dissabte, 26 de setembre del 2015

Petita celebració (i 7)

Avui fa quinze anys, a aquestes hores, vaig nàixer per segona vegada. Vaig aterrar a l'aeroport de Cracòvia, llavors molt més petit que avui dia, i més solitari, sobretot un vespre de dimarts. Allà m'esperaven la meva directora, la lemberguesa Teresa Eminowicz (quantes vegades ha aparegut Lviv en la meva vida?) i un barbut esquifit que semblava Valle-Inclán, el meu col·lega Artur Gromczakiewicz. Ara tots dos són una ombra: ella va perdre el cap, i ell es va morir de càncer. Només jo puc recordar ja aquella imatge, i la catedràtica apropant-se a mi i dient, en el seu to de senyoreta Rottenmeyer: "Nos hemos reconocido metafísicamente".

Fa quinze anys que en van començar cinc de molt intensos, plens de desastres i sofriments, però plens també de vida i d'interès. Per primera vegada en la meva vida, passaven coses. Vaig conèixer gent que em va marcar per a tota la meva vida; vaig viure amb E., amb qui vaig aprendre coses que no puc explicar ací; vaig conèixer S., una de les persones més importants en la meva vida; em vaig enamorar de M., la persona amb qui vaig viure els millors temps d'aquesta miserable existència; vaig assolir una segona natura amb el polonès; em vaig doctorar; i mil coses més.

Avui recordo, amb emoció i amb amargor alhora, la ciutat que vaig descobrir fa quinze anys, la ciutat que vaig matar cinc anys més tard, la ciutat que vaig reconquerir el 2006. I avui recordo, amb llàgrimes als ulls, totes les persones que per a bé o per a mal em van lligar a aquella ciutat de què no he pogut mai separar-me, de la qual no em separaré mai. El dia que hi vaig aterrar, el dia en què començava la meva vida adulta. I la recordo, per descomptat, amb uns versos de Czesław Miłosz, ja que no podia ser altrament.




MAI DE TU, CIUTAT


Mai de tu, ciutat, no he pogut marxar.
La milla era llarga, però em féu retrocedir com fitxa d'escacs.
Fugia per un món que girava cada cop més de pressa
I sempre hi he estat amb llibres dins la bossa de lli,
Embadalit amb els turons marrons darrere de les torres de Sant Jaume
On es belluga un cavall petit i un home petitó rere l'arada,
Que òbviament no viuen de fa temps.
És vera, ningú no va entendre la societat ni la ciutat,
Els cines Lux i Helios, cartells de Halpern i Segal,
El bulevar a Świętojerska anomenada Mickiewicza.
Ningú no ho va entendre. Ningú no hi reeixí.
Però quan la vida s'esgota en una esperança
--que un dia només hi hagi nitidesa i transparència--
Això, molt sovint, vol dir dolor.


Czesław Miłosz, dins Gucio zaczarowany ['En Gucio encantat'], 1965
Trad. Guillem Calaforra




NIGDY OD CIEBIE, MIASTO


Nigdy od ciebie, miasto, nie mogłem odjechać
Długa była mila, ale cofało mnie jak figurę w szachach.
Uciekałem po ziemi obracającej się coraz prędzej
A zawsze byłem tam z książkami w płóciennej torbie,
Gapiąc się na brązowe pagórki za wieżami Świętego Jakuba
Gdzie rusza się drobny koń i drobny człowiek za pługiem,
Najoczywiściej od dawna nieżywi.
Tak to prawda, nikt nie pojął społeczeństwa ni miasta,
Kin Lux i Helios, szyldów Halperna i Segala,
Deptaku na Świętojerskiej nazwanej Mickiewicza.
Nie, nikt nie pojął. Nikomu się nie udało.
Ale kiedy życie się strawi na jednej nadziei:
Że w jakiś dzień już tylko ostrość i przezroczystość,
To, bardzo często, żal.

divendres, 25 de setembre del 2015

Petita celebració (6)

Seria hipòcrita si volgués fes creure que tota la motivació per a fugir a Cracòvia era literària, oh, cultural, humanística. Però també era literària, en un percentatge molt respectable. La segona meitat dels anys noranta vaig descobrir La ment captiva, el gran assaig de Czesław Miłosz, que em va apassionar tant que vaig concebre la idea d'aprendre polonès per traduir-lo. A principis de 2000 o finals de 1999 vaig entrar en la moribunda tertúlia del Patio, on Josep Antoni Ysern ens portava poemes de Miłosz, de Różewicz, de Lipska, de Szymborska, en traduccions pròpies que estudiàvem i debatíem paraula per paraula. Tot plegat em va excitar cada vegada més la curiositat i l'interès. I la paradoxa és que el primer any d'estar a Cracòvia vaig arribar a la conclusió que allò em superava, i que mai no aprendria aquell idioma.

