildungsroman en la seva versió més desficaciada.

»De qualsevol manera, el projecte de Trumbo va quedar en estat embrionari a causa de la mort, cosa que no ocorre amb Les bienbeillantes, obra perfectament reeixida i acabada. Estem al davant d'una mena de procés de Kafka contat en primera persona per un membre del tribunal o per un dels botxins, on se'ns relata amb un luxe de detalls vertaderament fastuós, que en ocasions pot arribar a semblar hiperrealista, l'apocalíptic descens als inferns d'un lleial servidor de l'Estat. Aquesta és, almenys, la sensació que es desprén de tots aquells pasatges en què el protagonista, Maximilian Aue, fa gala del seu coneixement de la complicada màquina burocràtica del Tercer Reich, molt superior, sens dubte, al que en devien posseir la major part dels funcionaris reals de l'època.

»El llibre, una meditació sobre la naturalesa del crim d'Estat, en paraules del seu autor, constitueix una il·lustració esfereïdora de les conseqüències que, en determinades circumstàncies, poden derivar-se ―per dir-ho weberianament― d'un maridatge distorsionat i contra natura entre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat, portades a les seves últimes, monstruoses, conseqüències. Tot plegat, desemboca en una autèntica apoteosi de la despersonalització i el reduccionisme estadístic propis de la lògica burocràtica que, com a tal, cristal·litza en un infern pretesament assèptic, el Lager, la finalitat última del qual havia de consistir a protegir la Raça de Senyors de les conseqüències immediates dels seus actes, circumstància que no va impedir que els encarregats de dur-hi a terme la «solució final» es transformessin en uns autèntics degenerats, entre altres coses perquè ja ho eren des del moment en què decidiren planificar-la. I és que, com apuntava amb gravetat no exempta d'ironia el poeta polonès Tadeusz Różewicz, «el problema és la distància entre l'executor i la víctima. Es tracta, doncs, que la sang no esquitxi les mans i que els peus no ensopeguin amb les vísceres de la víctima. Són més aviat problemes estètics i d'higiene».

Fins ací el fragment del meu dietari sobre Les bienveillantes. He cregut necessari fer-hi alguna referència, perquè el text que tenim entre mans no s'entendria del tot al marge del procés d'escriptura de la novel·la, ni menys encara sense l'èxit que aquesta va assolir. Segurament, a Littell, per tal de construir el personatge de Maximilian Aue, li va caldre devorar una part important de la paperassa autoapologètica segregada per la patuleia de supervivents del nazisme i dels feixismes diversos que van proliferar a l'Europa de les primeres dècades del segle XX. Tal com calia esperar, entre la profusa «literatura» feixista, l'havien d'atreure'l molt especialment aquells testimonis que anaven més enllà de l'autoexculpació i s'esforçaven a transmetre el descens dels seus autors als inferns de la ideologia ―quan no a d'altres inferns més consistents― com una experiència dotada de «sentit». En d'altres mots: els testimonis que més podien interessar-li eren aquells que no pretenien tant l'absolució com la complicitat per part del lector. Una complicitat, val a dir, que el protagonista del relat de Littell invoca descaradament des de la primera pàgina. No és pas casual en aquest sentit, n'estic convençut, que la novel·la comenci amb una insidiosa captatio benevolentiae, adreçada amb irònica solemnitat als «[g]ermans de l'espècie humana», un dels hipotextos més notoris de la qual és el conegut poema de Bertolt Brecht «Als homes futurs».

Així i tot, en un primer moment no deixa de sorprendre que, en la seva temptativa de copsar l'etologia feixista ―qualificada hiperbòlicament com a «incursió», quan en realitat l'autor no passa de fer-s'hi un cafenet― Littell hagi hagut de recórrer, no a un autor alemany, sinó a una obra del filonazi való Leon Degrelle (Bouillon, Bèlgica, 15 de juny del 1906 - Málaga, 31 de març del 1994), promotor de la Legió «Valònia», futur Obersturmbannführer (tinent coronel) de les Waffen SS i l'home de qui pretesament Hitler hauria dit que si hagués tingut un fill hauria volgut que se li assemblés. El llibre en qüestió és La campagne de Russie, 1941-1945 (1949), escrit durant els primers anys del llarguíssim exili espanyol de Degrelle a l'empar del règim de Franco ―situació que no es va modificar gens ni mica, per cert, d'ençà de la instauració de la monarquia. Què té aquesta obra, podríem demanar-nos, que Littell no hagi pogut trobar en d'altres autors de la mateixa adscripció ideològica? El text d'El sec i l'humit no ho explicita de manera rotunda, però no crec equivocar-me en afirmar que l'escriptura de Degrelle aglutina, si més no, quatre característiques que resulten difícils de trobar juntes en la major part del corpus testimonial del feixisme:

1. La condició de supervivent de l'autor, entesa a la manera d'Elias Canetti, això és, en tant que l'atribut de poder del qual es troba investit aquell que s'ha enfrontat a la mort, però ha aconseguit desviar-ne l'escomesa sobre els seus camarades i n'ha sortit indemne. Aquesta sensació d'invulnerabilitat, en el cas de Degrelle, es veuria incrementada encara més si cap pel fet d'haver pogut escapar a la nèmesi justiciera dels vencedors en la Segona Guerra Mundial.

2. Absència total de sentiments de culpa: l'autor, el nazisme del qual sembla més cultural que biològic, s'hi presenta en tot moment com un combatent, un soldat defensor de la civilització europea enfront de l'escomesa de la barbàrie encarnada per les hordes asiàtiques, passant d'esquitllentes per damunt de detalls inconvenients, com ara l'extermini dels jueus.

3. Un remarcable tremp narratiu, de filiació netament tintinòfila, que es tradueix en un gust per la fabulació en si mateixa, amb una propensió, digna d'un vertader Tartarí de Tarascó nacionalsocialista, a relliscar constantment cap a la hipèrbole o la falsetat ―la presència de les quals, en tot cas, resulta tan reveladora per al comentarista com la veritat mateixa.

4. El desplegament d'un conjunt de categories conceptuals, estructurat en forma de parelles dicotòmiques, susceptibles d'anàlisi a partir de les teories psicoanalítiques que Klaus Theweleit (Männerfantasien, 1977), va establir a partir de l'anàlisi dels textos (novel·les, memòries, dietaris, etc.) redactats pels veterans dels Freikorps alemanys entre el 1918 i el 1923. La seva hipòtesi bàsica consisteix a postular l'existència d'«una estructura universal “del” cos del soldat mascle, és a dir, “del” polític feixista», la simptomatologia decisiva de la qual radica en el fet que «la cuirassa del cos, en la seva moticitat muscular, es dreça no sols contra una amenaça exterior, contra la “bullícia” de la realitat, la feminitat voraç o el proletariat fangós que inverteix l'ordre del món, sinó també contra el propi interior, contra la barreja de sang i de merda de la qual el soldat mascle, amenaçat de fragmentació, tem veure omplertes les seves entranyes. La “marea roja” ve tant de l'interior com de l'exterior; fins i tot és més forta a l'interior. És també contra ella que s'ha d'alçar l'heroïcitat feixista; és contra ella que cal enarborar perpètuament la bandera; és contra ella que cal estendre el braç cap al cel perquè el Führer pugui agafar-s'hi i salvar aquell qui s'ha enfonsat en el fang» (p. 122).

Fetes les precisions anteriors, caldria escatir encara la pertinència de presentar l'assaig com «una incursió en territori feixista». El subtítol em sembla, si més no, ambigu, atès que si, d'una banda, reflecteix amb exactitud la filiació ideològica del text de Degrelle, de l'altra, l'interpreta en funció dels postulats teòrics de Theweleit, que desborden per complet l'àmbit del feixisme, en la mesura en què, per ser exactes, es refereixen a «un cas típic d'exercici de la violència [que] es troba, pel cap baix, en la cultura viril tant eroasiàtico-americana com japonesa o islàmica» (p. 122-123), que és com dir pertot arreu. Lluny d'invalidar l'anàlisi de Littell, aquestes remarques vindrien només a indicar-nos que caldria situar-la en un àmbit molt més general, com ara el de l'estudi del fanatisme en tant que es fonamenta en l'exercici de la violència (no sols) política en el si d'un moviment de masses. Si és cert el postulat d'Eric Hoffer a El verdadero creyente (1951: 59-66) ―un llibre que sí que ens ofereix una valuosa tipificació ideal del fanatisme― sobre el caràcter en bona mesura intercanviable dels moviments de masses, atès que recluten els seus seguidors entre el mateix tipus humà (el frustrat), aleshores potser no sigui casual aquella proliferació universal del soldat mascle, a la qual es refereixen Theweleit i Littell en una diversitat de situacions, sovint escassament vinculades al que entenem per feixisme stricto sensu.

Ara bé: crec que una raó d'elemental prudència ens aconsella desconfiar d'una tesi com la de Theweleit caracteritzada per la més absoluta indefinició, en la mesura en què resulta aplicable a tot tipus de situacions, amb independència de les variables socials en joc en cada cas. Una mica més acceptable, per contra, resulta el punt de vista de Hoffer en relació al paper central jugat pel tipus humà frustrat en els moviments de masses, tenint en compte que la major part dels analistes de la psicologia de masses del feixisme, d'ençà dels treballs pioners de Wilhelm Reich (1933), han insistit en la importància central de la família autoritaria, en tant que institució central per a la reproducció massiva de l'ordre social mitjançant la conformació de l'estructura psíquica dels seus integrants. Posteriorment, aquest plantejament es va veure enriquit amb altres aportacions, com ara La por a la llibertat de Fromm (1941) o els estudis empírics d'Adorno et alii sobre la personalitat autoritària (1950), on, al costat del factor abans esmentat, posaven també de relleu la incidència de les doctrines religioses —en especial del protestantisme, seguint la interpretació, tan discutida a hores d'ara, de Max Weber— en la gestació d'aquesta mena de personalitat.

En conclusió, el llibre promet molt menys del que finalment dóna, però, almenys en el meu cas, ha constituït una incitació a continuar explorant, en forma d'un assaig més llarg, la peculiar iconologia segregada per les idologies basades en l'exaltació de la violència de masses.

Rózewicz, a deshora

2011-02-08T08:50:00.000+14:00

Sóc Emili, i aquest és el meu debut al Patio Virtual. Sé que arribe tard al debat sobre el llibre de Rózewicz, i per això he preferit fer-ho en una nova entrada, i no en aquell fil de comentaris que ja no deu estar seguint ningú. He dividit la meua aportació en: 1) una nota més genèrica, quasi propagandística (que també està bé fer-ne) que he penjat al meu blog perquè ací hagués afegit poc, i 2) uns pocs comentaris solts, no sé si destrellatats, que he volgut compartir ací amb els qui ja heu llegit el llibre. Si heu de "seguir el fil" amb algun comentari, serà millor que ho feu ací i no allà.