Amb el pas del temps tot es degrada i es dissol, però el 2005, quan vaig abandonar la ciutat, per a mi el polonès era com una segona pell. Mai no he deixat de tenir aquesta sensació, per bé que he treballat amb moltes altres llengües. Sentir uns polonesos pels carrers de València em posava de sobte feliç i nostàlgic, i tornar allà i parlar amb qui fos, del que fos, em retornava i em retorna una part de mi que sempre és allà, esperant-me. Durant un temps vaig mantenir un blog bilingüe, amb entrades en alemany i en polonès. Finalment, fa un parell d'anys vaig escriure un assaig filosòfic en polonès i el vaig publicar a Lublin. Són coses que molts no entenen ni entendran, però em fa igual.




LLENGUA MATERNA


"Siguem un llamp, més aviat que no un tro,
Vet que retumba i renilla el cavall de l'estepa;
Amunt els fets!...
                            -- i els mots? i les idees?
                                                                   -- després!...
L'enemic ja ha profanat fins l'idioma dels pares --"
Cridava l'energumen al Poeta
I colpejant l'escut, fins fer-li bonys.
Digué el Poeta: .....................
......................... La Llengua no es defensa amb espasa ni escut

Sinó amb grans obres!


Cyprian Kamil Norwid (1863-1865).
Trad. Guillem Calaforra




JĘZYK OJCZYSTY

„Gromem bądźmy pierw niźli grzmotem,
Oto tętnią i rżą konie stepowe;
Górą czyny!...
                        - a słowa? a myśli? ...
                                                - potem!...
Wróg pokalał już i Ojców mowę –”
Energumen tak krzyczał do Lirnika
I uderzał w tarcz, aż się wygięła.
Lirnik na to: . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . „Nie miecz, nie tarcz - bronią Języka


Lecz - arcydzieła!” -

dijous, 24 de setembre del 2015

Petita celebració (5)

Viure a Miechowity 3/28 podia ser moltes coses, però no era precisament una experiència idíl·lica. I tanmateix tenia uns arbres enormes enfront mateix de casa, i des de la finestra (l'única que hi ha) es veien i se sentien una munió d'ocells que jo desconeixia fins llavors. I això em va excitar la curiositat de manera molt intensa. La gent se sorprèn quan li dic que, de molts volàtils, en vaig aprendre el nom abans en polonès que en català o en castellà, i es pensen que és una xuleria pedant meva. Doncs no, gràcies a Świat Ptaków (la traducció polonesa del llibre de Michael Wright, The World of Birds) vaig descobrir que allò em fascinava.

També allí vaig descobrir, per primera vegada en la vida, el significat ple de la paraula primavera. En poques setmanes, gairebé en cosa de dies, els Planty (un dels llocs més importants en la meva vida) esclataven en una furiosa competició de matisos de verd. Abril, si no es posava plujós i antipàtic, solia ser un mes bonic. I maig, oh, quins records gloriosos del mes de maig, quan gairebé tot em semblava bell... fins i tot el monstre terrorífic de Paderevianum...

Sí, allà vaig aprendre unes quantes coses importants.




UNA NIT DE MAIG

Damunt meu, el cel estelat...
Kant


Vaig riure fort
una nit de maig
quan el rossinyol pifià.
Tot va callar
en la natura.
El picot no va traure
ja el bec de l'escorça,
els ocells feien l'amor callats
com els peixos.
L'animal avergonyit
s'amagà en si mateix.
Arreu del bosc
només un mosquit
caigué d'un roure
i espantà
una serp immòbil.
De sobte
el rossinyol amb el bec
trobà el solc correcte
del disc,
la natura
de nou va abandonar
la construcció de Babel,
vaig sentir en mi
la pell de l'animal més savi.
M'alcí on el bosc s'aclaria,
a sota meu, un humus de formigues.
Damunt meu, el cel estelat
de Kant.