1) Un dels mèrits de la contextualització crítica de la poesia de Rózewicz és la de fer explícits els perquès de la seua tria estètica (els "metapoemes" de Rózewicz ho fan bastant, també). Puc entendre, i commoure'm amb la simplicitat rocosa (ho heu dit tots, i jo m'apunte) d'un senyor que ha vist la fi del món i no acaba d'entendre perquè continua habitant-lo. Però no entenc, ni compartisc, la simplicitat pretensiosa del poeta "adolescent" (en un sentit no d'edat sinó "intel·lectual", de tarannà artístic), que ja no viu "després d'Auschwitz" sinó (quasi) en el millor dels mons possibles. Allà on Rózewicz "abandona" l'estètica, ho fa per a emfatitzar en tot moment "l'ètica": sé que aquesta contraposició és del tot gastada i banal, però m'és útil. Un poeta contemporani, dels nostres, que escenifique aquest abandonament, ha de respondre a la pregunta de a canvi de què ha renunciat a allò més genèricament, tradicionalment poètic: em fa a mi l'efecte que no tots tenen una bona resposta a l'abast. Sé que això que he dit contradiu, en certa mesura, la crítica al "historicisme tradicionalista" que esbossava Guillem en un dels seus comentaris (i que ha explicitat recentment en el terreny musical): allò important no hauria de ser el "context" de Rózewicz, sinò què ens diu, d'home a home. Però a mi, si puc aprofitar d'exemple de lector "ingenu", m'ha servit de molt el context: quasi m'ha fet "possible" la lectura.

2) Com a home d'escasses lectures poètiques, la voluntat d'acostar-se al lector, a l'home (al poble?) de Rózewicz m'ha pogut recordar, com a molt, el nostre millor poeta "del poble", que és Estellés (i que apareix al llibre en un racó insospitat: les inicials "VAE" del suplement Posdata amb què està fet el llop de paper de la portada). Allà on Rózewicz tria l'economia de recursos poètics, Estellés opta per recuperar per al vers l'exuberància d'un idioma ja quasi només oral: aquells poemes en alexandrins, llargs, amb digressions constants i descripcions del seu poble (que és mig meu), de la ciutat, de les sensacions pròpies. Sóc incapaç de dur el paral·lelisme més enllà: dues circumstàncies, dos homes, dos poetes distints.

3 i 4) Rellegiré "Despullat", i altres poemes, sota la llum dels vostres comentaris sobre l'escissió del "jo poètic"/"self": és un angle que se m'ha escapat, en la lectura. Respecte a la forma en què els nostres poetes faran seua aquesta incorporació al magma poètic en la nostra llengua... que ens ho diga algun poeta. En favor de Rózewicz he de dir que els seus fragments metapoètics són més consistents amb la seua pràctica de la poesia que en alguns dels nostres poetes, que escriuen (afortunadament) versos molt millors que si feren cas dels seus manifestos, o que queden sovint atrapats en el cercle viciós de la "metapoesia", que queda així buida, insubstanciada ("la poesia es això i allò i per això sóc poeta", "quan escric pense en allò que escrigué aquell..."). Però ja me n'he anat massa lluny: si vos abelleix parlar dels nostres poetes actuals (avise: un tema delicat) caldrà tenir-ho en compte en la tria d'alguna de les futures lectures del club.

Pròxims llibres

2011-02-03T21:41:00.003+14:00

Ja sabeu que la lectura d'aquest mes és El sec i l'humit, de Jonathan Littell (Barcelona, Quaderns Crema). Si algú de vosaltres no ha pogut aconseguir-lo, feu-m'ho saber per correu electrònic i us en faré un PDF (és un llibre breu, de 130 pàgines de tipografia "relaxada"). Si us interessa contrapuntar-lo amb El verdadero creyente d'Eric Hoffer i no l'heu trobat, el mateix us dic.

Si voleu anar avançant feina per al mes de març, podeu mirar d'aconseguir la novel·la breu de Mircea Cartarescu, El ruletista. Madrid, Impedimenta, 2010. I per a l'abril hem marcat ja la recent "entremaliadura" de Günter Wallraff, Con los perdedores del mejor de los mundos (Anagrama). Si la cosa funciona (i uns quants hi posarem esperances i treballs), anirem omplint els altres mesos de propostes. Ja n'hi ha unes quantes, només caldrà ordenar-les.

Permeteu-me recordar-vos que la conversa sobre Różewicz continua oberta, com totes les altres. Si voleu afegir-hi comentaris ho podeu fer quan us vinga bé. Si ho feu i voleu avisar la resta de contertulians, digueu-m'ho i ho arreglarem.

Club de lectura: qüestions de mètode

2011-01-26T22:36:00.002+14:00

Amics patiers, voldria plantejar-vos unes qüestions de mètode que, almenys en el meu cas, em farien més còmoda la participació. És molt senzill: establir un calendari. Us explique per què m´ho he plantejat: a hores d´ara, el llibre de Rosewicz no el tinc acabat, però m´agradaria acabar-lo i poder fer algun comentari. Al mateix temps, les següents propostes (Litell i Hoffer) em semblen magnífiques, i també tinc ganes de començar a llegir les seues obres. Aleshores, si no hi ha un calendari, se´m presenten els següents dubtes: si continue amb Rosewicz, no sé si vosaltres esteu ja amb Litell i si quan comenceu els comentaris jo encara estaré amb Rosewicz. Per altra banda, també em sap greu deixar el poeta polonés i començar directament amb Litell, perquè, a banda del valor del llibre en si, potser sorgeixen més comentaris al respecte. En canvi, si establírem un calendari amb les obres que pensem llegir, i amb les persones que es presenten voluntàries si més no per fer un primer comentari, seria més fàcil organitzar-se. Què en penseu?

Różewicz, sense contemplacions

2011-01-22T03:24:00.004+14:00

La de Tadeusz Różewicz és una poesia que poden llegir amb plaer fins i tot els poc aficionats a llegir poesia. Això potser es deu, almenys en part, al seu caràcter sec, nu. Fa poc, l’Exemplator en deia “petri”, i em sembla molt encertat. Amb el benentès que, en la meua opinió, això no es deu a l’absència d’articles del polonès, sinó a la transparència mateixa de la seua exposició, a la seua sintaxi generalment no gens alambinada i, en resum, a tot allò que associem a la brevitas. I a l'absència de puntuació també, i no pas poc.

Tot això són característiques que Różewicz explicita amb una certa freqüència en els seus poemes “metapoètics”, allà on reflexiona sobre la creació mateixa. Reconec que aquest és un dels temes que menys m’interessen, especialment entre els poetes. No faig excepció amb TR. Aquesta temàtica es presta molt a l'autoreferència narcisista, a les justificacions, a les excuses. TR no cau en aquests excessos, per fortuna, tot i que algunes de les explicacions que dóna no em fan el pes. La seua idea de defugir la retòrica, les metàfores, etc. és essencialment contradictòria amb el fet d'ordenar les frases en ratlles irregulars, d'emprar imatges que al capdavall són metàfores i comparacions, etcètera. Amb la poesia, en fi. Però les afirmacions del nostre autor no s'han d'agafar al peu de la lletra, sinó com a declaració d'intencions. I en aquest aspecte Różewicz no ens enganya.

La seua poesia ens parla des d'un nihilisme no gens abstrús, més aviat transparent ("dic que el no-res és en nosaltres", 145). La vida, buida de sentit (25), té en la seua reflexió un què fins i tot d'irrisori, però ben fàcilment ens glaça el somriure: "bé doncs això / és tot / mare // sí fill meu / això és tot // i bé doncs només això / només això // doncs això és tota la vida // sí tota la vida). Ell és un dels "creients en No-res" (253), però alhora és un moralista, i d'ací la tensió que travessa tota la seua poesia. Em sembla entreveure, darrere d'aquestes forces oposades, lectures de Nietzsche, d'existencialistes francesos i de Heidegger, noms que apareixen de tant en tant, però que no sé exactament com lligar amb TR. No vull ser desagraït amb els meritoris esforços erudits del meu estimat Exemplator, però ja se'm perdonarà que diga que aquestes connexions m'interessen molt més que no els vincles de TR amb Julian Przyboś o amb Tadeusz Peiper. I la connexió entre aquesta complexitat (de nihilista moralista) i la seua experiència de guerra, molt més que no alguns trets anecdòtics com la seua voracitat lectora o la seua obsessió amb el cinema i la televisió.

Són contradiccions fascinants, que Różewicz expressa amb versos tallants i alhora plens de vida incandescent. Tan aviat ens recorda la falta de benvolença de les persones (15) com dedica una bellíssima elegia als desertors de guerra. I és que, al cap i a la fi, "el mateix pesen la virtut i la depravació (45), i si les dones velles són sàbies i tendres, els megalòmans dels seus fills porten el món cap a la destrucció. La vida, certament, "no coneix moralitat" (20), però alguns dels humans que passen per aquest món, paradoxalment, sí. I ell n'és un. Per això es permet atacar amb vehemència aquest món de solitud en què cada persona viu en una illa (137), aquest món de fantasmagories deformades (221) en què, si apareix algú clarivident, sembla com si fos el Jesucrist del "Gran Inquisidor" dels Karamàzov (127).

S'ha abusat moltíssim, i es continuarà abusant, d'aquell famós apotegma d'Adorno en Prismen sobre la poesia després d'Auschwitz. Tothom sembla oblidar, no sé si desinteressadament, que, des que va llegir la tremenda "Todesfuge" de Paul Celan, Adorno era plenament conscient que certa poesia era senzillament imprescindible després d'Auschwitz. Doncs bé: Różewicz representa la poesia marcada no sols per Auschwitz, sinó per la vivència completa i activa de tota aquella fi del món, la Segona Guerra Mundial. Ell és el poeta que no creu en el lirisme ni en les floritures de la poesia, ell és l'agnòstic nihilista capaç d'indignació moral, ell és l'home bondadós que recorda amb devoció els éssers estimats i alhora creu en la maldat de la gent i en l'amoralitat de la vida. Aquestes contradiccions, expressades amb una poètica de llenguatge esmoladíssim, són el que m'ha fet més plaent la lectura d'aquest important llibre que Josep A. Ysern ha regalat als lectors de bona literatura.

*******

Per a la pròxima trobada, el nostre company Josep J. Conill proposa el següent llibre, que us convide a aconseguir i llegir:

-- Jonathan Littell, El sec i l'humit: Una breu incursió en territori feixista. Barcelona: Quaderns Crema, 2008.

Tant ell com jo el llegirem en paral·lel amb aquest altre:

-- Eric HOFFER, El verdadero creyente (1951). Madrid: Tecnos, 2009.

*******

Endavant amb els comentaris!

Lectura de Różewicz

2011-01-12T01:05:00.002+14:00

La setmana vinent espere poder penjar ja el meu comentari de lectura sobre Udols d'un llop de paper, l'antologia de poesia de Tadeusz Różewicz amb què inaugurem el nostre Club de Lectures Patieres (li podem donar un altre nom, si voleu). Per tant, si encara no heu aconseguit el llibre feu-m'ho saber per correu electrònic, si us plau. No espereu cap anàlisi erudita, ni un text llarg i prolix, ni res de semblant: de fet, el que interessa no és el comentari de partida, sinó les posteriors intervencions en el diàleg. És a dir, passar-ho bé. I, naturalment, el fet que uns quants amics llegim el mateix llibre més o menys alhora.

El món (poema ingenu)

2011-01-10T21:45:00.001+14:00

Doncs sí, això és el món. Bon any a tothom!

Religiologia telegràfica

2010-12-20T01:38:00.002+14:00

La nostra amiga Isabel m'ha fet una pregunta que no li he sabut respondre. És veritat que la seua consulta ha donat lloc a una entretinguda conversa, però no hem arribat a cap conclusió pràctica. Us explique el cas convençut que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent que sabrà assessorar-la millor que jo. Us demane, doncs, el vostre consell.

Doncs bé, la veritat és que el cas resulta molt adequat a aquestes dates nadalenques que hem de suportar. Resulta que el fiancé d'una filla d'Isabel és francès de la Fraaaangs, i que la laïcitat de la seua educació ha fet que el xic, de 24 anys, no tinga ni la més remota idea de què és això de la religió, del cristianisme i del Cristo que lo fundó, mai més ben dit. Sí, ja sé que laïcitat, ateisme i teofòbia no són sinònims d'ignorància, però les coses estan així. Bé. Aquest xicot no sols no entén res de res quan llegeix literatura europea anterior a l'any 2010, sinó que ni tan sols no és capaç d'entendre... per què la gent munta betlems i pessebres. La Isabel, ànima càndida, voldria que la seua ignorància desaparegués amb la lectura d'un parell de llibres, però no sap quins. El xiquillo deia que per eixir de la seua ignorància es posaria a llegir directament la Bíblia, però, és clar, no sembla una solució molt intel·ligent.

En la nostra conversa han eixit unes quantes coses: les raons de la necessitat de creences sobrenaturals, les concepcions lineal i cíclica del temps, la projecció antropocèntrica dels déus, la història de l'agnosticisme i de l'ateisme, la religió en la història de les cultures, la no equivalència entre "saber sobre religió" i "ser creient", etcètera. Però ella necessita saber quines lectures podria recomanar al seu "aspirant a gendre", lectures aclaridores que no fossen pamflets ni catecismes. Textos solvents. En poques paraules: l'origen de les creences religioses, la història del cristianisme i els mites cristians, tot en una píndola o dues. Ja sé que és impossible, però per intentar-ho no es perd res. Entre els contertulians tenim gent ben informada i erudita que sabrà donar algun consell o altre. Hala, sigueu bons xics i feu propostes serioses, si us plau.

Sobre l´educació pública

2010-12-14T22:46:00.000+14:00

http://blogs.publico.es/dominiopublico/2809/el-asalto-a-la-educacion-publica/

Club de Lectures Patieres

2010-12-12T03:15:00.002+14:00

Proposta de funcionament del Club de Lectures Patieres

Regularitat

Depèn de la dificultat i del volum del text que es propose. Un estàndard aproximatiu seria:
-- Un llibre (250 pàgines denses, per exemple): tres setmanes o un mes des que es proposa fins que es comenta. Si és molt llarg, o es fa per parts o ens prenem més temps.
-- Un article, un llibre breu, una pel·lícula: una o dues setmanes.

Però si no aconseguim trobar-nos almenys una vegada al mes, no sé jo si paga la pena l'esforç.

Mecànica de l'invent

Cada torn consisteix en un comentari, un col·loqui i una proposta. La persona que fa la proposta ens dóna un temps raonable i, passat aquest temps, penja un text en el blog (els qui no tinguen privilegis d'administradors i volen participar-hi, em poden avisar amb temps i els donaré accés complet al blog; l'admissió és reservada i discrecional, per descomptat). No penseu que s'espera del comentarista res de l'altre món: entre una frase i una pàgina Word va molt rebé. I tothom pot dedicar mitja hora al mes a fer això. Fins i tot K.

Si algú vol fer una proposta per a la trobada següent, la podrà explicitar en les intervencions (col·loqui) corresponents a la trobada vigent.

Proposarem preferentment materials que siguen accessibles: llibres que es poden comprar a les llibreries o per Internet, pel·lícules presents en els cinemes o que es poden veure a la xarxa (Youtube, etc.), llibres o articles que es poden trobar i llegir fàcilment per Internet (Google Books, etc.). Si el que es proposa resulta difícil d'obtenir per aquests mitjans, s'intentarà resoldre el problema per mitjans tècnics accessibles (escanejats, descàrrega de PDF, etcètera).

Començaré jo, per trencar el gel. La meua primera proposta és la fabulosa antologia bilingüe de poemes de Tadeusz Różewicz que acaba de sortir (calentet, calentet!) del forn, obra del nostre històric i estimadíssim polonus primus Josep Antoni Ysern:

-- Tadeusz Różewicz, Udols d'un llop de paper. La Pobla Llarga, Edicions 96, 2010.

Què vol dir això? Que després de Nadal publicaré un comentari sobre aquest llibre, que us recomane que el demaneu ja i que comenceu a assaborir-lo tan aviat com pugueu, i que estic frisant per comentar-lo amb vosaltres. Em sembla que es pot comprar per Internet.

Les meues pròximes propostes, per aquest ordre, seran:
-- Enric Balaguer, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (6 aproximacions al present). València, Tres i Quatre, 2010.
-- David Lowenthal, El pasado es un país extraño. Madrid, Akal, 1998.

Ja tenim també unes quantes propostes més per al futur. L'amic Josep J. Conill apunta tres coses que ens poden interessar:

- Jonathan Littell, El sec i l'humit: Una breu incursió en territori feixista. Barcelona: Quaderns Crema, 2008.

- John Ashbery, Autoretrato en un espejo convexo, Barcelona: DVD, 2006.

- Werner Sombart, Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos. Palencia: Capitán Swing Libros, 2009.

El patier Sebastià em va donar l'altre dia la idea de comentar aquest documental, que he vist i que paga la pena:

- Ventura Durall, El perdón (2009). El podeu veure ací o descarregar-lo.

Però no m'atrevesc, de moment, a proposar-vos cap llista concreta ni cap calendari de lectures. Primer caldrà veure si hi ha participació, i després ja pensarem com ho arreglem. Ara mateix, doncs, us convide a llegir el volum magnífic que he esmentat més amunt. No us deixeu impressionar per les seues 400 pàgines: és una antologia bilingüe, i la versió traduïda es llegeix amb una fluïdesa admirable. En tornar de les vacances comencem.

I no oblideu en cap moment que aquesta iniciativa no és cap obligació de res: en primer lloc ha de ser una manera de passar-ho bé, i en segon lloc és un servei públic i una manera d'oposar-nos a la barbàrie ambiental. Al cap i a la fi, es tracta de fer a través del blog el mateix que tantes vegades hem fet a base de correus electrònics. Ànim!

En defensa de Wikileaks i de Julian Assange

2010-12-04T11:02:00.002+14:00

La persecució de Wikileaks i de Julian Assange és la persecució de la llibertat d'expressió, és el principi del final.

Wikileaks Mirrors: http://wikileaks.info/
Difongueu aquesta informació, per favor:
http://blog.susobaleato.eu/2010/12/neutralizing-dns-attack-on-wikileaks.html

Va de dinerets

2010-11-30T03:01:00.003+14:00

Veient això, jo, francament, no sé què comentar. Bé, sí que ho sé, però em sembla que faria lleig i em diríeu de tot. De manera que les vostres opinions seran molt ben acollides, com sempre.

Lúcid, com és habitual

2010-11-26T22:40:00.002+14:00

De nou Juan Torres López, ara en una entrevista, explica les coses claretes, claretes. Molt bo.
http://hl33.dinaserver.com/hosting/juantorreslopez.com/jtl//index.php?option=com_content&task=view&id=2021&Itemid=16

Notes d'ecologia de la ment (5)

2010-11-19T07:25:00.002+14:00

Principi de la metamorfosi legítima
Enunciació
"Desconfieu dels qui mai no es deixen convèncer de res, desconfieu dels qui canvien d'opinió amb massa facilitat; ni dogmàtics ni conversos oportunistes".
Explicació
Deia el iaio: "Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics". Cert, certíssim. I no sols els enemics, sinó també els fanàtics del teu propi bàndol. Però aquest principi no s'ha de seguir fins a la veneració, perquè si es divinitza llavors es converteix en coartada teòrica per a tota mena de transfuguisme oportunista, en cobertura descarada de l'absència de principis i de conviccions. Les transformacions en les nostres opinions i en la ideologia es produeixen a poc a poc, i no pas a causa d'una única evidència en contra, sinó per acumulació de contraarguments que en algun moment es fa insostenible. No hem de desconfiar dels canvis d'opinió o d'ideologia, sinó de les conversions. Una certa constància en l'opinió i una certa coherència en l'actuació són els pressupòsits de la personalitat ben formada. No hi ha fanàtic més perillós que el convers.

Principi de la seducció distanciada
Enunciació
"No hi ha millor truc retòric que dir les coses amb una transparència indiferent".
Explicació
La insistència de qui pensa el contrari que nosaltres ens reafirma amb més tossuderia en les nostres pròpies conviccions. La seua pertinàcia amenaça la nostra confiança en les creences que tant ens estimem, i això ens fa defensar-les de manera encara més enèrgica. El dubte és pertorbador, i si ens l'intenten inocular per força ens hi oposem de grat. Per això la gent que més ens ha convençut d'idees noves (o contràries) sovint ha estat la que les deixava caure despreocupadament, sense escarrassar-s'hi gaire, fins i tot amb un punt de distanciament irònic. Aquest és un procediment ben efectiu. Amolleu-les amb claredat, fins i tot amb contundència, però com si deixàsseu anar dissimuladament i displicentment una punta de cigarreta. El món seria més suportable si l'objectiu de les discussions no fos la victòria per bombardeig i per artilleria pesant, sinó la subtil atracció gravitatòria cap a idees amb més pes específic.

Contra Davidson
Desconfie de les apel·lacions explícites a la "caritat interpretativa". Massa sovint encobreixen un abús destinat a fer dir als textos el que no tenien intenció de dir, a forçar-los en benefici de la persona "caritativa". A més, la caritat interpretativa amb el que considerem afí sol encobrir la crueldat interpretativa amb el que es considera antagonista, diferent, contrari, enemic, adversari, heterodox, irregular. I això, mentalment, no em sembla tampoc gaire ecològic.

Passeu-li la factura al Papa!

2010-10-28T10:32:00.000+14:00

http://www.laicismo.org/observatorio/destacados/pasale_factura_al_papa.html

Invitació

2010-10-25T23:21:00.002+14:00

On diu "dissabte" heu de llegir "divendres".

La granja humana y la ilusión de libertad

2010-10-21T22:10:00.005+14:00

Aquest vídeo l'ha penjat en el Facebook un company d'Història al qual he invitat a participar en aquest blog. M'ha paregut molt interessant i pense que us agrdarà veure'l.

Quino, com sempre, genial

2010-10-18T22:34:00.002+14:00

Faust

2010-10-14T02:53:00.002+14:00

Dins les activitats de la Tardor Literària de Tarragona, el divendres 15 d’octubre del 2010 es presentarà la traducció de Faust de Goethe (Riurau Editors, 2009). Serà a les 19h, a la llibreria de la Rambla. Hi intervindran Guillem Calaforra i el traductor Jaume Ortolà. El projecte de traducció de Faust va guanyar el 7è Premi de traducció “Vidal Alcover” dels premis literaris Ciutat de Tarragona.

I vosaltres, heu comprat ja els vostres exemplars del Faust per regalar-los a les persones humanes que estimeu. I què esteu esperant per a fer-ho? Una magnífica traducció, moderna i accessible, d'un clàssic universal, a un preu que fa riure!