Stanisław Jerzy Lec, dins List gończy ['Ordre de crida i cerca'], 1963
Trad. Guillem Calaforra



W NOC MAJOWĄ

”Nade mną niebo gwiaździste...”
Kant


Zaśmiałem się głośno
w noc majową,
gdy słowik sfałszował.
Wszystko zamilkło
w naturze.
Dzięcioł dzioba
już nie wyjął z kory,
ptaki kochały się niemo
jak ryby.
Zwierz ze wstydu
schował się w sobie.
W całym lesie
tylko jeden komar
z dębu spadł
płosząc
zastygłego węża.
Wtem
słowik dzióbkiem trafił
we właściwy rowek
płyty,
przyroda
znów porzuciła
budowę Wieży Babel,
poczułem na sobie
skórę najmądrzejszego ze zwierząt.
Stałem, gdzie rzedniał las,
pode mną czarnoziem mrówek.
Nade mną niebo gwiaździste
Kanta.

dimecres, 23 de setembre del 2015

Petita celebració (4)

Si suposem que "emigrant" és qui es trasllada a un altre país, hi viu i hi treballa durant un període més o menys llarg, jo vaig ser emigrant. Una emigració amb què sortia perdent en diners i cotització, sí, i a un país on no tenia més llibertats civils que al lloc de sortida; però una emigració, al capdavall. El problema és quan, en un determinat moment, es produeix una certa transformació i deixes de tenir algunes coses clares. "L'estranger" té un sentit molt clar quan només has fet el turista per la vida. Però de sobte, alguns anys després de residir en un lloc, t'adones que el coneixes i l'estimes més que la teva ciutat d'origen. Descobreixes que, contra el teu propi pronòstic, un dia parles l'idioma d'adopció amb una certa fluïdesa, i fins i tot passes la prova definitiva de la integració lingüística: ja ets capaç de mantenir una bronca domèstica en el teu nou idioma. I llavors ja no saps fins a quin punt allò és una ciutat estrangera. Ja no ets un turista, ni algú aliè a la ciutat, i tampoc no ets un indígena, no saps què collons ets i has descobert que en la teva identitat s'ha encastat un ingredient nou i irrenunciable, un ingredient que és tot allò: paisatge, idioma, costums, fins i tot maneres de reaccionar. De sobte t'adones que, efectivament, ets una altra persona. Però no li ho pots contar a ningú, perquè no ho entenen o no els sembla interessant. Només els iniciats t'entenen.




CANÇÓ DE L'EMIGRANT


Venim al món a ciutats estrangeres
"pàtria" en diem, però en poc temps podrem
ben bé admirar-ne els murs i les torrasses.
Anem de l'est cap a Occident, i enfront
nostre rodola un cèrcol gran de sol
ardent, enfront seu, lleuger com al circ
salta un lleó domat. A tals ciutats
mirem les obres d'art dels mestres antics
i no ens sorprèn reconèixer el propi
rostre en els quadres vells. Vam existir
ja abans, i inclús patiments coneguérem,
sols ens faltaven mots. En una església
ortodoxa a París els últims russos
canuts i blancs preguen a Déu, que és
segles més jove que ells, i que com ells
és vulnerable. A ciutats estrangeres
ens hi quedem, com uns arbres, com roques.


Adam Zagajewski, dins Jechać do Lwowa ['Anar a Lviv'], 1985.
Trad. Guillem Calaforra




PIOSENKA EMIGRANTA


W obcych miastach przychodzimy na świat
nazywamy je ojczyzną, lecz niedługo
wolno nam podziwiać ich mury i wieże.
Ze wschodu na zachód idziemy a przed
nami toczy się wielka obręcz płonącego
słońca, przez którą lekko jak w cyrku
przeskakuje oswojony lew. W obcych miastach
ogladamy dzieła dawnych mistrzów
i bez dziwienia rozpoznajemy własne
twarze na starych obrazach. Istnieliśmy
już wcześniej i nawet znaliśmy cierpienie, 
tylko brakowało nam słów. W cerkwi
prawosławnej w Paryżu ostatni biali
siwi Rosjanie modlą się do Boga, który
jest młodszy od nich o stulecia i tak samo
bezradny jak oni. W obcych miastach
pozostaniemy, jak drzewa, jak kamienie.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Petita celebració (3)