La Comunidad

2010-10-10T11:45:00.000+14:00

Article de Paco Cerdà al diari Levante sobre el procés de pèrdua d'identitat promogut per les institucions valencianes

La Comunitat sin nombre
Símbolos. Ni "País Valencià", ni "Regne de València" ni siquiera "Comunitat Valenciana". La guerra de símbolos ha tenido un epílogo inesperado: el territorio fundado por Jaume I ha acabado llamándose "la Comunitat", a secas. En los últimos 195 comunicados oficiales de la Generalitat, "la Comunitat" vence por 215 a 184 apariciones a la "Comunitat Valenciana".

Dice la Biblia que "al principio era el verbo, y el verbo estaba en Dios, y el verbo era Dios". En la patria de Jaume I, al principio era el sustantivo, Valencia, y el sustantivo iba seguido del Reino, y todo junto designaba al territorio común de los valencianos. Pero llegó la batalla de símbolos de la Transición y el sustantivo quedó rebajado a adjetivo: de Valencia a Valenciana, con la descafeinada Comunitat por delante. El gentilicio era degradado. Ahora, como si de un epílogo soterrado de aquella Batalla de Valencia se tratase, la práctica habitual ha desterrado cualquier referencia a Valencia del nombre más usual de nuestro territorio. Ahora es "la Comunitat". Al menos, así lo usa la Generalitat de forma mayoritaria en sus comunicados oficiales, según refleja un análisis pormenorizado de sus últimas notas.

En la semana pasada (del lunes 27 al domingo 3), la Generalitat elaboró 195 comunicados. En ellos, omitiendo los nombres de organismos o planes oficiales, aparece 215 veces la denominación "la Comunitat" y en 184 ocasiones se utiliza la "Comunitat Valenciana". Es decir, "la Comunitat" -así, en mayúsculas, como un nombre propio que no existe- copó el 53,9% de las ocasiones en que la Generalitat pretendía definir la autonomía valenciana. Y eso que el Estatut d'Autonomia no contempla esta denominación mutilada.

¿Tiene importancia este cambio no oficial bendecido por la política de hechos consumados? El sociólogo Vicent Flor, autor de una tesis sobre el anticatalanismo en la Comunitat Valenciana, cree que sí y lo atribuye a una estrategia doble. Por un lado, desvalencianizar a la población. Por otro, congraciarse electoralmente con los sectores de Alicante y Castelló sin conciencia valencianista y molestos con la denominación global de "valenciano". Porque, como subraya Flor, ésta es la única autonomía pluriprovincial que tiene una provincia que se llama igual que el conjunto del territorio autonómico (los otros casos son Madrid y Murcia).
El término "la Comunitat", añade Flor, es "una gota malaya que ahonda en el extrañamiento que la propia sociedad valenciana tiene de su cultura y sus tradiciones". "Decir 'la Comunitat', pues, es un paso más allá en este sentido. Además, es un paso lógico en la estrategia antivalencianista disfrazada de anticatalanismo que usa, precisamente, la institución encargada de promover activamente el sentimiento autonomista".

Los datos respaldan la tesis desafectiva que denuncia Flor. El último estudio del CIS pone de relieve que un 18,3% de valencianos preferiría que España fuese "un Estado con un único Gobierno central sin autonomías". Este nivel de centralismo uniformizante sólo es superado por Aragón, Castilla y León, y Madrid. Además, los valencianos son los terceros con mayor sentimiento de españolidad.

Sin referente territorial ni cultural

En este contexto no extraña el proceso onomástico que ha experimentado el territorio conquistado hace 772 años por Jaume I. El sociólogo Rafa Castelló, también profesor de la Universitat de València, lo explica: "El referente identitario es territorial y cultural. En el nombre, el Estatut anuló la reivindicación territorial del colectivo al descartar el término de 'País' o 'Regne' y elegir el de 'Comunitat', que se refiere a un grupo de personas sin espacio territorial. Por ejemplo, comunidad negra o comunidad gitana. Ahora, si quitas el referente cultural del nombre, que nos lo daba el adjetivo de 'Valenciana', ya no queda nada. Hemos desaparecido como colectivo nacional con aspiraciones territoriales y ahora estamos desapareciendo como colectivo diferenciado", asegura Castelló.

En esta misma línea profundiza Rafa Company, ex director del Muvim y coautor del Document 88 valencianista. "La Generalitat, que también ha perdido el gentilicio de forma oficial en el Estatut, ha acabado siendo una autonomía administrativa con poco aparato sentimental". A juicio de Rafa Company, "la pérdida del gentilicio en el nombre del territorio, más que una estrategia deliberada de la Generalitat y extendida a Canal 9, es el efecto de una inercia de vaciado valencianista que se ha producido sin oposición de la ciudadanía. Porque a algunos les molesta la palabra Valencia, y a otros no les hace falta". Y así, en la práctica, se ha mutilado la denominación oficial de una "Comunitat" que empieza a no tener nombre.

Un vídeo didàctic

2010-10-01T23:01:00.000+14:00

http://www.vimeo.com/15248048

Vaga

2010-09-30T04:13:00.000+14:00

http://www.diagonalperiodico.net/de-los-piquetes-de-esta-manana-a.html

LLEGIR, ESCRIURE, DEBATRE: ORGANITZAR UN CLUB DE LECTURA.

2010-09-28T23:44:00.001+14:00

Per circumstàncies personals que ara no venen al cas, feia molt de temps que no participava en els debats d´El patio virtual, i ara que ho acabe de fer he experimentat aquella sensació plaentera que sentim quan podem tornar a emprendre una activitat que ens agrada i que hem deixat de practicar durant un determinat període. Tanmateix, ara també, com en altres ocasions, he notat certa incomoditat: la incomoditat provocada pel fet d´haver d´escriure sobre un tema que t´interessa i que és capaç de moure el teu pensament d´una manera excessivament apresada. En aquest tema de la ment captiva, així com en altres que hem tractat en altres èpoques, m´haguera agradat tindre més temps per a elaborar la meua intervenció, ja que el tema s´ho mereix. Aquesta inquietud em porta a plantejar-vos la següent proposta: i si muntàrem un club de lectura del Patio? Es tractaria d´escollir algun llibre que a tots ens interessara, i per a algunes dates prèviament pactades, cadascú, o la persona a qui li tocara, podria elaborar un xicotet assaig que els altres contertulians llegirien per tal de posar en marxa el debat. La lectura i l´escriptura com a vicis estrictament privats, solitaris, almenys en el meu cas em produeixen una profunda insatisfacció. En canvi, llegir i escriure sabent que podràs compartir les teues reflexions amb els amics contertulians deu ser molt més gratificant. Què en penseu?

Les ments captives

2010-09-28T03:53:00.002+14:00

Captive Minds, Then and Now

Molt bonic aquest article de Tony Judt, publicat a principis de l'estiu en la NY Review of Books. M'ha agradat perquè està ben escrit i, sobretot, perquè exposa una idea que fa anys que estic debatent amb lectors autoritzats de l'obra de Miłosz (sobretot l'Exemplator i l'Antoni Miłosz): la necessitat de reinterpretar el sentit del terme "ment captiva" per aplicar-lo a la nostra pròpia actualitat. Antoni posa l'èmfasi en la vigilància i la por de la diferència, mentre que l'Exemplator subratlla (o subratllava) més aviat la seducció totalitària de determinades ideologies. D'altra banda, en un famós llibre que vaig descobrir gràcies al meu amic Pol, Mark Lilla posava exemples d'intel·lectuals occidentals hipnotitzats per diverses formes de poder i dominació, no menys "captivats" que els que diseccionava Miłosz en aquell llibre. En qualsevol cas, hi ha una cosa que caracteritza aquest assaig magistral que és La ment captiva, i Judt tot just toca el tema molt de passada: l'equanimitat gairebé sobrehumana de Miłosz, tan incapaç d'oblidar la injustícia com de ser cruel amb la feblesa, dissident però no insultant, implacable i comprensiu alhora, just entre els justos i humaníssim entre els humans. I això, justament això, és el que em va fascinar, seduir i captivar d'aquell llibre quan el vaig llegir per primera vegada, pels anys noranta, i cada vegada que l'he llegit després. I, entre altres coses més, a causa d'aquesta humanitat me'n vaig anar a Polònia: a aprendre polonès per traduir-lo. Però això ja és una altra història. Prengueu-vos vint minuts de plaer i llegiu l'article de Judt, que s'ho val.

Gdzieindziej, casa nostra

2010-09-23T05:40:00.002+14:00

És cosa certa i sabuda que en aquesta colla hi ha de tot, entusiastes partidaris confessos de l'estoïcisme i debel·ladors furiosos i implacables d'aquesta "filosofia". El cas, però, és que mentre sóc a punt de volar cap a Viena per raons de treball, i amb el cap constantment posat en Cracòvia per raons que us explicava en el text precedent, s'ha donat la casualitat que, rellegint per atzars de la vida el plumbi somnífer conegut per Sèneca trobe, a la lletra XXVIII d'aquell caradura, aquests subratllats:

"¿De què pot servir la novetat de les terres, el coneixement de les ciutats i dels països? Tot aquest brandament és ben endebades. ¿Preguntes per què aquesta fugida no t'aconhorta? Perquè fuges amb tu mateix. És el fardell de l'ànima el que cal deixar: sense haver fet això, cap lloc no et serà agradable. [...] Vas d'ací d'allà per espolsar-te el pes que t'afeixuga, que esdevé més molestós amb el mateix brandeig, talment com en la nau les fardes immòbils pesen menys; remenades d'aquí d'allà, enfonsen aquella banda on carregen. Qualsevol cosa que facis, contra tu ho fas i amb el mateix moviment et damneges, puix sacseges un malalt. [...] L'important no és on vas, sinó que ets tu que hi vas [...]".

Per alguna raó això em du a la memòria aquell vers de Rilke que glossava el grandíssim Imre Kertész, que Déu el guarde molts anys: Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr. I no tinc coratge de traduir-lo, ni de traduir el passatge del meu compatriota Kertész. Doncs això mateix.

La nostàlgia és pornogràfica

2010-09-10T01:17:00.005+14:00

Aquesta anotació hauria d'aparèixer el dia 25 de setembre, però llavors estaré ocupat amb feines diplomàtiques a Viena, i no podré dedicar ni un moment a aquests assumptes.

I per què hauria d'aparèixer el 25 de setembre? Perquè llavors farà exactament deu anys abans, que vaig desembarcar per primera vegada a Cracòvia i, per extensió, a Polònia. No sabia ni una paraula de polonès, tret de les salutacions i res més. No hi coneixia ningú tret de la meua jefa. Havia abandonat temporalment la còmoda misèria funcionarial, la mateixa immundícia en què ara visc immergit fins al coll, havia deixat enrere això mateix per un període indeterminat, un any, o dos. I a pèl.

Diversos esdeveniments havien confluït en aquella fugida, que també era una recerca. Havia descobert, a través de l'obra de Miłosz, una literatura que m'interessava. Una amiga de Girona em va convèncer, de Münster estant, que els lectorats de català podrien ser una sortida per al meu malestar de buròcrata kafkià. Mesos enrere havia entrat a la mítica (per a nosaltres) tertúlia del Patio, i allà havia conegut l'Exemplator, que exactament deu anys abans havia anat a parar també a Cracòvia, i també com a lector. I, per acabar-ho d'adobar en pla fatalista, aquell mateix any sortia a concurs públic la plaça de lector de Cracòvia. Després de rumiar-m'ho molt, i de demanar consell a qui tocava, vaig decidir que l'última paraula --abans que jo-- la tindrien dues persones d'absolutíssima confiança, el Númida (veu del seny, perspectiva externa) i sobretot l'Exemplator, que s'havia passat una dècada bambant per Polònia i ens alegrava les tertúlies amb les seues versions de Miłosz, Różewicz i Lipska. I la resposta va ser: sí.

Hi havia de passar un any. En vaig passar cinc. Vaig residir durant prop de tres anys a la mateixa cova tètrica on havia viscut l'Exemplator, un pis de 25 metres quadrats d'època comunista, al barri sòrdid d'Olsza II. A poc a poc vaig haver d'anar fent meus un ambient, uns costums i una llengua que per a mi eren nous. I hi vaig anar deixant una part de mi, al·luvialment, a poc a poc, fins i tot (o sobretot) quan Cracòvia em revoltava i m'exasperava, quan em feia reaccionar a la contra. Encegat amb els esdeveniments que em van fer tornar-ne, l'any 2005 hi pensava amb menyspreu i alhora amb perplexitat, i amb recança. A l'octubre d'aquell any, mentre recollia el campament per plegar veles, estirat al llit de l'hostal em demanava com era possible que allò fos l'adéu definitiu. Vaig arribar a odiar-la cegament, aquella ciutat, i llavors em semblava incomprensible fins i tot aquell odi i aquell comiat. Un any més tard, vells (però nous) vincles familiars m'hi lligaven novament. Dos anys més tard, l'Exemplator i jo hi tornàvem junts, en un viatge commemoratiu, de gloriosa memòria, i de definitiva concòrdia amb la ciutat. No ens hi podíem sentir turistes. De fet, és possible fins i tot que encara hi estiguem empadronats tots dos. En un cert sentit, Cracòvia és la meua ciutat, perquè aquest títol no el decideix el fatalisme del naixement, ni l'imposa l'atzar de la residència per raons pragmàtiques. És teua la ciutat que has fet teua, la ciutat on et sents a casa, la ciutat que et corre per les venes allà on vages. I això, si parlem de ciutats i no de pobles o comarques, en el meu cas queda reservat per a Cracòvia.

Polònia és un país difícil, i per descomptat no parle del clima, ni de l'absència de llum a l'hivern, ni de la gastronomia. Ni tan sols no em referesc al color nacional i omnipresent del país, el gris postestalinista. Polònia és dura perquè aquella gent pot ser molt bèstia, cruel, maleducada, menyspreativa, cínica, irracional, alcohòlica i enganxosament moralitzant i beata. És a dir, la suma perfecta del catòlic delirant i l'eslau incomprensible. És dura, sí, però alhora pot ser una terra de respecte, de bones maneres (fins a l'exageració grotesca), d'oportunitats, i en determinats casos fins i tot d'altruisme. Polònia pertany a aquest món centreeuropeu, la Mitteleuropa apta per al turisme intel·lectualoide à la Claudio Magris. I això, a mi, m'arriba molt; hi tinc una debilitat confessable i confessada. Quina llàstima que Polònia no va ser el meu país d'adopció, perquè amb aquell retorn se n'anà a fer la mà la meua pròpia utopia centreeuropea. I el preu que pague és aquesta barreja de nostàlgia i refús, una mixtura tan bona per a donar-nos combustible de polèmica non stop entre l'Exemplator i jo.

Fa deu anys, i fa vint anys, d'aquelles primeres incursions cracovianes, i les circumstàncies han impedit que férem un viatge en colla a la nostra ciutat, per celebrar que tant ens agrada, malgrat tot. El dia 25, per allò del fetitxisme de les dates redones, segurament m'assaltaran molts pensaments i només podré capbussar-me en els records i les melancolies, pura obscenitat d'amant rebutjat, pornografia per a intel·lectuals i romanços de fugitiu frustrat. Divendres de la setmana que ve només podré pensar en la meua ciutat, Cracòvia, deu anys després. Exiliat d'ella, un dia abans de tornar a la cel·la de càstig.

Tą część piszę tylko dla Ciebie, Exemplatorze. Musimy tam wracać. Najbardziej frustrujące zdarzenie tego roku polega na tym, że nie mogliśmy tam pojechać razem właśnie teraz, w tym roku. Wiem, że chciałeś to wszystko świętować razem z naszymi kolegami, ale przede wszystkim chociło mi o to, że to było nasze święto. Może kiedyś tak zrobimy. Tylko wkurwia mnie to, że opuszczenie tamtego miasta które nienawidziłem odczuwam jako amputacja w moim własnym ciele chociaż wiem, że tam nie mógłbym zostać na zawszwe, nie mógłbym wytrzymać. Może na tym polega miłość, a o tym nikt nam nic nie powiedział. Nigdy.

Zawsze jest lepiej tam gdzie nas nie ma.

Notes d'ecologia de la ment (4)

2010-08-09T11:35:00.003+14:00

Principi de raó insuficient

Enunciat: Projectem els nostres prejudicis ideològics fins i tot, o sobretot, allà on ens fiem de les afirmacions fetes per autoritats. Per això tota opinió que construïm sense informació de primera mà és, en major o menor mesura, una fantasmagoria petrificada. Convé saber-ho per abandonar-les quan les circumstàncies ho demanaran.

Glossa: Aquesta idea vaig començar a entreveure-la fa uns anys, quan el meu amic P. residia a Londres. Allà, ell i L. compartien pis amb una parella en què ell, francès d'origen, solia tenir opinions taxatives i contundents sobre tots els temes imaginables. Quan se li duia la contrària, solia neutralitzar el seu interlocutor amb una pregunta no gaire educada: Did you do some research on this subject? I did! Ell sempre havia investigat sobre el tema, la seua opinió estava fonamentada, i si tu no havies fet cap recerca sobre el tema no tenies per què afirmar res de diferent quan ell parlava ex cathedra.

La major part de les nostres opinions es basen en informació indirecta (segona, tercera, quarta mà, etc.). En aquest sentit, es troben poc fonamentades. Però, fins i tot quan creiem que les nostres fonts són indiscutiblement fiables, en el fons només sabem que hi hem dipositat la nostra confiança, i generalment triem les fonts que més se'ns adiuen des del punt de vista ideològic. A vegades, fonts igualment fiables poden dir coses diferents, i fins i tot contradictòries. Llavors optarem per ignorar aquest conflicte d'autoritats fins que les evidències ens semblen decantar-se definitivament d'un costat o de l'altre. Però tothora ens convindrà ser conscients que gairebé totes les nostres opinions són això, opinions, i que la intensitat de la nostra confiança en les fonts no les fa més pròximes a la veritat.

Fa una estona he llegit, en un llibre d'un prestigiós intel·lectual, un devessall inacabable d'afirmacions que suposadament estan del tot fonamentades des del punt de vista històric. Per exemple: "El segle XVIII, doncs, és en realitat el gran segle de la noblesa, en poder directe (el 85% dels pobles i llocs del País Valencià són de jurisdicció senyorial), en capacitat expansiva, en influència política i en hegemonia social". Si en una conversa informal, o en un escrit qualsevol, jo mateix defensara aquestes afirmacions pensaria que ho faig lícitament, atès que pressupose que l'autor en qüestió és fiable, s'ha documentat i sap de què està parlant. No em dóna proves documentals fefaents, quantitatives i qualitatives, irrefutables, d'aquestes afirmacions: no fa una llista de pobles i llocs del PV amb jurisdicció d'un o altre tipus, no quantifica la capacitat expansiva del poder directe de la noblesa valenciana del segle XVIII, no explica en què es basa la seua influència política i la seua hegemonia social. No diu quins autors de la bibliografia utilitzada corroboren aquestes afirmacions. Jo, el lector, no estic capacitat per a apuntalar amb dades concretes, documentals, cap d'aquestes afirmacions. Però em fie d'aquest autor, i si no vull comprometre la meua salut mental i caure en una espiral d'escepticisme forassenyat hauré de subscriure les seues afirmacions. Però només ho faré de manera provisional. Potser algun autor que haja fet recerca efectiva sobre aquests temes em mirarà amb llàstima si afirme el mateix que la frase citada, i si jo mateix, perplex davant el contraatac, admet que sóc incapaç de demostrar "científicament" aquestes afirmacions pel fet que la font em semblava fiable. Però si no fóra així, a base de confiança, de pressuposar que hi ha gent més digna de confiança que altra gent, de creure en el que diuen alguns que se suposa que són més doctes que nosaltres, si no fóra així no tindríem opinió sobre res. Potser ni tan sols sobre la nostra realitat immediata. I la paradoxa és que llavors sí que seríem subjectes definitivament alienats i manipulables.

Lectures d'estiu: sobre la tirania

2010-08-06T06:20:00.002+14:00

Diu l'Auctoritas:

"La tiranía, en efecto, tiende a tres objetivos: uno, que los súbditos piensen poco (pues un apocado no podría conspirar contra nadie); en segundo lugar, que desconfíen unos de otros (pues la tiranía no se derriba hasta que algunos ciudadanos confían en sí mismos; por eso también luchan contra las clases superiores considerándolas nocivas para su poder, no sólo porque no se resignan a ser gobernados despóticamente, sino también porque son leales a sí mismos y a los demás ciudadanos y no acusan a los suyos ni a los demás). Y en tercer lugar, la imposibilidad de acción (pues nadie emprende lo imposible, de modo que la tiranía no se derriba si no se dispone de fuerza).
Así pues, estos son los tres fines a los que tienden las intenciones de los tiranos, pues todas las medidas tiránicas conducen a estos principios fundamentales: que no se fíen unos de otros, que no tengan fuerza y que sean humildes."

El més bèstia de "Shoah"

2010-07-27T11:34:00.009+14:00

Certament, el monumental film de Claude Lanzmann té molts moments duríssims. Són gairebé nou hores, el tema és terrible, i l'austeritat espartana del plantejament intensifica encara més l'impacte sobre l'espectador. Per això podríem dir que, per exemple, el passatge en què Filip Müller (supervivent del Sonderkommando de Birkenau) s'enfonsa explicant el gasejament dels seus compatriotes txecs és un dels que més ens impressionen. Algú podria retrucar que la intervenció dels supervivents de Corfú, que parlen en italià davant la càmera, és una de les més difícils de suportar. Resulta duríssim, també, de veure com el Dr. Franz Grassler, subordinat directe del governador nazi del gueto de Varsòvia, té la cara dura d'explicar --sense moure ni una pestanya!-- que "l'autogestió del gueto funcionava bé [...] pel que fa a la seua autopreservació". Molts moments de Shoah es fan difícils de suportar, i a hores d'ara les explicacions de Franz Suchomel, soldat a Treblinka, tampoc no impressionen tant. Però si he de triar el moment per a mi més dur de la pel·lícula, indubtablement assenyalaria l'escena en què Shimon Srebnik torna a Chełmno.