Durant un cert temps, vaig cometre l'abús verbal d'anomenar "exili" la meva dislocació polonesa. Un amic em va fer veure que potser com a llicència retòrica podia tenir una gràcia, però que era un abús de llenguatge que no em parava bé. I li vaig donar la raó. Mai més no em vaig aplicar aquest substantiu, almenys no en públic. Tanmateix, sempre m'ha fet l'efecte que en aquella necessitat de fugir que m'havia empès a saltar 2.600 km, en aquella temeritat d'aterrar a la brava en un país la llengua del qual ignorava, hi havia un element de tragèdia dissimulat sota les aparences, un desastre íntim, una apocalipsi dins una tassa de te. Per això la imatge de Mickiewicz fugint d'una pàtria menyspreadora sempre m'ha suscitat una enorme simpatia. Els versos finals expressen una tristesa i una soledat d'una intensitat esfereïdora.

Akkerman, per cert, és el nom antic de Bílhorod-Dnistrovski (ucraïnès: Бі́лгород-Дністро́вський), al sud-oest d'Odessa.




LES ESTEPES D'AKKERMAN


D'un oceà de pols vaig penetrar la immensitat,
El carro s'immergeix en la verdor i s'obre pas com un llagut;
Entre ones de prats, entre un mar de flors,
Ara esquivem els herbassars com illots coral·lins.

Ja se'ns fa fosc, no veig turons ni tampoc el camí;
Aixeco els ulls, busco pel cel estels que guien naus;
I brilla un núvol allà lluny? Surt l'alba per allà?
No: el Dnièper brilla, i el que ha sortit són els llums d'Akkerman.

Pareu! Oh, quin silenci... Sento com passen,
Lentes, les grues, no ho percebria la vista d'un falcó;
Sento per on es bellugueja la papallona a l'herba,

Noto la serp tocant la brossa amb aquell pit lliscós.
Quina quietud!... Paro l'orella, per mirar de sentir
La veu del meu terrer natal... Marxem, ningú no ens crida.



Adam Mickiewicz, Sonety krymskie ['Sonets de Crimea'], I (1826).
Trad. Guillem Calaforra



STEPY AKERMAŃSKIE

Wpłynąłem na suchego przestwór oceanu;
Wóz nurza się w zieloność i jak łódka brodzi:
Śród fali łąk szumiących, śród kwiatów powodzi,
Omijam koralowe ostrowy burzanu.

Już mrok zapada, nigdzie drogi ni kurhanu;
Patrzę w niebo, gwiazd szukam, przewodniczek łodzi;
Tam z dala błyszczy obłok - tam jutrzenka wschodzi;
To błyszczy Dniestr, to weszła lampa Akermanu.

Stójmy!... Jak cicho!... Słyszę ciągnące żurawie,
Których by nie dościgły źrenice sokoła;
Słyszę, kędy się motyl kołysa na trawie,

Kędy wąż śliską piersią dotyka się zioła...
W takiej ciszy, tak ucho natężam ciekawie,
Że słyszałbym głos z Litwy... Jedźmy, nikt nie woła.

dilluns, 21 de setembre del 2015

Petita celebració (2)

Lviv, la ciutat de Janina Hescheles, del compositor Wojciech Kilar, del pianista Emanuel Ax, era la ciutat natal de Zbigniew Herbert, un dels més grans poetes polonesos, i que hauria sigut més gran per a mi si no hagués estat posseït pel dogmatisme patriòtic, que el va fer odiar ni més ni menys que el seu col·lega Miłosz. Herbert, però, compartia amb el poeta de Szetejnie la nostàlgia per la ciutat que va haver d'abandonar. Tots dos m'han resultat sovint molt pròxims perquè jo, com ells, vaig abandonar un lloc que enyoro. Ells anhelaven el lloc de naixement en sentit estricte; jo, en sentit figurat. Cadascú té el que té.