Srebnik, llavors, era una criatura. Els alemanys el feien servir de cantant, per la seua veu agradable i afinada. Torna al poble amb motiu del documental de Lanzmann. És diumenge, i a Chełmno comença a eixir la gent de missa. Es crea un rotgle al voltant del bon home. Lanzmann els pregunta si estan contents de tornar a veure'l. "Molt. És un gran plaer". Comencen a remoure els records, en grup. En aquell temps, aquesta mateixa església feia de presó per als jueus del poble, destinats a morir gasejats en camions trucats. Allà cridaven, passaven gana, estaven molt malament. Tenien les maletes a la casa d'enfront. I en les maletes portaven... or. "Els enyoreu?". "Per descomptat. També nosaltres vam plorar". "Per què els va passar allò?" "Perquè eren els més rics! Molts polonesos van ser també exterminats [sic]. Fins i tot capellans". Llavors comença a aflorar el subconscient. Un dels curiosos, un tal Kantarowski, avança i es mostra disposat a explicar el que passà prop de Varsòvia; diu que "li ho va contar un conegut" (ya te vale). Ho transcric:

"Van aplegar els jueus en una plaça. El rabí perguntà a un SS: 'Puc parlar-los?'. L'SS li digué que sí. Llavors el rabí digué que prop de dos mil anys abans els jueus havien condemnat a mort el Crist innocent. I en fer això, cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills'. Llavors el rabí els digué: 'Potser ha arribat l'hora d'això, de manera que no fem res, anem, fem el que se'ns diu'".

El tal Kantarowski explica això enmig de la massa i ho diu a la cara d'un dels tres únics supervivents del camp d'extermini de Chełmno. Però l'escena no s'acaba ací. Una iaia, una dona de les que un moment abans deien que estaven contentes de reveure Srebnik, posa cara de mala llet i comença a cridar: "Llavors Pilat es rentà les mans i digué: 'Crist és innocent' [sic], i deixà lliure Barrabàs. Però els jueus cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills!' I això és tot; ara ja ho sabeu!".

"I això és tot", diu la iaia, "ara ja ho sabeu!". Srebnik, allà present, es mira tota aquesta situació amb un rostre de tristesa barrejada amb sarcasme amarg i amb fatalisme. Els catòlics polonesos, fins i tot incapaços d'assumir els seus propis enunciats ("em va contar un conegut que..."), amb una facilitat espaterrant deixen que l'empatia i la compassió s'esfumen, desapareixen, i tot repetint el tòpic repugnant del deïcidi justifiquen la industralització de l'assassinat de jueus, l'anihilació de milions de persones, la venjança sagnant del seu "Déu amorós", consumada a través dels alemanys ("això és tot; ara ja ho sabeu!"). Ho reconec, em sembla un dels moments més difícils de suportar de tot el film.

En fi, aquests dies he vist Shoah per quarta vegada (la primera va ser quan era becari orgasmus a Frankfurt, fa ja gairebé vint anys). El motiu, o la carambola de motius, és irrellevant. Però qui no ho haja vist, li falta alguna cosa. M'ha impressionat especialment el fet que era la primera vegada que podia mirar el film sense subtítols, i m'he adonat que les intervencions dels polonesos són d'un castissisme i d'una autenticitat espaterrants, indescriptibles. Només amb aquestes intervencions ja n'hi hauria prou per a entendre com d'inconcebible és l'aberració negacionista. Les narracions dels polonesos semblen ser, de vegades, més reals que la realitat. Això, abans, jo no estava en condicions de captar-ho, per raons lingüístiques; ara m'ha posat la pell de gallina.

Ja sé que aquest no és un tema estival, de vacances. Però, vaja, al cap i a la fi jo no tinc vacances, i no crec que li haja de demanar disculpes a ningú per escriure sobre el que em ve al pap. Punt final.

Cadascú es retrata

2010-07-22T20:02:00.003+14:00

Bé, avui no faré comentaris personals ni propinaré qualificacions subjectives. A palo seco. L'assumpte es presenta de la següent manera: a Menasalbas (Toledo), els arqueòlegs estan exhumant els cadàvers d'un grup de republicans que tornaven al seu poble després d'haver perdut la guerra i que hi van trobar la mort a mans dels seus veïns, afusellats i llançats al clot cap per avall. Una de les arqueòlogues, la uruguaiana Inés Pregeiro, filla d'una víctima de la dictadura del seu país, ha sentit comentaris pel poble. Quins comentaris? Això reprodueix la notícia del diari d'avui:

"Hay gente que dice que los huesos que hemos encontrado los hemos puesto nosotros y que les van a subir los impuestos por culpa de la exhumación. Me ha impresionado mucho."

Y hasta aquí puedo leer, tal com deien en el Un, dos, tres.

Hola? Hola? Hi ha encara algú? Eeeeoooo...

Uns fills d'una resacsà

2010-07-09T20:57:00.000+14:00

He rebut aquesta informació per correu electrònic, que ja circula des de fa dies com a notícia. Les senyores que es dediquen al negoci del sexe no tenen res a veure amb tot això, per descomptat, però el terme correcte i exacte per a determinada gentola, i per a la gentola que els dóna suport, ja us podeu imaginar quin és. Per favor, feu-ho circular tant com siga possible:

"Amigos y amigas
Lo que ha pasado y sigue pasando es muy triste.
Ayer, los casi 50 participantes del espectáculo ZERO RESPONSABLES, antes del ensayo general, fueron reunidos e informados por parte del Vice Rector de Cultura de la Universidad de Valencia, que Francisco Camps en persona, repito, Francisco Camps, había llamado al Rector de la Universidad para que se suspendiese la representación del espectáculo y las consecuencias que tendrían los participantes si no se le hacía caso.
La Universidad le explicó que aquello era un acto artístico, de libre expresión y de democracia; y que la Universidad no iba a actuar como en los peores tiempos del Franquismo.
Aún así, la Universidad les comunicó a los participantes lo ocurrido para que supiesen a lo que podían enfrentar si si seguían adelante.
Todos y todas los participantes decidieron continuar adelante pese a que es muy probable que ahora empiecen a caer actores y actrices de repartos ya establecidos y acciones similares a las que ya nos tiene acostumbrada nuestra amiga y mujer preocupada por el sector Inmaculada Gil Lázaro. (Desaparición de los premios de Teatres, cambio de nombre de Festivales, censura, mentiras, programación de sus amigos, y demás lindezas...)
Creen los participantes, que las razones de esto, ha sido la nota de prensa enviada a los medios invitando a asistir al pase gráfico que ha llegado a las manos del equipo de Camps en donde se leía un fragmento de la obra.
Por lo visto, Camps, cuando leyó el fragmento entró en cólera, y en lugar de recibir a las víctimas del accidente, (que es lo que llevan esperando desde hace cuatro años), ha intentado parar y censurar este acto.
Puesto que es muy posible que esta información no salga en la prensa, os invito a que reenviéis este correo a todos vuestros contactos al igual que os invitamos a la representación el día 7, 8 y 9 a las 19:00 horas en las Sala Matilde Salvador. (Entrada libre)
Tenemos que estar ahí, tenemos que ir."

País merdós!

Torna a tocar-me-la, Sam

2010-07-07T20:06:00.002+14:00

L'altre dia, el nostre amic Enric reivindicava, amb molta raó, la capacitat de control que l'opinió pública exerceix, en el sistema democràtic, sobre el poder polític. Però! Jo diria que tothora, cada dia, a cada minut, podríem trobar exemples de fins a quin punt el poder executiu actua en última instància com a gestor descarat dels interessos de l'oligarquia plutocràtica i militar. L'exemple més flagrant i insultant dels últims dies el trobem, probablement, en l'actuació del govern "socialista obrer" sobre les energies netes. En aquest article de La información trobareu explicat el tema de manera molt didàctica. Dit telegràficament: els nostres polítics, democràticament elegits i nominalment d'esquerra, retiren la promoció de les energies impròpiament anomenades "renovables" (el seu nom més correcte és "energies netes") perquè amb el canvi gradual de model energètic les grans elèctriques veuen reduïts els seus beneficis, ja que finalment acabarien pesant més els greus inconvenients de continuar generant electricitat a partir de tecnologies contaminants i que per a la compra del seu combustible ens fan eternament dependents d'altres països; naturalment, ja podeu imaginar-vos que la fotovoltaica i l'eòlica estan lligades sobretot a inversions de petites i mitjanes empreses, que amb la reducció o eliminació de les primes per kilowatt que paga l'estat (la "subvenció", per entendre'ns) es veuran abocades a la ruïna just al bell mig del seu procés d'amortització de les inversions. Paral·lelament (i això no apareix en l'article, però us ho dic jo), per tal de mantenir i augmentar la seua hegemonia en el mercat energètic, les grans elèctriques desvien bona part de l'electricitat "neta" cap a l'exportació (bàsicament a França, si no vaig errat), mentre mantenen la ràtio de fonts generadores "brutes" per al mercat interior, la qual cosa demostra que el funcionament gairebé exclusiu a base de fonts "netes" no és precisament una al·lucinació de somiatruites. En resum: com sempre, els monopolistes decideixen la direcció de la política efectiva, els altres a callar (mireu les notícies: ¿quants representants, quantes veus de les empreses d'energies "netes", heu vist i sentit), i el ciutadà a pagar i punt, que aquesta és la seua funció, obeir, pagar i callar (o fer rabioles, en el millor dels casos, manifestacions o "xarxes socials", collonades per Internet, grupets de féisbuc i estupideses semblants, perquè les decisions reals les pren gent que es caguen tres pets en les manifestacions, en els féisbucs i en els blogs). I això, si no és a hòsties, no canviarà mai. I d'hòsties, no n'hi haurà, tal com ens recordava encertadament l'Enric. Ergo, a tragar, pantalons avall, en situació d'enculamenta perpètua, amén. I que dure (dura).

Reformisme democràtic

2010-07-03T11:17:00.003+14:00

És clar que l´enfonsament del mur de Berlin deixà la major part de l´esquerra sense referents, desorientada, i encara avui estem patint les conseqüències d´això. Ara bé, allò que no hauríem de fer és utilitzar l´experiència històrica del "socialisme real" per a extraure la conclusió que no hi ha alternativa, que la disjuntiva és o capitalisme salvatge o estalinisme. Hi ha alternatives, i l´opció de la revolució violenta (la qual, siga dit de passada, tenint en compte l´apatia imperant, no deixa de ser ara per ara una opció que es troba a anys llum), no és l´únic camí que podem oposar al conformisme. Hom pot lluitar democràticament, pacíficament, però al mateix temps de manera valenta i contundent, per anar introduint canvis concrets en l´actual estat de coses. Un exemple d´açò és la campanya d´ATTAC per tal de crear una banca pública (http://www.attac.es/bancapublica/). Ara bé, no deixe de reconéixer que la via del reformisme democràtic i civilitzat tal volta és una utopia, i que l´ésser humà només reacciona a base d´hòsties. De tota manera, ho hauríem d´intentar.

La faula de la pastuqui

2010-07-01T23:50:00.003+14:00

A veure, fem un divertit exercici de perspectivisme periodístic, com el de l'altre dia.