LA MEVA CIUTAT


L'oceà col·loca al fons
un estel de sal
l'aire destil·la
roques brillants
la memòria imperfecta crea
un mapa de la ciutat

un asteroïdeu de carrers
planetes de places remotes
verdes nebuloses de jardins

els emigrants amb gorres descolorides
es queixen de la minva de substància

els cofres foradats
van perdent pedres precioses

he somiat que vaig
de cals pares a l'escola
i és que sé per on vaig

a mà esquerra la botiga de Paszanda
el tercer institut llibreries
fins i tot es veu per la finestra
el cap del vell Bodek

vull tombar cap a la catedral
de sobte la vista es talla
s'interromp el camí
no es pot anar més enllà i prou
i el cas és que sé molt bé
que no és un atzucac

l'oceà de la volàtil memòria
renta tritura les imatges

a la fi queda una roca
on em van parir

cada nit
em planto descalç
de morros contra les portes
de la meva ciutat


Zbigniew Herbert, "Moje miasto", dins Hermes, pies i gwiazda ['Hermes, el gos i l'estel'], 1957.
Trad. Guillem Calaforra



MOJE MIASTO

Ocean układa na dnie
gwiazdę soli
powietrze destyluje
błyszczące kamienie
ułomna pamięć tworzy
plan miasta

rozgwiazdę ulic
planety dalekich placów
ogrodów zielone mgławice

emigranci w złamanych kaszkietach
skarżą się na ubytek substancji

skarbce z dziurawym dnem
ronią drogie kamienie

śniło mi się że idę
z domu rodziców do szkoły
wiem przecież którędy idę

po lewej sklep Paszandy
trzecie gimnazjum księgarnie
widać nawet przez szybę
głowę starego Bodeka

chcę skręcić do katedry
widok się nagle urywa
nie ma dalszego ciągu
po prostu nie można iść dalej
a przecież dobrze wiem
to nie jest ślepa ulica

ocean lotnej pamięci
podmywa kruszy obrazy

w końcu zostanie kamień
na którym mnie urodzono

co noc
staję boso
przed zatrzaśniętą bramą
mego miasta

diumenge, 20 de setembre del 2015

Petita celebració (1)

El 25 de setembre, cap al tard, farà quinze anys que vaig aterrar per primera vegada a Cracòvia. Aquell dia començaven cinc anys plens de desastres i plens de meravelles, cinc anys de vida quasi totalment nova, d'ascetisme eremític en alguns aspectes i de disbauxa feliç en d'altres. Com que les circumstàncies no em permeten celebrar-ho amb una escapada a la meva ciutat, de la mateixa manera com cinc anys enrere no vaig poder celebrar la primera dècada, aquesta vegada ho faré penjant cada dia un poema polonès ací. O almenys ho intentaré. És una festeta purament imaginària, una celebració intel·lectualitzada.

Ara fa quinze anys que vaig nàixer per segona vegada. Ho celebre amb els meus amics.




EL POMER


Al paradís de maig, sota un bell pomer,
que esclata de flors com si esclatés de riure,

a sota seu, que és inconscient del bé i del mal,
a sota seu, que enfront d'això s'arronsa de branques,

a sota seu, que no és de ningú, i algú en dirà que és meu,
a sota seu, sols amb el pes del pressentiment de la fruita,

a sota seu, que li és igual quin any, quin país,
quin planeta, i cap a on es belluga,

a sota seu, que amb mi ben poc té a veure, tan diferent de mi,
que ni em consola ni m'espanta,

a sota seu, que és tan indiferent, passi el que passi,
a sota seu, que amb cada fulla tremola de paciència,

a sota seu, inconcebible, com si l'hagués somiat,
o potser tot ho hagués somiat tret del pomer
massa intel·ligible i massa vanitós —

quedar-m'hi encara, no tornar a casa.
Només els presoners volen tornar a casa.



Wisława Szymborska,  Wielka liczba ['El gran nombre'], 1976.
Trad. Guillem Calaforra



JABŁONKA

W raju majowym, pod piękną jabłonką,
co się kwiatami jak śmiechem zanosi,

pod nieświadomą dobrego i złego,
pod wzruszającą na to gałęziami,

pod niczyją, ktokolwiek powie o niej moja,
pod obciążoną tylko przeczuciem owocu,

pod nieciekawą, który rok, jaki kraj,
co za planeta i dokąd się toczy,

pod tak mało mi krewną, tak bardzo mi inną,
że ani pociesza mnie, ani przeraża,

pod obojętną, cokolwiek się stanie,
pod drżącą z cierpliwości każdym listkiem,

pod niepojętą, jakby mi się śniła,
albo śniło się wszystko oprócz niej
zbyt zrozumiałe i zarozumiałe —

pozostać jeszcze, nie wracać do domu.
Do domu wracać chcą tylko więźniowie.