Comencem explicitant el context. Partim de la base, acceptada per tothom i comprovada empíricament, que hi ha un grup de persones (o ciutadans, en qualsevol cas) que han comès evasió de capitals i frau fiscal amb comptes inflats a Suïssa. Molt bé. Arriba la famosa crisi (que, contra el que deien alguns, no és un invent sinó una crisi real, creada per determinades pràctiques financeres i pels monocultius com ara el de la rajola). Arriba la crisi i la meitat dels qui l'han provocada, és a dir, la banca, demana diners a l'estat en situació de perfecte xantatge: o ens doneu diners o se'n va tot a la merda, amb el benentès que com que heu acatat el dogma (econòmicament) "liberal" no podreu en cap cas, per res del món, ni tan sols imaginar la nacionalització de la banca. I l'estat, ni corto ni peresoso, amolla la supermegamilionada però, això sí, fent amb el ditet un gest de ridícula severitat i amb la paternal admonició: "Pepito, ten en cuenta que estos dineritos te los doy para que actives el crédito a las PYMEs y a los particulares, eh?, no te vayas a quedar los dineritos ni te compres chuches por el camino". La banca diu: "Sí, papá Estado", es guarda els dinerets a la cartera i se'n va a l'estanc a comprar-se chuches. Això és el que hom ha anomenat "socialisme cap amunt". El revers del "socialisme cap amunt" no s'ha fet esperar: retalls brutals en la inversió pública (sota la bota de la dictadura alemanya, per cert), estisorades en el sou dels funcionaris, etcètera, és a dir, que la salvajada dels especuladors bancaris i immobiliaris rep el premi consistent en tot allò que després se'ls robarà als altres, als de les classes mitjanes i baixes, als que van des del nivell pringat microburgès fins al lumpen. Molt bé, aquest és el context en què l'estat té la magnífica idea (per cert, inspirada per un tal Berlusca, de professió padrino) de recuperar per a la hisenda pública els diners que s'haurien de descomptar com a retenció als comptes evadits. Per cert, ¿quants diners deu significar això en total, si allò a què aspira l'estat no són aquests diners sinó els impostos no pagats per aquests diners? No vull fer comptes: crec que comence a marejar-me.

Doncs bé, al principi el govern es fa el sueco i diu, mentre xiula i mira cap a una altra banda, que "no veuen delicte en els comptes que hi ha a Suïssa " (20 Minutos). Xe! Això com és? ¿Que resulta que els comptes han arribat a Suïssa per casualitat? ¿Que me caí del columpio y al despertarme estaba en Ginebra? Bé, no passa res. Tots fem alguna vegada en la vida el paper de la puta simple. Molt bé.

Però va i els inspectors no s'ho creuen, això, sinó que escorcollen i fins i tot denuncien que en realitat s'està donant un tractament de favor als comptes evadits (El País). Ai, ai, ai, que a algú li creixerà el nas... De sobte, l'estat, que per descomptat és qui mana sobre Hisenda, s'enfada amb els directors generals d'inspecció i els destitueix (Cotizalia). Per què? Segurament deu ser perquè veien fotos de ties en boles per Internet, i és clar, això és intolerable. O perquè van gastar més tipp-ex del que tocava i, per tant, van balafiar diners públics. O perquè no deien "bon dia" al matí (maleducats), o perquè no es dutxaven tots els dies (guarros), en fi, és igual, el cas és que els qui havien d'escorcollar els comptes evadits denunciaren una amnistia fiscal (Europa Press), i poc després els van fer fora. Sí senyor.

¿I com acaba aquesta historieta il·lustrada, vulgo "còmic"? Perquè, alerta, el sainet no s'acaba amb la destitució dels investigadors del frau. Nooo, no, no. L'estat ha regalat diners a la banca (per cert, que la quantitat exacta i la manera de distribuir-la entre els bancs és i serà un secret, veges tu per què, si tot és tan democràtic i tan transparent!), i aquesta pastuqui l'ha de traure d'algun lloc. Els comptes evadits? Mmmmm, xe, mira, millor que no, no siga cosa que s'enfaden, i/o que trobem alguna cosa que no voldríem trobar. A qui podem sablejar? Ja està! Ja ho tenim! Quin és el grup més gruixut en el nostre sistema econòmic? Els aturats!!! Doncs molt bé, agafem i comencem a mirar amb lupa i microscopi els ingressos dels que estan en l'atur (La Voz de Galicia), sí senyor, perquè encara que no tinguen diners, com que l'any passat tingueren dos pagadors (l'empresa que els va fer fora i l'estat) els podem obligar a fer la declaració de la renda. I, com que la retenció de les prestacions per atur és nul·la o molt baixa, tindrem com a resultat que la seua declaració serà positiva, i mooolt positiva, fins i tot hauran de pagar a Hisenda a terminis!!! I com que són una veritable legió, ja tindrem un bon pessic de la pastuqui que buscàvem!

Què us sembla aquesta faula? Quina "moraleca" en traieu?

A considerar

2010-06-30T20:25:00.002+14:00

El contrari de la immensa i omnipresent barbàrie ambiental.

Temps era temps...

2010-06-28T20:40:00.001+14:00

Imprescindible

2010-06-19T23:34:00.003+14:00

Us reproduesc literalment un article magnífic, lúcid i molt ben informat de Juan Torres López. Impressionant, convé que circule al màxim. És un càtedro d'economia aplicada, sap de què parla. No us ho perdeu.

"La crisis, una estafa detrás de otra

La Real Academia Española de la Lengua define de dos modos el verbo estafar. Como pedir o sacar dinero o cosas de valor con artificios y engaños y con ánimo de no pagar, y, en sentido jurídico, como cometer alguno de los delitos que se caracterizan por el lucro como fin y el engaño o abuso de confianza como medio. Por eso yo creo que el término de estafa es lo que mejor describe lo que han hecho continuadamente los bancos, los grandes especuladores y la inmensa mayoría de los líderes y las autoridades mundiales antes y durante la crisis que padecemos.

Los Estados le dieron a los bancos privados el privilegio de crear dinero emitiendo deuda con la excusa de que eso era necesario para financiar la actividad de las empresas y los consumidores. Pero en los últimos treinta años, la banca internacional multiplicó la deuda para financiar los mercados especulativos y para ganar dinero simplemente comprando y vendiendo más dinero, y no para financiar a la economía productiva. Esta es la primera estafa.

Para disponer de recursos adicionales a los que le depositaban sus clientes, la banca ideó formas de vender los contratos de deuda y los difundió por todo el sistema financiero internacional. Pero al hacerlo, ocultaba que millones de esos contratos no tenían las garantías mínimas y que al menor problema perderían todo su valor, como efectivamente ocurrió. Actuando de esa forma y tratando de elevar cada vez más la rentabilidad de sus operaciones, la banca fue asumiendo un riesgo cada vez mayor que ocultaba a sus clientes y a las autoridades y que transmitiía al conjunto de la economía. Esta es la segunda estafa.

Para llevar a cabo esas estafas, la banca recurrió a las agencias de calificación que actuaron como sus cómplices corruptos engañando sistemáticamente a clientes y autoridades indicando que la calidad de esos productos financieros era buena cuando en realidad sabían que lno era así y que, por el contrario, se estaba difundiendo un riesgo elevadísimo porque eran, como se demostró más adelante, pura basura financiera. Esta es la tercera estafa.

Los grandes financieros consiguieron que los bancos centrales fueran declarados autoridades independientes de los gobiernos con la excusa de que éstos podían utilizarlos a su antojo y de que así era mejor para lograr que no subieran sus precios. Sin embargo, lo que ocurrió fue que con ese estatuto de "independientes" los bancos centrales se pusieron al servicio de los bancos privados y de los especuladores, mirando a otro lado ante sus desmanes. Y asi, en lugar de combatir la inflación permitieron que se diera la subida de precios de la vivienda quizá más alta de toda la historia y constantes burbujas especulativas en numerosos mercados. Y lejos de conseguir la estabilidad financiera lo cierto fue que durante su mandato "independiente" también hubo el mayor número de crisis financieras de toda la historia. Esta es la cuarta estafa.

Para generar fondos suficientes para invertir en los mercados especulativos cada vez más rentables, los bancos y grandes financieros lograron, con la excusa de que eso era lo conveniente para luchar contra la inflación, que los gobiernos llevaran a cabo políticas que redujeran los salarios y aumentaran así los beneficios (que en su mayor parte van a ahorro en lugar de al consumo como le pasa a los salarios), y la progresiva privatización de las pensiones y de los servicios públicos. Esta es la quinta estafa.

Cuando el riesgo acumulado de esa forma estalló y se desencadenó la crisis, los bancos y los poderosos lograron que los gobiernos, en lugar de dejar caer a los bancos irresponsables, de encarcelar a sus directivos y a los de las agencias de calificación que provocaron la crisis, les dieran o prestaran a bajísimo interés varios billones de dólares y euros de ayudas con la excusa de que así volverían enseguida a financiar a la economía. Pero en lugar de hacer esto último los bancos y grandes financieros usaron esos recursos públicos para sanear sus cuentas, para volver a tener enseguida beneficios o para especular en mercados como el del petróleo o el alimentario, provocando nuevos problemas o que en 2009 hubiera 100 millones de personas hambrientas más que en 2008. Esta es la sexta estafa.

Los gobiernos tuvieron que gastar cientos de miles de millones de dólares o euros para evitar que la economía se colapsara y para ayudar a la banca. Como consecuencia de ello tuvieron que endeudarse. Como los bancos centrales están dominados por ideas liberales profundamente equivocadas y al servicio de la banca privada, no financiaron adecuadamente a los gobiernos, como sí habían hecho con los bancos privados, y eso hizo que tuvieran que ser los bancos privados quienes financiaran su deuda. Así, éstos últimos recibían dinero al 1% de los bancos centrales y lo colocan en la deuda pública al 3, al 4 o incluso al 8 o 10%. Esta es la séptima estafa.

Como los bancos y grandes financieros no se quedaron contentos con ese negocio impresionante, se dedicaron a propagar rumores sobre la situación de los países que se habían tenido que endeudar por su culpa. Eso fue lo que hizo que los gobiernos tuvieran que emitir la deuda más cara, aumentando así el beneficio de los especuladores y poniendo en grandes dificultades a las economías nacionales. Esta es la octava estafa.

Los gobiernos quedaron así atados de pies y manos ante los bancos y los grandes fondos de inversión y, gracias a su poder en los organismos internacionales, en los medios de comunicación y en las propias instituciones políticas como la Unión Europea, han aprovechado la ocasión para imponer medidas que a medio y largo plazo les permitan obtener beneficios todavía mayores y más fácilmente: reducción del gasto público para fomentar los negocios privados, reformas laborales para disminuir el poder de negociación de los trabajadores y sus salarios, privatización de las pensiones, etc... Afirman que así se combate la crisis pero en realidad lo que van a producir es todo lo contrario porque es inevitable que con esas medidas caiga aún más la actividad económica y el empleo porque lo que hacen es disminuir el gasto productivo y "el combustible" que los sostiene. Esta es la novena estafa.

Desde que la crisis se mostró con todo su peligro y extensión, las autoridades e incluso los líderes conservadores anunciaron que estaban completamente decididos a poner fin a las irresponsabilidades de la banca y al descontrol que la había provocado, que acabarían con el secreto bancario, con los paraísos fiscales y con la desregulación que viene permitiendo que los financieros hagan cualquier cosa y que acumulen riesgo sin límite con tal de ganar dinero... Pero lo cierto es que no han tomado ni una sola medida, ni una sola, en esa dirección. Esta es la décima estafa.

Mientras está pasando todo esto, los gobiernos, esclavos o cómplices de los poderes financieros, no han parado de exigirle esfuerzos y sacrificios a la ciudadanía mientras que a los ricos y a los bancos y financieros que provocaron la crisis no les han dado sino ayudas constantes y todo tipo de facilidades para que sigan haciendo exactamente lo mismo que la provocó. Gracias a ello, éstos últimos están obteniendo de nuevo cientos de miles de millones de euros de beneficios mientras que cae la renta de los trabajadores, de los jubilados o de los pequeños y medianos empresarios. Esta es la undécima estafa.

Mientras que constantemente vemos que los presidentes de gobiernos reciben instrucciones del Fondo Monetario Internacional, de las agencias de calificación, de los banqueros o de la gran patronal, la ciudadanía no puede expresarse y se le dice que todo lo que está ocurriendo es inexorable y que lo que ellos hacen es lo único que se puede hacer para salir de atolladero. Esta es la duodécima estafa.

Finalmente, se quiere hacer creer a la gente que la situación de crisis en la que estamos es el resultado de un simple o momentáneo mal funcionamiento de las estructuras financieras o incluso económicas y que se podrá salir de ella haciendo unas cuantas reformas laborales o financieras. Nos engañan porque en realidad realidad vivimos desde hace decenios en medio de una convulsión social permanente que afecta a todo el sistema social. La verdad es que cada vez hay un mayor número de seres humanos hambrientos y más diferencias entre los auténticamente ricos y los pobres, que se acelera la destrucción del planeta, que los medios de comunicación están cada vez en propiedad de menos personas, que la democracia existente apenas deja que la ciudadanía se pronuncie o influya sobre los asuntos más decisivos que le afectan y que los poderosos se empeñan en imponer los valores del individualismo y la violencia a toda la humanidad. Esta es la decimotercera estafa.

Lo que ha ocurrido y lo que sigue ocurriendo a lo largo es la crisis es esto, una sucesión de estafas y por eso no se podrá salir de ella hasta que la ciudadanía no se imponga a los estafadores impidiendo que sigan engañándola, hasta que no les obligue a dar cuentas de sus fechorías financieras y hasta que no evite definitivamente que sigan comportándose como hasta ahora."

Infantilització, regressió mamífera

2010-06-16T21:05:00.003+14:00

Sobre un article recent del BOE

Sempre he pensat que aquest era un tema interessant per a fer recerques antropològiques, o etnogràfiques i etnològiques, preferentment d'etnologia comparada. Què fa riure els valencians, els catalans, els espanyols, els alemanys, els britànics? Són motius de riure diferents, semblants, o els mateixos? O són tòpics "nacionals", conreats al llarg dels segles com a part de les respectives hegemonies ideològiques?

Aquest article incita a pensar-hi, certament. Però també ens fa pensar, per exemple, en l'eterna vigència de l'humor que ara anomenen friqui (o freaky). Aquesta estranya moda per a desmemoriats no deixa de sorprendre'm. Quan era un adolescent, El Papus passava a casa de mà en mà, de mon pare al meu germà, del meu germà a mi. M'agradava el surrealisme de Martes y Trece, citats en aquest article, i m'agradava pel que tenien d'extravagant (tot i ser conscient que es tractava d'un humor xorra i d'un instrument de domini simbòlic de l'Espanya imperial). La publicitat que menys em repugna és la més intel·ligent o la més friqui, i no precisament d'ara. Quan no existien els geeks era un seguidor captiu de Cosmos de Carl Sagan, i quan a Ejpaññia la paraula "ecologista" només evocava una llunyana Greenpeace amb vaixells i llanxes jo estava muntant un grup (de tres persones) per repoblar de carrasques el terme dels Cabeços (Benaguasil). Vull dir, que no sóc capaç de sentir-me "modern" en aquestes modes. Per tant, aquest humor surrealista és "ajpanyol" i "de sempre"?

Una altra cosa sí que es desprèn d'aquest article. I no puc dir que siga una novetat, una notícia de último grito. No és tant la difusió creixent de l'humor friqui com la globalització definitiva i descarada d'allò que hi ha de més global: l'estupidesa. A mi, aquest auge de les adhesions a grups de Facebook com ara "Señoras que circulan por el Mercadona como si fuesen Ben-Hur", en fi, em fa gràcia perquè és graciós, perquè és extraterrestre, però alhora em fa pensar en quin futur ens espera si la gent dedica el seu temps lliure a aquestes coses i no a llegir Dant(e), a veure pel·lícules de Bergman o a calar foc als ministeris, a les diputacions i a les conselleries, per exemple. L'humor xorra només és un indici, un indici minúscul i no sé exactament de què, però indubtablement un indici. La meua opinió, com a bon catastrofista, encaixa molt bé amb la de Vicente Verdú: "La comunicación a través del humor se ha vuelto la comunicación social por excelencia. Lo serio es insoportablemente anacrónico. Las formas toscas, bastas o grotescas de este humor -entre grosero y de patichadas- se corresponderían con la clase de gracia (parecida a las payasadas) que hace reír a una audiencia infantilizada, poco educada, maleducada y simplista. Se podría decir público 'infantilizado' pero, tal como están las cosas, acaso sería más preciso hablar de 'sociedad adolescentizada' que viene a ser el modelo de más auge y de mayor dominio en nuestros días. Fin del modelo 'juventud', actualidad del modelo 'adolescente'. Además, se trataría de una liberación explosiva que se relaciona bien con el mundo compulsivo y desestructurado (en el sexo, la religión, la cultura, la familia, los valores) que caracteriza al tiempo posmoderno. Un tiempo de crisis, en sí mismo descompuesto"
. Sí, certament es percep aquesta descomposició, aquesta decadència, aquest fin de siècle quan el sècle tot just acaba de començar.
Perquè el problema no és que et faça gràcia l'anunci de "Mixta": el problema és que el teu horitzó, o el teu repertori, o el teu rebost intel·lectual, no passe del sandvitx exclamant davant el refresc "¡Ay, que me parece que me he enamorao!". Hi, hi, hi, ha, ha, ha, i després què? (Nota Bene: almenys amb el Lauren Castigo de Josema Yuste podíem imaginar un sarcasme respecte de l'etern folklorisme dominant espanyol; ara ja no hi ha lloc per a aquest tipus d'interpretacions, ni per a cap interpretació).
I així, d'aquesta manera suau i imperceptible, la possibilitat d'un subjecte reflexiu i reactiu, crític, s'esfuma en el no-res. Per això cada vegada em semblen més patètiques i ridícules les proclames i els manifestos a favor del pensamiento crítico, per molt de suport que hi puga donar. Si la seriositat és "insuportablement anacrònica", com collons volen que la gent pense de manera autònoma i lúcida (el Sapere aude! kantià, si és que en realitat no hem superat la Il·lustració, és que tal com diu Bruno Latour Nous n'avons jamais été modernes!)? Tal com em deia l'incomparable Joan Dolç l'altre dia, "així com hem de fer la revolució?". Doncs no, ja l'han feta per nosaltres. Però a l'inrevés, com si agafàssem el Report per a una acadèmia de Kafka i el reescrivíssem a l'inrevés. És a dir, de l'ésser humà cap al ximpanzè, o més enrere. Y hasta la victoria siempre.

Grandesa, misèria, herois

2010-06-09T03:54:00.003+14:00

L'any 1992 esclatà la guerra de Bòsnia-Hercegovina, i un dels fets més famosos i cruels d'aquell conflicte va ser el setge de Sarajevo, el més llarg d'una ciutat a l'Europa del segle XX (o un dels més llargs, perquè només se li pot comparar el de Leningrad). No hi ha manera d'entrar a la ciutat o de sortir-ne, l'aeroport està sota control de la ONU (en realitat, sota control serbobosnià), Sarajevo és un camp de concentració on tothom està destinat a morir a mans dels franctiradors, o a causa dels morters serbis (que disparen còmodament des de les muntanyes adjacents), o bé de manera encara pitjor, com els de Srebrenica. El general bosnià Rašid Zorlak té una idea: fer un túnel que comunique la ciutat amb l'aeroport, més de set-cents metres de tub les pistes, comunicant dues cases de dos barris a banda i banda. Agafa un parell d'enginyers i uns quants voluntaris que fan torns seguits de vuit hores seguides. Els soldats francesos, al principi, fan la mà, però el seu cap jeràrquic, fart de la política indigna de la comunitat internacional respecte d'aquella guerra, ordena que hom faça els ulls grossos. I en mig any la ciutat tenia un únic mitjà d'abastiment de llum, combustible, queviures, armes i trànsit secret de persones amunt i avall. Amb el pas dels anys, on creieu que ha anat a parar el mèrit d'aquella acció heroica? Parla un dels protagonistes:

"Todos nosotros trabajamos mucho. Y no han reconocido nuestro esfuerzo. No les han atribuído ningún mérito a los trabajadores. Y eso es una vergüenza para nuestro país y sus políticos, para el gobierno de entonces y para el actual. El túnel enriqueció a muchas personas, y aún lo hace, pero nosotros fuimos patriotas de verdad. Trabajábamos sólo por dos comidas al día y un paquete de cigarrillos. Nunca vino ningún funcionario del gobierno a preguntarnos si necesitábamos algo. Nadie se preocupó por nosotros. Pero de repente todos se atribuyeron el mérito de nuestro trabajo. Y ya no se acuerdan de que fuimos nosotros quienes cavamos el túnel. [...] Siempre se ha dicho que la humildad es el don de los grandes hombres. Pero después de todo lo que hemos tenido que pasar, yo diría que es el don de los tontos. ¿Por qué? Porque todos los que han trabajado en segundo plano (llevando municiones, material, heridos, cadáveres, comida y combustible) no han disfrutado de los honores ni del reconocimiento de nadie. Su mayor recompensa ha consistido únicament en un paquete de cigarrillos."

La humanitat és ingrata, certament, fins i tot les víctimes són ingrates. Però sempre hi ha una minoria d'herois que salven la dignitat de tothom. Injust, però cert. En aquesta pàgina trobareu un parell de fotos del famós túnel (que ara, per descomptat, és un monument turístic, i no podria ser altrament) i un vincle per a descarregar-vos el magnífic documental de Michael Möller i Slavica Vlahović El túnel de Sarajevo. Us el recomane vivament, no us penedireu de veure'l. Això sí que és un bany de realitat i de realisme!

Fa deu anys, quan encara no era segur si aniria a parar a Cracòvia, vaig tenir una d'aquelles típiques idees insensates meues, de les que presentes en públic i tothom s'adhereix amb entusiasme, però que de seguida passen al rebost dels impossibles: fer un viatge per carretera des de Cracòvia fins a Atenes, parant entre altres en Sarajevo. Els nostres guies lingüístics havien de ser l'Exemplator (polonès, alemany y lo que haga falta, el Magister (alemany, etc.) i Jesús Cabezas Tanco (manifiéstate, aspíritu!!!), àlies el Númida (grec). No descarte que algun dia vaja a visitar Sarajevo, ara que tinc fil directe amb el més expert sarajevista del (ex)País (ex)Valencià. De moment, però, documentals com aquest són bons per a aprendre coses valuoses.

Ah, i avise, perquè les coses queden clares: tot i que deteste a més no poder els blocs militars de l'imperialisme, sóc dels qui el 1995 van aplaudir els atacs de l'OTAN contra els fills de puta dels txètnics serbis. I no ho pense discutir, això.